Per molts anys, Hibernian!

El club d’origen irlandès més antic d’Escòcia compleix avui el seu 139è aniversari

Actualment l’Hibernian milita a la segona divisió escocesa, categoria en què va descendir la temporada passada juntament amb el seu màxim rival, el Hearts. De fet, el derbi de la ciutat d’Edinburgh tindrà lloc tot just d’aquí deu dies, en la segona jornada del campionat (amb entrades a partir de 100€). Tornant als orígens, el Hearts es va fundar encara un any abans, al 1874, així que són tots dos clubs històrics.

La particularitat de l’Hibernian, però, és que va ser el primer club fundat per la comunitat irlandesa d’Escòcia, dotze anys abans que no pas el Celtic, l’equip que a dia d’avui recull més ampliament aquesta sensibilitat. A principis de segle XIX la població irlandesa d’Escòcia no arribava als 1.000 habitants, però en només cinquanta anys aquesta xifra va incrementar fins a 150.000, a causa de les migracions massives de primera meitat de segle. Aleshores Irlanda encara formava part del Regne Unit, però les diferències eren més que evidents, ja que això va significar per exemple la irrupció del catolicisme a la societat, un dels principals trets identitaris de la població immigrant.

Una foto de l'equip, l'any 1903

Una foto de l’equip, l’any 1903

A Edinburgh, els ciutadans d’origen irlandès aviat es van agrupar en una mateixa zona, coneguda com a Little Ireland. La societat era tancada i no acceptava, per exemple, que un catòlic (que acostumava a ser nacionalista, republicà i a parlar gaèlic) jugués en un equip de protestants. Aquest perfil de jugador normalment era també de classe baixa, de manera que al cap d’uns anys la comunitat va decidir reaccionar davant d’aquesta situació i va fundar el seu propi club: l’Hibernian.

L’entitat no va amagar mai els seus orígens, com demostra que el seu nom és pres del llatí i significa els irlandesos o que els colors amb què juga, el verd i el blanc (com el Celtic) fan referència a la bandera d’Irlanda (que també incorpora el taronja). Encara hi ha un altre símbol que fa més inequívoca aquesta relació, l’arpa que apareix a la bandera, un instrument típicament irlandès. Amb tot, la fundació del club no va solucionar definitivament els problemes. La federació d’Edinburgh en primer lloc es va negar a acceptar-lo (al·legant que eren irlandesos, i no escocesos), un rebuig que va ser secundat pels clubs de la regió. No va ser fins al dia de Nadal de 1875 que el Hearts va accedir a enfrontar-s’hi en un partit que guanyaria 1-0 i que significaria el debut de l’Hibernian FC.

Cowgate, carrer que alberga la parròquia de Saint Patrick, lloc de fundació de l'Hibernian

Cowgate, carrer que alberga la parròquia de Saint Patrick, lloc de fundació de l’Hibernian

A mesura que la situació s’anava normalitzant, altres ciutats amb una quantitat important de població irlandesa van anar fundant els seus clubs. El següent seria el Celtic de Glasgow (1887), posteriorment el Dundee Harp (que vol dir arpa), que només va tenir quinze anys de vida, i després el Dundee Hibernian (1909), que al 1923 es passaria a dir Dundee United, nom amb què se’l coneix actualment. L’Hibernian va tornar a rebre a finals de l’any 1888, quan molts dels seus jugadors van marxar al Celtic perquè els oferien una millor retribució econòmica. Però tot i així, tornaria a avançar-se a la resta el 1955, quan va convertir-se en el primer club escocès a jugar la Copa d’Europa (va caure a semifinals).

Avui, tres dies abans de començar el campionat de segona divisió, fa 139 anys que un grup d’amics, al carrer de Cowgate d’Edinburgh, van fundar l’Hibernian FC. Van ser pioners entre la comunitat irlandesa i van lluitar per canviar les regles de moment; per això, només us podem dir felicitats!

Les altres nacions britàniques

L’Illa de Man, Guernsey i Jersey s’han d’afegeir a les conegudes seleccions d’Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord

Avui s’han acabat els Jocs de la Commonwealth, que cada quatre anys convoquen els països que havien estat o estan sota influència britànica. La principal notícia és que Anglaterra ha aconseguit trencar l’hegemonia australiana de les sis edicions anteriors i ha estat el país més guardonat. La segona notícia és que darrere d’aquestes dues seleccions i de la del Canadà (un podi format pels tres únics països que han guanyat uns Jocs) s’hi ha col·locat Escòcia, que jugava a casa i ha firmat la millor actuació de la seva història, millorant substancialment la desena posició de fa quatre anys. Però jo vull parlar de tres nacions esportives que també han participat als Jocs: l’Illa de Man, Guernsey i Jersey (que també són illes de dimensions reduïdes).

Localització de les tres illes // Wikipedia

Localització de les tres illes // Wikipedia

L’Illa de Man només ha guanyat una medalla de bronze, cosa que l’ha classificat en 29a posició. I Guernsey i Jersey no n’han guanyat cap. De fet, dels 71 participants, només 35 han aconseguit penjar-se’n alguna, i només 21 se l’han penjat d’or. Però aquestes tres seleccions tenen una característica més interessant, la de formar part del Regne Unit. Tal com en formen part Escòcia, Irlanda del Nord o Gal·les. Però amb la diferència que són reductes molt més petits i aïllats. L’Illa de Man està situada entre Anglaterra i Irlanda, a pocs quilòmetres de les ciutats de Liverpool i Belfast, respectivament, i té una població d’uns 30.000 habitants. Guernsey i Jersey són dues illes de mida encara menor que estan molt a prop de la Bretanya francesa. La primera, per fer-se’n una idea, té una superfície molt semblant a Formentera, però una població força superior, de 65.000 habitants, mentre que la segona és una mica més gran i hi viuen gairebé 100.000 persones.

Medaller

Quant a palmarès històric, la que destaca és l’Illa de Man. S’ha aconseguit penjar un total d’onze medalles, tres de les quals d’or. Van ser l’any 1966 a Jamaia (en ciclisme de carretera), el 1986 a Edinburgh (tir amb escopeta) i el 2006 en ciclisme altre cop. Aquesta seria la millor actuació de la seva història, perquè a part de l’or de Mark Cavendish (un dels esportistes més coneguts de l’illa), a Melbourne també van aconseguir-hi un bronze en la disciplina de tir. A la següent edició, Delhi 2010, l’Illa de Man va tornar a aconseguir penjar-se dues medalles, per segona vegada a la seva història, i a més de manera consecutiva (totes dues de bronze). Al 2014 ha abaixat una mica el nivell, però, només n’ha pogut aconseguir una, altre cop en ciclisme.

Així com l’Illa de Man és freqüent de trobar-la als medallers (només ha estat absent en sis de les catorze participacions que ha tingut), el nombre d’èxits de Guernsey i Jersey ha estat menor. Però cadascuna ha tingut l’honor de penjar-se una medalla d’or al llarg de la història (curiosament, en la mateixa disciplina). Guernsey ho va aconseguir a Auckland (Nova Zelanda) al 1990, gràcies a l’habilitat d’Adrian Bretton en el tir amb pistola. Aquest jugador, de fet, ha aconseguit la meitat de les medalles del seu país, ja que també es va endur una plata quatre anys abans i un bronze quatre anys després. Les altres tres medalles que té en possessió van ser aconseguides durant els Jocs de 1982 i 1986 (una plata i un bronze en tir en rifle al als primers i una plata en bitlles als segons), de manera que es pot parlar d’una època d’or de l’esport de Guernsey que abarcaria els anys compresos entre el 1982 i el 1996. És en aquest període on ha obtingut totes les seves medalles, un total de sis, mentre que s’ha quedat en blanc en la resta de participacions.

Jersey, per part seva, ha aconseguit sumar en tres ocasions des que va començar a participar, als Jocs de Cardiff de 1958, cosa que li ha proporcionat quatre medalles. De fet, es va estrenar a l’edició següent, a Perth, amb un bronze en boxa. I aquesta disciplina va ser la que va tornar a donar resultats l’any 1986, en forma també de bronze, en uns jocs que van estar marcats pel boicot de 32 dels 68 països que hi havien de participar. Però el millor moment encara havia d’arribar i vindria de la mà d’una mateixa família. Quatre anys després, a Auckland (terra fèrtil) Cliff Mallet es penjava el primer i fins al moment únic or de Jersey, mentre que Colin, el seu fill, aconseguia el bronze en la mateixa disciplina, tir amb pistola. Aquesta ha estat, a més, l’única vegada en què aquesta illa ha aconseguit dues medalles.

Malgrat que es trobin lluny dels èxits esportius, per les diferències evidents que separen aquests tres competidors de la majoria de seleccions triomfants, aquests combinats han aconseguit una cosa que probablement ja significa tocar la glòria: representar el seu territori en una competició internacional d’aquesta magnitud i, per tant, fer que els seus ciutadans tinguin un referent en el qual emmirallar-se.