Els dies i les dones

David Figueres

VINT MIL MIRADES

Aquest apunt d’avui va dirigit només a tu. Sí, sí, a tu. No, no et giris: davant la pantalla no hi ha ningú més. Sí, sí, ets tu. No dissimulis. Tampoc cal que els nervis se t’emportin, per això. Ho sento, t’ha tocat i prou. Són coses que passen.

Potser sigui al mati, tot just encès l’ordinador i llegits els mails del dia. Potser sigui a la tarda, amb la migdiada feta i  un cafè o un te s’envoli de fum. Potser sigui a la nit, ja amb els de casa adormits i amb la llum de la pantalla només blavejant la cambra.

Em llegeixes, potser, perquè hi ha versos que desconeixies. Em llegeixes, tal volta, perquè compartim un somni de llibertat. Em llegeixes, qui ho sap, perquè tampoc tu ets pots conformar a no dir-te damunt el teclat, allò que et passa cada dia. Em llegeixes, igual, per primera vegada. Sigues benvingut si és així.

Amb els anys has après a fer-te una idea de qui sóc. Probablement del tot inexacta. Els escaires, els matisos, tota la gamma de colors que van del negre al blanc, són el que som. Una màscara, un escenari i uns quants silencis ben repartits són els components de la vida. Això ho va dir un dramaturg anglès molt savi. Sempre hi he estat d’acord.

Jo en canvi, a penes et conec. Et puc posar uns quants noms escampats en un grapat de comentaris. No puc, en canvi, posar-te ni veu, ni rostre, ni cos. Amb tot, sí que hi ha una cosa que puc fer: es tracta de percebre la teva mirada. A can Vilagüep no ho saben, però jo, he descobert la manera de tenir constància de cada retina, de cada nineta, de cada parpella.

Com un eixam de petits sols opacs, aprenc a dibuixar els meus mots amb l’ajuda de redols color de mel, de cercles com la mar esbravada, de rodones com d’escorça de rebolls i alzines. Una rutilant col·lecció d’ullades que en silencis ovals m’acompanyen.

Que sàpigues, lector gens hipòcrita, el meu igual, el meu germà, que avui, amb la teva d’ara, son ja vint mil els esguards que em provoquen aquest seguit de mots que trobaràs a la teulada del teu somriure. Vint mil mirades teves que, dia a dia, m’obliguen a mirar-me per veure’t.

 



  1. Constància dels camins fractals del pensament, dels redols de color de mel, dels silencis ovals…Tu saps com enganxar-me, malgrat sovint no hi ha temps pel diàleg. Basta, però, saber que hi ets, a l’altra part de la pantalla blava, compartint un somni de llibertat. Tu ets els dies i les dones, el teu nom és David. Això és suficient. Sé on trobar-te: als últims trenta canvis de can vilagüep – com tu dius., o clicant als meus enllaços. És bo de fer. Se com són els teus ulls per la foto del teu bloc, però no em cal pensar-hi. Les teves paraules són part del meu paisatge, del meu deambular diürn , d’horabaixa o de nit. Records relligats en l’espai i el temps, en diverses direccions i dimensions. Tots som un, com el salvapantalles que tinc a l’ordinador, que fa camins de colors incessants, irrepetibles. En part la vida, en part el show de Truman, una escalfor que ens és negada com a País real i ens uneix en un País virtual. Enhorabona per les vint mil mirades parpellejants

  2. com sempre continues fent-me de mestre en tantes coses, en aquest cas els blocs, i vas sempre un pas endavant meu, encara que després tinguem maneres diferents d’entomar les mateixes circumstàncies.
    continua obrint pas!

  3. L’amabilitat i serietat que trobo al teu bloc va fer suau la meva sorpresa de no espantar-me aquest dia tot i que no vaig girar-me i em vaig trobar identificada. Com un gustós reconeixement; dels que fa anys no puc gaudir.

    Proper; que té dos sentits que es diferencien en dues expressions: temps (properament): està per veure; espai (a prop): ho veiem, o està a l’abast, o a tocar.
    Aquest dia em vaig tallar; i no m’agrada perquè només em permeto aturar comentaris quan tinc problemes de visió o d’expressió, i no era el cas.
    Felicitacions.

  4. Doncs, és cap al tard, David. I em fa mal l’esquena. No he fet res de bo en tot el dia. Bé, sí: he dinat amb la meva néta de set anys, i li he comprat una corda de saltar a corda. I ha fet sol i a la placeta s’hi estava bé.

    Hi ha cançons que no moren:

    "A la barrejada, qui no entra, para…"

    Que bé, llegir-te. Bona nit.

Respon a smartinez Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Quadern d'atzars per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent