Escòcia segueix dient “¡No pasarán!”

Aquest diumenge s’ha complert un any de la inauguració de la placa que recorda els voluntaris de North Lanarkshire que van lluitar a la Guerra Civil // El No Pasarán Memorial Comitte s’ha reunit per commemorar-ho i per recordar que els valors pels quals alguns d’aquests joves valents van perdre la vida segueixen vigents avui dia

Setanta-vuit anys i dos dies després de l’alçament militar de Franco, un grup de membres i coneguts del No Pasaran Memorial Comittee de la regió de North Lanarkshire, amb capital a Motherwell, s’han reunit al Duchess de Hamilton Park d’aquesta localitat per recordar els més de 500 escocesos que van decidir deixar-ho tot i anar a lluitar per uns ideals. Els de la llibertat i la democràcia. La majoria eren joves que van agafar un tren cap a Londres i van arribar com van poder fins a l’altra banda dels Pirineus, amb uns recursos materials molt pobres. Formaven part de les Brigades Internacionals, voluntaris vinguts d’arreu (també d’Estats Units o el Canadà) que veien la Guerra Civil com un afer que superava les fronteres espanyoles i que podia determinar el rumb de les llibertats polítiques de les pròximes dècades.

Memorial Motherwell

Alguns de la vintena dels concentrats // JOHN MORRISSON

Per mantenir encesa la flama de la memòria, un grup de persones de classe treballadora de la ciutat va decidir que calia retre homenatge a  aquests herois com es mereixien i aviat van acordar que construirien una placa en un dels indrets més solemnes de la ciutat, al parc on també hi ha el monument que recorda els caiguts durant la Primera i la Segona Guerra Mundial. Això va ser en una dinar al pub The Railway Tavern el dia 31 de març de 2013. La data d’inauguració havia quedat fixada per al dissabte 20 de juliol, així que calia afanyar-se per aconseguir els 16.000€ que costava l’operació. Però la resposta va ser encara més bona que l’esperada i tothom es va bolcar en el projecte. L’assistència a les activitats dedicades a recaptar fons com ara barbacoes, curses o concerts va ser excel·lent. En aquest àmbit cal destacar grups locals que es van oferir a tocar de manera gratuïta i la multitudinària “Fiesta por los compañeros”, que va portar la coneguda banda de Glasgow The Wakes a col·laborar en la causa. A més, també es va comptar amb el suport econòmic d’altres organitzacions antifeixistes de la zona, de l’Ajuntament de Motherwell i d’infinites donacions de particulars. Després d’uns mesos intensos, s’havia aconseguit l’objectiu.

2014-07-20 11.34.27

Detall de la placa // DAVID GINEBRA

El 20 de juliol de l’any passat va ser una gran festa. Més de 300 persones (algunes vingudes d’Irlanda i Anglaterra) es van congregar al voltant d’una placa de gairebé dos metres d’alçada on s’hi podien llegir inscripcions com ara “You are history, you are legend” per fer-hi una merescuda inauguració. Després es va fer un dinar al pati de darrere altre cop de The Railway Tavern aprofitant que el dia acompanyava. Durant el dia es va repartir un fullet deu pàgines on es recollia el més destacat del que havien donat de si els últims mesos i es feia una mica de memòria històrica. També es van aprofitar per vendre els polos de l’associació que porten l’escut de les Brigades Internacionals i per repartir a aquells que no el tinguessin el carnet de soci del No Pasarán Memorial Comittee North Lanarkshire. La cerimònia va comptar, a més, amb la participació d’alguns dels familiars dels protagonistes.

Primer aniversari

Un any després d’aquest èxit, el nucli dur dels promotors s’ha tornat a reunir, a les dotze del migdia, al voltant del monument per celebrar-ne el primer any de vida. John Milligan, un dels membres més actius, ha pronunciat un breu discurs recordant els motius que feien que els presents es congreguessin allí. Ha volgut destacar “l’actitud d’aquests nois”, que van entendre que a Espanya s’hi estava lliurant “una guerra de dimensions internacionals”.  També ha recordat que avui en dia segueixen quedant motius pels quals lluitar, ja sigui a Palestina, Síria o l’Afganistan, on les llibertats són constantment violades. Tot i això, ha denunciat que aquests abusos sovint són “coberts i recolzats pels governs occidentals” i que els mitjans de comunicació moltes vegades només ensenyen una part del conflicte. Per acabar, en un castellà intel·ligible, ha sentenciat: “La lucha continua. ¡No pasarán!”.

speech

Un dels moments del discurs // JOHN MORRISSON

La concentració ha acabat amb un minut de silenci i amb l’entrega d’un ram de flors, acompanyat d’una postal que hi deia “We salute you”, firmada pel No Pasarán Memorial Comittee North Lanarkshire. Un comitè que no té estructura ni càrrecs com president o tresorer, sinó que s’organitza horitzontalment, de manera que tothom hi treballa i se’n sent part important. Amb tot, sí que se senten sota el paraigües de l’International Brigades Memorial Trust, una organització d’àmbit del Regne Unit que s’encarrega de mantenir vives aquestes històries i de donar-les-hi visibilitat. A Motherwell recorden, però, que dels més dels dos mil brigadistes que van emprendre aquesta aventura, Escòcia era el país que en proporció amb la seva població en va aportar més.

Gaèlic o escocès?

A Escòcia s’hi parla l’anglès. A dia d’avui, d’una manera molt majoritària. Però quina és la llengua històrica del país? En realitat, durant segles n’hi han conviscut dues: el gaèlic i l’escocès. El gaèlic és probablement la més coneguda (portes enfora), que també es denomina gaèlic escocès (en oposició al gaèlic irlandès). Són dues llengües amb un parentiu molt proper. L’escocès, en canvi, no és de la branca celta, sinó de la germànica, i s’assembla molt a l’anglès. Per tant, dues llengües que podrien semblar la mateixa resulta que tenen orígens ben diversos.

La primera de les llengües que es documenta a Escòcia és el picte. Cal situar-lo des de la línia imaginària que uneix les ciutats de Glasgow i Edinburgh fins que s’acaba l’illa (en sentit nord). Però el picte és una llengua que s’extingeix molt ràpidament, en bona mesura gràcies a l’expansió del gaèlic (segle X). El gaèlic havia arribat uns segles abans procedent d’Irlanda i amb el pas dels anys va formar una varietat prou diferent per ser considerada una altra llengua (el gaèlic escocès).

 

Aquest procés és el mateix que experimenta l’escocès (també anomenat scots) respecte de l’anglès. El dialecte parlat al sud d’Edinburgh es va diferenciant de la resta mentre guanya terreny per la costa est. D’aquesta manera, a l’Edat Mitjana la llengua de les Highlands és el gaèlic mentre que la de les Lowlands és l’escocès. Abans d’això, entre totes dues havien fet desaparèixer una altra llengua, parlada al sud d’Escòcia: el cúmbric (de la família celta i, per tant, pròxima al gaèlic).


Però l’anglès no ha deixat res de tot això. El gaèlic és actualment la llengua de l’1% de la població, concentrada bàsicament a Outer Hebrides, les illes més occidentals. Allà la fa servir la meitat de la població, però està en ple procés de substitució. A Stornoway, la capital, ha passat de tenir un 57% de parlants a tenir-ne un 43% en tan sols vint anys. El cas de l’escocès és semblant, perquè només es manté viu en alguns reductes; en aquest cas, orientals. La zona del nord d’Aberdeen i les illes Shetland, les més meridionals de Gran Bretanya, són els últims llocs que la mantenen. Els parlants de les àrees tradicionals encara afirmen conèixer-la, però la influència de l’anglès ha estat tan gran que l’ha desvirtuada. Igual que va néixer, doncs, mor.

El barri en guerra

Tirar pel dret. L’Ajuntament va decidir tirar pel dret i potser ha fet un error de càlcul. Un edifici com Can Vies no era un centre qualsevol, per la història que tenia darrere i per tot el que significava. A Sants, la gent ho tenia molt clar. Al barri, se sent. Però altre cop, els que prenen les decisions semblen estar a una altra galàxia. Hi havia una ordre d’enderrocament. I no se’n parli més: ni disset anys d’autogestió a les esquenes ni cap altra raó, per poderosa que fos, hauria estat suficient. En comptes de mirar d’entendre què passava, com que una de les parts tenia el poder i els mitjans per fer-ho ha decidit tirar endavant sense contemplacions.

Can Vies era de TMB i TMB de l’Ajuntament de Barcelona. Per tant, la decisió ha estat purament política. Qualsevol ens públic té la funció de representar i satisfer, en la mesura del possible, els seus ciutadans. Treballadors públics. Però l’essència de la democràcia ja fa temps que s’ha perdut i aquesta idea cada vegada està més allunyada de la realitat. Ara, en comptes de donar vida a un casal que no feia mal a ningú i que era un important punt de cultura i activitat popular, s’ha posat punt i final a quatre parets amb molta història. En aquest context, amb un lloc on s’hi duien a terme activitats socials i culturals, no hauria hagut de ser estrany que l’Ajuntament només per aquest motiu ja cedís l’espai. Si fa un bé a la societat, que la forma d’entrada inicial hagués estat una ocupació hauria de ser una anècdota. Als pobles, no és estrany que els ajuntaments deixin espais al jovent, si aquests es comprometen a mantenir-lo. Aquí, això és ciència-ficció.

Em poden explicar el que vulguin. Que estava signat i que no hi havia res a fer, etc. Però, altre cop: recapitulem. Les lleis es fan preveien uns determinats escenaris i, per tant, generalitzant. Quan hi ha un cas, però, que surt del normal, s’ha de tractar com a tal, particularment. No és res gaire lluny del que demana CiU quan aposta pel referèndum. Potser no és legal, però és legítim. I les lleis, diuen, s’han d’adaptar. Doncs bé, mantenint les distàncies, aquí podríem fer un símil. Amb els mateixos protagonistes. Ara, però, són ells qui tenen la paella pel mànec i no escolten un poble que demana de seguir sent qui és on és. Potser, però, l’ambient de Can Vies no lliga precisament amb la línia política de Trias i, per tant, pensava que eliminar un punt de reunió de l’esquerra independentista i revolucionàira sense que es notés gaire ja era un bon final de partida.

I aquí és on hi ha hagut l’error de càlcul. S’ha subestimat el poble: un gran error. Potser hi havia motius per pensar que la resposta no seria aquesta, però això demostra el grau d’arrelament de Can Vies al barri i què ha significat per a moltes persones la seva eliminació més barroera. El poble aquesta vegada ha dit que ja n’hi ha prou de fer sense comptar amb la gent i ho ha fet per vies que avui han omplert portades i diaris. Si a Barcelona no s’haguessin cremat 56 contenidors, la premsa probablement hauria fet un cas ínfim de la protesta. Però cal. Cal crear la notícia per despertar l’interès dels mitjans, i això ho han entès molt bé els manifestants. Probablement ajudats per l’èxit de les mobilitzacions de fa uns mesos de Gamonal, la gent no ha pensat si la seva resposta era desmesurada. Simplement, guiats per la ràbia, han fet el que els ha sortit del cor. S’han sentit atacats, i han atacat. Acte reflex. Perquè, no és violència una grua que destrossa un edifici? S’ha dit que el mobiliari urbà trencat durant les protestes té un cost de milers d’euros, però s’ha dit quin cost té el que una grua, amb el vistiplau de l’Ajuntament de Barcelona, s’havia carregat unes hores abans?

Per tant, la gent ha dit que ja n’hi havia prou i que s’ha traspassat una línia vermella a la qual no s’havia d’haver arribat. Però s’hi ha arribat perquè els polítics han pres decisions sense tenir en compte el poble, i això s’ha d’acabar. El poble s’ha de fer respectar i, malauradament, fins que els polítics sentin por això difícilment passarà. Així ha estat al llarg de la història als llocs on han tingut conflictes armats. El govern, llavors, s’ho pensava dues vegades abans de fer les coses. Perquè sinó, és molt fàcil. Si no hi ha oposició, jo, com a polític, puc fer el que vulgui sense témer les conseqüències. I això s’ha d’anar acabant. No és el que hauria de ser, però és amb el que ens trobem dia a dia.

Ara la situació és complicada, perquè Can Vies ja és a terra. L’ Ajuntament l’ha cagat i n’ha d’assumir les conseqüències, que són els aldarulls que hi estan havent als carrers de Barcelona. Però són necessaris. Això no els pot sortir gratis. Com a tot arreu, si es comet un error hi ha conseqüències, i a vegades és molt difícil tornar enrere. Què hi farem. El que és estrany és que massa vegades aquests “errors” no els pagava ningú. O més ben dit, els anava pagant el poble mentre els culpables gaudien d’impunitat. Ara ja no. Cal canviar el xip. Només els queda aprendre’n.

PD: que ningú em digui que això fa mal al procés independentista (encara que tingui una petitíssima part de raó), perquè ves si per no fer mal al procés acabarem perdent els principis.

El més calent és a l’aigüera

Com que enceto blog, encara que el contingut pugui semblar ja caduc, afegiré unes primeres entrades per contextualitzar el moment en què ens trobem, escrites en cada ocasió pocs dies després de la successió dels fets.

Crec que aquestes eleccions ja s’encaraven (i en bona part per això es van convocar) pensant que el que vivíem era un moment històric: primer, per la manifestació de l’11 de setembre, multitudinària, i després, per la gestió que el President en va fer i com va encarar la situació aquell que era la màxima institució del país, la persona més important (els moviments de la qual, doncs, marquen en bona part el rumb del futur dels catalans). Les eleccions, doncs, no han fet res més que confirmar aquesta condició de moment excepcional (com li agrada dir a Mas). Vegem set motius, clarament objectius, que així ho indiquen.

1- La participació ha estat la més alta de la història d’unes eleccions autonòmiques (les generals n’acostumen a tenir més), amb un increment de 10 punts (de 59% a 69%) respecte les de fa tan sols dos anys.

2- Ciudadanos, el partit que probablement amb més fermesa defensa la unitat d’Espanya, ha obtingut un resultat extraordinari (ha triplicat el nombre d’escons: de 3 a 9). 

3- Esquerra Republicana de Catalunya, el partit que ha representat obertament l’independentisme al llarg dels últims 80 anys, ha tret més del doble d’escons i de vots que fa dos anys i s’ha convertit en la segona força del Parlament.

4- El PSC, partit que, per un seguit de factors, no ha aconseguit posicionar-se i donar una opinió clara sobre el conflicte Catalunya-Espanya, ha patit una davallada que ja havia iniciat el 2010 (tot i que aleshores la podia coatribuir a d’altres factors) i ha passat de 37 a 28 diputats, en primera instància, i de 28 a 20 en aquests segons comicis.


5- La lectura dels resultats feta per molts mitjans de comunicació i pel poble de Catalunya de sumar diputats sobiranistes i diputats unionistes no s’havia donat en cap de les legislatures anteriors (almenys amb aquesta força), i ara és un missatge molt usat i que hom té constantment al cap.

6- A un mes de la celebració de les eleccions, el percentatge de persones que declaraven no saber encara a qui votarien era del 40%. Una xifra d’indecisió mai donada tant a sobre de la data electoral.

7- Una aliança de govern CiU-PP sembla inviable, impracticable (tot i que sumen), i es parla abans d’un pacte amb el PSC (a part del d’ERC) que amb els populars. Tenint en compte que durant bona part de la democràcia i també en aquests últims dos anys els pactes CiU-PP han estat una constant, que ara ni es parli de la possibilitat és una mostra clarament l’allunyament (irreconciliable?) de posicions que hi ha hagut.

Sembla, doncs, que hi ha prou motius per pensar que passen coses que abans no passaven i que poden produir un escenari propici per canviar el curs de la història. Els grans mitjans espanyolistes, però, no ho veuen així, ja que Artur Mas, l’abanderat que ha de conduir el país a la independència (diuen), ha patit un retrocés important en el nombre d’escons. Tot i que això és innegable (ha passat de 62 a 50), potser s’ha d’anar més enllà i veure què ha passat realment.

1) El nombre real de vots perduts és de 90.000 (d’un total d’1.100.000), de manera que la lectura en aquest sentit no és tan catastròfica. La CUP n’ha aconseguit més que els perduts per CiU (al voltant de 125.000), però només li han suposat tres diputats. La Llei d’Hondt, doncs, no sempre beneficia els partits grans, sinó que actua com una arma de doble fil, ja que els pot fer guanyar un bon nombre d’escons amb la mateixa facilitat amb què els els pot fer perdre. Juntament amb aquest retrocés (de vots i escons), i encara que pugui semblar contradictori, la distància de CiU amb la segona força ha augmentat: ara per cada diputat republicà n’hi ha 2,38 de CiU, mentre que abans per cada de socialista n’hi havia 2,21 de convergent. Un lleuger però destacable ascens, que sembla que no hi sigui, però que, en efecte, indica que la diferència respecte el segon és ara (encara) més gran.

2) La caiguda electoral no ha estat tan gran com podia semblar a primer cop d’ull, doncs, i la que hi ha hagut cal situar-la en el marc polític corresponent. En primer lloc, al 2010 CiU venia d’unes eleccions en què el tripartit havia quedat totalment desprestigiat, entre d’altres coses perquè la crisi econòmica havia arribat durant el seu mandat (tot i no tenir-ne directament la culpa), però també per moltes altres, i per tant molts catalans van votar Convergència per tal d’evitar haver-se de tornar a trobar Montilla de president, uns catalans que, segurament, en un altre context hauria estat molt improbable que haguessin donat el seu suport a CiU. Abans d’aquestes eleccions (2003 i 2006), la coalició va obtenir 46 i 48 diputats, respectivament, així que potser seria més realista partir d’aquesta xifra base que no pas de la de 62, que com hem vist ha pogut estar un pèl distorsionada. A més, però, hi ha un segon factor, que és el de les retallades, constantment practicades pel govern de Mas i que han estat rebutjades massivament per la societat. Amb decisions impopulars com aquestes (mesures que deriven directament del fet de presidir el govern), els enemics electorals que s’ha guanyat no ha estat pocs, i tot i així els resultats són els que estem analitzant ara mateix. El gran error, segurament, ha estat el de no tenir tot això en compte i aspirar i dir públicament i repetida que l’objectiu era millorar uns resultats, els del 2010, que molt probablement eren molt difícils o impossibles de superar, per la conjuntura política actual (com s’ha vist aquí sobre). Xoca, però, que cap dels assessors de Mas ho hagi tingut en compte, que no hagi ni tan sols previst aquesta possibilitat. Per això els resultats han estat sorprenents. Una errada de càlcul clamorosa, però, al meu parer, que només puc entendre remetent-me altre cop al que dic més amunt, i és que el moment de país ha passat per damunt de tothom i el caliu que s’ha viscut aquests mesos no ha permès a ningú d’allunyar-se una mica de la situació i pensar les coses fredament i objectiva, perquè simplement el moment no ho ha permès.

Aleshores, arribats a aquest punt (i havent vist que els resultats no han estat tan dolents, al punt 1, i que podrien haver estat força pitjors, al punt 2), és l’hora de preguntar-se si Mas i els que el rodegen van encertar en el moviment d’avançar eleccions. Hi ha dues respostes possibles: la primera diu que, si va fer-ho en clau de partit, no, perquè ha fracassat en les seves aspiracions (tot i que, com hem vist, massa ambicioses) de millorar resultats; si va fer-ho en clau de país, en canvi, la resposta canvia, i és que no ha fracassat, perquè ha reforçat el moment i el moviment. En el primer cas, la lectura seria que ha perdut 12 diputats; en el segon, que en té 50, però que li valen molt més que els d’abans, perquè són de marcat to independentista.

A partir d’aquí es dibuixa un panorama complicat, amb dos partits que poden portar el país a la independència, però que han de fer-ho. Mas, de ben segur, ja ha començat a rebre pressions de part d’UDC i d’altres sectors dient-li que tota la culpa del retrocés electoral el té el gir sobiranista i que cal tancar aquest capítol. No seran moments fàcils, perquè s’han de tenir les coses molt clares. I en aquest sentit, l’únic partit que les hi tenia de debò, SI, ha quedat fora del Parlament. Potser per focalitzar únicament (o gairebé tot) el seu missatge en el progrés com a poble, deixant en un tercer o quart pla la resta de temes, tal i com li ha passat segurament també a Mas, que ha fet una concentració temàtica al voltant del futur nacional molt gran. Aquesta hipòtesi avalaria, per exemple, la pujada que ha tingut Ciudadanos quan ha deixat d’utilitzar bàsicament el discurs de la llengua i del bilingüisme per (sense deixar-lo) obrir-se a parlar d’altres temes (canvi facilitat, clarament, pel moment polític actual).

Per portar el país a la independència cal tenir les coses molt clares, deia, i ara aquesta responsabilitat recau en mans de CiU i ERC. Però les hi hem de tenir, perquè sinó, com deia López Tena la nit electoral, anirem cap a l’extinció. Amb un govern amb majoria absoluta del PP a Madrid, només hi ha dues vies possibles: afermament del sentiment nacional a causa de l’abús provinent de la capital o supressió definitiva, per tots els mitjans, de la identitat nacional de Catalunya. No hi ha terme mig: o independència o extinció, en un període de temps no gaire llarg. Per tant, encara amb més motiu ens trobem en un moment molt important, en una cruïlla, on si no agafem el camí bo ens serà impossible de tornar enrere, perquè ens portarà a les tenebres; del contrari, si agafem el bo, arribarem al cel.

Aquesta és la responsabilitat que tenen ara mateix tant Mas com Junqueras. El primer ja ha fet una aposta arriscada, que ha de veure com gestiona, i el segon també ha de moure fitxa, però sobretot ha de saber molt bé com la mou i quan. No vull pensar en tornar a caure en els errors de la vella Esquerra, que aprofitaria que és el cap de l’oposició per posicionar-se durant aquest temps com a alternativa de govern per a unes eleccions que hi ha veus que ja anuncien que es poden tornar a convocar més aviat del que ens pensem. Estem, com hem dit al llarg de l’article, en un moment històric, però això no vol dir que ho tinguem tot fet, ni molt menys. La balança es pot decantar tant cap un cantó com cap a l’altre. Per això ens caldrà la màxima tenacitat dels nostres líders. Però, el que ho hauria estat de debò, ja no hi és. No han volgut que hi sigui. “Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya!” (paraules de Macià, any 31, vigents com mai a dia d’avui).