Vatua l'olla!

Un altre dels molts punts de vista

Mas, el PP, ETA i la CUP

0

El conflicte basc tenia (i té) dos actors bàsics: ETA i el PP (o el govern espanyol de torn). Uns busquen la independència, mentre que els altres deien que buscaven acabar amb la violència però en realitat el que volen és acabar amb ETA. Òbviament, davant de posicions tan allunyades només s’albira una negociació llarga i complicada. Si, a més, una de les condicions per obrir diàleg és la culminació de l’objectiu d’una de les parts (la fi de la violència), els acords són ciència-ficció. Caldria que el PP veiés que li correspon fer un gest proporcional al que per cert ja ha fet ETA. Però tot i així es mostren intransigents.

El cas català té diversos actors. Mas és actualment el més destacat, però tradicionalment ha estat allunyat dels sectors més independentistes de la societat catalana (utilitzaré les sigles de la CUP per referir-m’hi, tot i que és evident que aquest grup és molt més ampli). Durant anys Mas ha fet un discurs clarament no independentista i per tant era evident que els que sí que ho eren no poguessin confluir-hi. Semblava que les dues posicions no podrien unir-se mai, tampoc, perquè es trobaven ideològicament massa allunyades. Quan això s’ha vist que potser no era ben bé així, els passos que se li han exigit a Mas han estat molt semblants als descrits al paràgraf anterior:que fes un viratge sense pal·liatius (i a partir d’aquí potser se’n podria començar a parlar).

Bé, sembla que tant els uns com els altres han fet dos moviments històrics. El discurs de dimarts traçant detalladament el full de ruta cap a la independència ho és. Però ara resulta que no n’hi ha prou. S’ha topat altre cop amb la intransigència. Per què? És sabut que, encara que havia de dir el contrari, al PP li interessava tenir el conflicte basc a flor de pell. Tant electoralment com perquè així li permetia prendre certes mesures que sinó haurien estat difícils de justificar. La CUP, pel seu cantó, amb el seu missatge antisistema, sembla que també necessiti tenir a Mas com a enemic. I és que el que es veu fàcilment en els altres costa molt d’identificar-ho en un mateix.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Jimmy DEP

1

Diumenge un seguidor del Deportivo de la Corunya va perdre la vida abans del partit que enfrontava el seu equip amb l’Atlético de Madrid. A partir d’aquí, l’onada de reaccions ha estat insuportable. Des de Javier Tebas, president de la Lliga de Futbol Professional (LFP), fins als mitjans de comunicació. Els últims s’han encarregat de criminalitzar els participants de la baralla dient que havien quedat via Whatsapp (quan en cap dels mòbils dels detinguts s’hi ha trobat cap prova) i, cobert per això, el primer ha afirmat que el partit s’hauria suspès en cas que el mort hagués estat un aficionat “normal.” Més enllà de l’insult que pot suposar això per a la família, el cas és que la jornada no es va suspendre i que en la majoria de camps ni tan sols es va fer un minut de silenci. S’equiparen tots dos grups i es tracten com escòria.

Hi ha qui creu que una similitud en la forma implica necessàriament una similitud en el fons. Res més lluny de la realitat: Riazor Blues, grup a què pertanyia Jimmy, és conegut per la seva lluita contra el racisme i a favor de la independència de Galícia, mentre que el Frente Atlético (FA), grup a què pertanyen els assassins, mostra obertament els seus vincles amb l’extrema dreta i les idees neonazis. Per això no són d’estranyar les paraules de Tebas, antic militant del partit Fuerza Nueva, fundat pel franquista Blas Piñar, que evidentment pren part en aquesta rivalitat. Tampoc la policia és imparcial, com demostra que coneixent perfectament la situació donés llibertat perquè els membres del FA actuessin. N’estava al cas perquè, en primer lloc, des de la policia gallega s’havia informat que un mínim de 50 aficionats del Deportivo viatjarien a la capital madrilenya i, en segon lloc, perquè des del mòbil del FA s’havia comunicat els seus membres que l’hora de queda per esperar-los seria a les set del matí (mòbil que òbviament la policia té més que punxat).

Però el paper, per part de la LFP i dels suposats encarregats de prendre mesures, és fer-se els sorpresos i repetir consignes com ara que cal prohibir l’entrada d’aquests grups als camps de futbol. I arribats aquí, sisplau que algú els ho expliqui, perquè això vol dir que no han entès res. El futbol és un reflex de la societat i la qüestió no és vetar l’entrada als estadis. L’assessinat de Jimmy no es va produir en un estadi, sinó al carrer. I la violència no es produeix als estadis, sinó fora. Per tant, aquesta mesura queda molt bé de cara a la galeria, com ja va fer Laporta, però no comporta canvis substancials. Això ho demostra per exemple la bengala que els Boixos Nois van tirar fa uns anys al camp de l’Espanyol o els viatges que sovint fan a camp contrari però que no surten a la televisió. Que els grups tinguin l’entrada vetada als estadis no implica de cap manera que hagin desaparegut, sinó que han desaparegut de la llum pública, que probablement és el que busquen els que manen.

Però la rivalitat continuarà, perquè més enllà dels equips que cadascú defensi aquesta és una rivalitat política, com va quedar ben demostrat diumenge. I més a prop o més lluny dels camps de futbol continuarà existint, com demostra l’assessinat de Guillem Agulló. La solució passa per acabar amb el feixisme d’una vegada per totes, que és el que intentava Jimmy quan hi va deixar la vida. Mentre aquests grupuscles es mantinguin actius, hi haurà qui estarà al peu del canó mirant de fer-los recular, encara que els mitjans de comunicació els tractaran de criminals descerebrats. Arran d’això, a més, la policia se sentirà amb dret de posar multes de milers d’euros a qualsevol dels seus companys acusant-los de conducta violenta, cosa que per molts joves vol dir quedar hipotecats de per vida. I tal dia farà un any. Però el conflicte continuarà latent, perquè el feixisme avança (emparat) si no se’l combat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari