Mas, el PP, ETA i la CUP

El conflicte basc tenia (i té) dos actors bàsics: ETA i el PP (o el govern espanyol de torn). Uns busquen la independència, mentre que els altres deien que buscaven acabar amb la violència però en realitat el que volen és acabar amb ETA. Òbviament, davant de posicions tan allunyades només s’albira una negociació llarga i complicada. Si, a més, una de les condicions per obrir diàleg és la culminació de l’objectiu d’una de les parts (la fi de la violència), els acords són ciència-ficció. Caldria que el PP veiés que li correspon fer un gest proporcional al que per cert ja ha fet ETA. Però tot i així es mostren intransigents.

El cas català té diversos actors. Mas és actualment el més destacat, però tradicionalment ha estat allunyat dels sectors més independentistes de la societat catalana (utilitzaré les sigles de la CUP per referir-m’hi, tot i que és evident que aquest grup és molt més ampli). Durant anys Mas ha fet un discurs clarament no independentista i per tant era evident que els que sí que ho eren no poguessin confluir-hi. Semblava que les dues posicions no podrien unir-se mai, tampoc, perquè es trobaven ideològicament massa allunyades. Quan això s’ha vist que potser no era ben bé així, els passos que se li han exigit a Mas han estat molt semblants als descrits al paràgraf anterior:que fes un viratge sense pal·liatius (i a partir d’aquí potser se’n podria començar a parlar).

Bé, sembla que tant els uns com els altres han fet dos moviments històrics. El discurs de dimarts traçant detalladament el full de ruta cap a la independència ho és. Però ara resulta que no n’hi ha prou. S’ha topat altre cop amb la intransigència. Per què? És sabut que, encara que havia de dir el contrari, al PP li interessava tenir el conflicte basc a flor de pell. Tant electoralment com perquè així li permetia prendre certes mesures que sinó haurien estat difícils de justificar. La CUP, pel seu cantó, amb el seu missatge antisistema, sembla que també necessiti tenir a Mas com a enemic. I és que el que es veu fàcilment en els altres costa molt d’identificar-ho en un mateix.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *