El barri en guerra

Tirar pel dret. L’Ajuntament va decidir tirar pel dret i potser ha fet un error de càlcul. Un edifici com Can Vies no era un centre qualsevol, per la història que tenia darrere i per tot el que significava. A Sants, la gent ho tenia molt clar. Al barri, se sent. Però altre cop, els que prenen les decisions semblen estar a una altra galàxia. Hi havia una ordre d’enderrocament. I no se’n parli més: ni disset anys d’autogestió a les esquenes ni cap altra raó, per poderosa que fos, hauria estat suficient. En comptes de mirar d’entendre què passava, com que una de les parts tenia el poder i els mitjans per fer-ho ha decidit tirar endavant sense contemplacions.

Can Vies era de TMB i TMB de l’Ajuntament de Barcelona. Per tant, la decisió ha estat purament política. Qualsevol ens públic té la funció de representar i satisfer, en la mesura del possible, els seus ciutadans. Treballadors públics. Però l’essència de la democràcia ja fa temps que s’ha perdut i aquesta idea cada vegada està més allunyada de la realitat. Ara, en comptes de donar vida a un casal que no feia mal a ningú i que era un important punt de cultura i activitat popular, s’ha posat punt i final a quatre parets amb molta història. En aquest context, amb un lloc on s’hi duien a terme activitats socials i culturals, no hauria hagut de ser estrany que l’Ajuntament només per aquest motiu ja cedís l’espai. Si fa un bé a la societat, que la forma d’entrada inicial hagués estat una ocupació hauria de ser una anècdota. Als pobles, no és estrany que els ajuntaments deixin espais al jovent, si aquests es comprometen a mantenir-lo. Aquí, això és ciència-ficció.

Em poden explicar el que vulguin. Que estava signat i que no hi havia res a fer, etc. Però, altre cop: recapitulem. Les lleis es fan preveien uns determinats escenaris i, per tant, generalitzant. Quan hi ha un cas, però, que surt del normal, s’ha de tractar com a tal, particularment. No és res gaire lluny del que demana CiU quan aposta pel referèndum. Potser no és legal, però és legítim. I les lleis, diuen, s’han d’adaptar. Doncs bé, mantenint les distàncies, aquí podríem fer un símil. Amb els mateixos protagonistes. Ara, però, són ells qui tenen la paella pel mànec i no escolten un poble que demana de seguir sent qui és on és. Potser, però, l’ambient de Can Vies no lliga precisament amb la línia política de Trias i, per tant, pensava que eliminar un punt de reunió de l’esquerra independentista i revolucionàira sense que es notés gaire ja era un bon final de partida.

I aquí és on hi ha hagut l’error de càlcul. S’ha subestimat el poble: un gran error. Potser hi havia motius per pensar que la resposta no seria aquesta, però això demostra el grau d’arrelament de Can Vies al barri i què ha significat per a moltes persones la seva eliminació més barroera. El poble aquesta vegada ha dit que ja n’hi ha prou de fer sense comptar amb la gent i ho ha fet per vies que avui han omplert portades i diaris. Si a Barcelona no s’haguessin cremat 56 contenidors, la premsa probablement hauria fet un cas ínfim de la protesta. Però cal. Cal crear la notícia per despertar l’interès dels mitjans, i això ho han entès molt bé els manifestants. Probablement ajudats per l’èxit de les mobilitzacions de fa uns mesos de Gamonal, la gent no ha pensat si la seva resposta era desmesurada. Simplement, guiats per la ràbia, han fet el que els ha sortit del cor. S’han sentit atacats, i han atacat. Acte reflex. Perquè, no és violència una grua que destrossa un edifici? S’ha dit que el mobiliari urbà trencat durant les protestes té un cost de milers d’euros, però s’ha dit quin cost té el que una grua, amb el vistiplau de l’Ajuntament de Barcelona, s’havia carregat unes hores abans?

Per tant, la gent ha dit que ja n’hi havia prou i que s’ha traspassat una línia vermella a la qual no s’havia d’haver arribat. Però s’hi ha arribat perquè els polítics han pres decisions sense tenir en compte el poble, i això s’ha d’acabar. El poble s’ha de fer respectar i, malauradament, fins que els polítics sentin por això difícilment passarà. Així ha estat al llarg de la història als llocs on han tingut conflictes armats. El govern, llavors, s’ho pensava dues vegades abans de fer les coses. Perquè sinó, és molt fàcil. Si no hi ha oposició, jo, com a polític, puc fer el que vulgui sense témer les conseqüències. I això s’ha d’anar acabant. No és el que hauria de ser, però és amb el que ens trobem dia a dia.

Ara la situació és complicada, perquè Can Vies ja és a terra. L’ Ajuntament l’ha cagat i n’ha d’assumir les conseqüències, que són els aldarulls que hi estan havent als carrers de Barcelona. Però són necessaris. Això no els pot sortir gratis. Com a tot arreu, si es comet un error hi ha conseqüències, i a vegades és molt difícil tornar enrere. Què hi farem. El que és estrany és que massa vegades aquests “errors” no els pagava ningú. O més ben dit, els anava pagant el poble mentre els culpables gaudien d’impunitat. Ara ja no. Cal canviar el xip. Només els queda aprendre’n.

PD: que ningú em digui que això fa mal al procés independentista (encara que tingui una petitíssima part de raó), perquè ves si per no fer mal al procés acabarem perdent els principis.