Gil Matamala: “A Otegi el condemnen per buscar la pau”
Ahir al CIEMEN es va donar el tret de sortida a la campanya Free Arnaldo Otegi. Va comptar amb la presència de la seva dona i del seu fill, que, al final de l’acte, tot i advertir que “el do de la paraula no és hereditari”, va mostrar el seu agraïment en nom de la família. El jurista Gil Matamala l’havia precedit amb una intervenció senzilla però aclaridora en què va afirmar que Otegi no està empresonat pel que ha fet, sinó pel que és: un actor destacadíssim dins del nacionalisme basc. I una peça clau d’un procés de pau cada cop més consolidat, ja que va participar activament en les cimeres que van conduir, l’octubre del 2011, a l’alto al foc permanent d’ETA.
El cas d’Otegi, la sentència del qual (144 pàgines) en cap moment fa referència a cap acte armat en què ell hagi participat, a cap acte de violència on estigui implicat, etc., no és un cas aïllat. Com bé recorda August Gil, aquesta tendència neix del mediàtic jutge Baltasar Garzón, que al 2007 decideix que tot allò que tingui relació amb ETA és susceptible de ser ETA. Tant se val si el que comparteixen és l’objectiu o el mitjà. I, elevant aquesta hipòtesi a veritat absoluta, no cal fer connexions de manera explícita entre aquests dos graus de lluita per tancar a la presó qualsevol militant d’una organització abertzale. És la màxima coneguda com a Doctrina Garzón: criminalitza tota una opció política (molt notòria, a més, dins de la societat basca). I el que hauria de ser una definició perfecta de “pres polític”.
Otegi és només la cara visible de centenars de presos que, a més de viure tancats i en molts casos en presons molt llunyanes a casa seva, mai han tocat una arma de foc ni han tingut una conversa amb algú d’ETA. Simplement han anat a una manifestació, a un herri harresia, s’han penjat una ikurriña a l’esquena, han fet una pintada a favor de l’acostament, s’han presentat a les eleccions per Bildu o hi ha algun motiu que fa que se’ls relacioni amb el nacionalisme basc. Aquesta és la realitat que avui en dia, després de gairebé quatre anys de la fi de la violència (per part d’ETA), impera a Euskal Herria. I amb cada detenció, amb cada acte de repressió, l’estat espanyol sap que genera frustració i odi. Un odi que voldrien que es canalitzés de manera que poguessin tornar a tenir un enemic públic, contra el qual l’emparés l’opinió pública (valgui la redundància), i li permetés no haver de pensar en com justificar una política de repressió contra el poble basc que sembla que li sigui innata.