El més calent és a l’aigüera
Crec que aquestes eleccions ja s’encaraven (i en bona part per això es van convocar) pensant que el que vivíem era un moment històric: primer, per la manifestació de l’11 de setembre, multitudinària, i després, per la gestió que el President en va fer i com va encarar la situació aquell que era la màxima institució del país, la persona més important (els moviments de la qual, doncs, marquen en bona part el rumb del futur dels catalans). Les eleccions, doncs, no han fet res més que confirmar aquesta condició de moment excepcional (com li agrada dir a Mas). Vegem set motius, clarament objectius, que així ho indiquen.
1- La participació ha estat la més alta de la història d’unes eleccions autonòmiques (les generals n’acostumen a tenir més), amb un increment de 10 punts (de 59% a 69%) respecte les de fa tan sols dos anys.
2- Ciudadanos, el partit que probablement amb més fermesa defensa la unitat d’Espanya, ha obtingut un resultat extraordinari (ha triplicat el nombre d’escons: de 3 a 9).
3- Esquerra Republicana de Catalunya, el partit que ha representat obertament l’independentisme al llarg dels últims 80 anys, ha tret més del doble d’escons i de vots que fa dos anys i s’ha convertit en la segona força del Parlament.
4- El PSC, partit que, per un seguit de factors, no ha aconseguit posicionar-se i donar una opinió clara sobre el conflicte Catalunya-Espanya, ha patit una davallada que ja havia iniciat el 2010 (tot i que aleshores la podia coatribuir a d’altres factors) i ha passat de 37 a 28 diputats, en primera instància, i de 28 a 20 en aquests segons comicis.
5- La lectura dels resultats feta per molts mitjans de comunicació i pel poble de Catalunya de sumar diputats sobiranistes i diputats unionistes no s’havia donat en cap de les legislatures anteriors (almenys amb aquesta força), i ara és un missatge molt usat i que hom té constantment al cap.
6- A un mes de la celebració de les eleccions, el percentatge de persones que declaraven no saber encara a qui votarien era del 40%. Una xifra d’indecisió mai donada tant a sobre de la data electoral.
7- Una aliança de govern CiU-PP sembla inviable, impracticable (tot i que sumen), i es parla abans d’un pacte amb el PSC (a part del d’ERC) que amb els populars. Tenint en compte que durant bona part de la democràcia i també en aquests últims dos anys els pactes CiU-PP han estat una constant, que ara ni es parli de la possibilitat és una mostra clarament l’allunyament (irreconciliable?) de posicions que hi ha hagut.
Sembla, doncs, que hi ha prou motius per pensar que passen coses que abans no passaven i que poden produir un escenari propici per canviar el curs de la història. Els grans mitjans espanyolistes, però, no ho veuen així, ja que Artur Mas, l’abanderat que ha de conduir el país a la independència (diuen), ha patit un retrocés important en el nombre d’escons. Tot i que això és innegable (ha passat de 62 a 50), potser s’ha d’anar més enllà i veure què ha passat realment.
1) El nombre real de vots perduts és de 90.000 (d’un total d’1.100.000), de manera que la lectura en aquest sentit no és tan catastròfica. La CUP n’ha aconseguit més que els perduts per CiU (al voltant de 125.000), però només li han suposat tres diputats. La Llei d’Hondt, doncs, no sempre beneficia els partits grans, sinó que actua com una arma de doble fil, ja que els pot fer guanyar un bon nombre d’escons amb la mateixa facilitat amb què els els pot fer perdre. Juntament amb aquest retrocés (de vots i escons), i encara que pugui semblar contradictori, la distància de CiU amb la segona força ha augmentat: ara per cada diputat republicà n’hi ha 2,38 de CiU, mentre que abans per cada de socialista n’hi havia 2,21 de convergent. Un lleuger però destacable ascens, que sembla que no hi sigui, però que, en efecte, indica que la diferència respecte el segon és ara (encara) més gran.
2) La caiguda electoral no ha estat tan gran com podia semblar a primer cop d’ull, doncs, i la que hi ha hagut cal situar-la en el marc polític corresponent. En primer lloc, al 2010 CiU venia d’unes eleccions en què el tripartit havia quedat totalment desprestigiat, entre d’altres coses perquè la crisi econòmica havia arribat durant el seu mandat (tot i no tenir-ne directament la culpa), però també per moltes altres, i per tant molts catalans van votar Convergència per tal d’evitar haver-se de tornar a trobar Montilla de president, uns catalans que, segurament, en un altre context hauria estat molt improbable que haguessin donat el seu suport a CiU. Abans d’aquestes eleccions (2003 i 2006), la coalició va obtenir 46 i 48 diputats, respectivament, així que potser seria més realista partir d’aquesta xifra base que no pas de la de 62, que com hem vist ha pogut estar un pèl distorsionada. A més, però, hi ha un segon factor, que és el de les retallades, constantment practicades pel govern de Mas i que han estat rebutjades massivament per la societat. Amb decisions impopulars com aquestes (mesures que deriven directament del fet de presidir el govern), els enemics electorals que s’ha guanyat no ha estat pocs, i tot i així els resultats són els que estem analitzant ara mateix. El gran error, segurament, ha estat el de no tenir tot això en compte i aspirar i dir públicament i repetida que l’objectiu era millorar uns resultats, els del 2010, que molt probablement eren molt difícils o impossibles de superar, per la conjuntura política actual (com s’ha vist aquí sobre). Xoca, però, que cap dels assessors de Mas ho hagi tingut en compte, que no hagi ni tan sols previst aquesta possibilitat. Per això els resultats han estat sorprenents. Una errada de càlcul clamorosa, però, al meu parer, que només puc entendre remetent-me altre cop al que dic més amunt, i és que el moment de país ha passat per damunt de tothom i el caliu que s’ha viscut aquests mesos no ha permès a ningú d’allunyar-se una mica de la situació i pensar les coses fredament i objectiva, perquè simplement el moment no ho ha permès.
Aleshores, arribats a aquest punt (i havent vist que els resultats no han estat tan dolents, al punt 1, i que podrien haver estat força pitjors, al punt 2), és l’hora de preguntar-se si Mas i els que el rodegen van encertar en el moviment d’avançar eleccions. Hi ha dues respostes possibles: la primera diu que, si va fer-ho en clau de partit, no, perquè ha fracassat en les seves aspiracions (tot i que, com hem vist, massa ambicioses) de millorar resultats; si va fer-ho en clau de país, en canvi, la resposta canvia, i és que no ha fracassat, perquè ha reforçat el moment i el moviment. En el primer cas, la lectura seria que ha perdut 12 diputats; en el segon, que en té 50, però que li valen molt més que els d’abans, perquè són de marcat to independentista.
A partir d’aquí es dibuixa un panorama complicat, amb dos partits que poden portar el país a la independència, però que han de fer-ho. Mas, de ben segur, ja ha començat a rebre pressions de part d’UDC i d’altres sectors dient-li que tota la culpa del retrocés electoral el té el gir sobiranista i que cal tancar aquest capítol. No seran moments fàcils, perquè s’han de tenir les coses molt clares. I en aquest sentit, l’únic partit que les hi tenia de debò, SI, ha quedat fora del Parlament. Potser per focalitzar únicament (o gairebé tot) el seu missatge en el progrés com a poble, deixant en un tercer o quart pla la resta de temes, tal i com li ha passat segurament també a Mas, que ha fet una concentració temàtica al voltant del futur nacional molt gran. Aquesta hipòtesi avalaria, per exemple, la pujada que ha tingut Ciudadanos quan ha deixat d’utilitzar bàsicament el discurs de la llengua i del bilingüisme per (sense deixar-lo) obrir-se a parlar d’altres temes (canvi facilitat, clarament, pel moment polític actual).
Per portar el país a la independència cal tenir les coses molt clares, deia, i ara aquesta responsabilitat recau en mans de CiU i ERC. Però les hi hem de tenir, perquè sinó, com deia López Tena la nit electoral, anirem cap a l’extinció. Amb un govern amb majoria absoluta del PP a Madrid, només hi ha dues vies possibles: afermament del sentiment nacional a causa de l’abús provinent de la capital o supressió definitiva, per tots els mitjans, de la identitat nacional de Catalunya. No hi ha terme mig: o independència o extinció, en un període de temps no gaire llarg. Per tant, encara amb més motiu ens trobem en un moment molt important, en una cruïlla, on si no agafem el camí bo ens serà impossible de tornar enrere, perquè ens portarà a les tenebres; del contrari, si agafem el bo, arribarem al cel.