DIR BÀSSEM AN-NABRÍS

El proper dissabte 14 de juny acompanyaré al Bàssem an-Nabrís, poeta palestí acollit pel PEN Català, en la lectura que farà del seu recull de poemes “Totes les pedres”, publicat per AdiA edicions.

L’acte serà a les 12h a la Llibreria La Memòria (Plaça de la Vila de Gràcia, 19) de Barcelona.

M’hi acompanyarà, a més del propi autor, la traductora dels poemes al català, la Valèria Macías.

Us hi esperem!

ENTRE VINYES I CAVA, VERSOS

Al maig, les vinyes, tenen aquell punt de verd elèctric i rutilant. Com arracades, els sarments, en van curulls de confits a trenc de rodonesa, que a mesura que els mesos vagin empassant-se fulls de calendari, aniran engrandint el seu ventre per ser collits quan toqui.

És aquesta la postal que escric des del tren, amb el sol ajocant-se i Montserrat al fons, ennegrida per l’ombra del dia que ja plega veles, immensa, esguradant els camps arrenglerats de grapes adormides folrades de pàmpols oberts i de borrissol de raïm.

La meva destinació, Sant Sadurní d’Anoia. Avui hi diem versos. Versos a les caves.

Com que l’estació queda una mica allunyada de la població, ja hem quedat amb el Santi que em passarà a recollir amb el seu cotxe. Ens vol concentrats al Vibop per sopar una mica abans del recital, que no serà fins a dos quarts de deu. Fa una colla d’anys, vaig tenir l’honor de participar en la Kinzena Poètika de Vilafranca del Penedès i que el Santi coorganitzava conjuntament amb la Sílvia Amigó i el Jordi Boldú. Llegir al costat del Pere Rovira va ser tot un plaer. En vaig escriure la crònica corresponent. En guardo un grandiós record.

Des de fa vuit anys (aviat està dit!) el Santi Borrell, poeta de vers escairat, infatigable com ell sol, organitza al seu poble el Festival de Poesia a les Caves. En aquesta edició hi tindré el goig, novament, d’arrelar aquesta terra de turons absents, amb la poesia.

Al bar, saludo els altres dos poetes que m’acompanyaran aquesta nit: la Nati Soler i el Carlos Vitale. Per vergonya meva he de dir que no els coneixia de res. I serà un grat descobriment, quan en llegeixi amb més calma els seus llibres (del Carlos em faig amb Unidad de lugar i de la Nati amb Les dents de la pluja), copsant la bella riquesa dels seus versos. Del Carlos, la capacitat de sintetitzar en versos mínims, la grandesa del silenci amb Itàlia i el mediterrani de fons. De la Nati, els versos que sorgeixen de la terra, treballats amb aixada i arpiot per acabar molt endins de nosaltres. Sopem i fem tertúlia. També hi són els amics de l’editorial Candaya.

Quan són quarts de deu, enfilem cap a les Caves Recaredo, el lloc on direm els nostres poemes. Els propietaris ens reben amb cordialitat. A dins, a les caves, entre tines gegantines, molta gent, copa plena en mà, la fa petar esperant que sigui l’hora per seure a les cadires i escoltar-nos. Acostumats a què les lectures poètiques amb quinze persones siguin un èxit aclaparador, trobar-se amb aquesta gentada, emociona i imposa.

Pujant unes escales, ens trobem a la sala on direm el que som. Encara més emoció. Les cadires encara són buides i sempre es tem que no s’omplin del tot. Però el pessimisme va decandint a mesura que es fa l’hora de començar i les localitats, salpebrades amb tauletes on s’hi pot picar alguna cosa, van omplint-se lentament. Aparaulem que farem quatre rondes i que en cada ronda, direm quatre o cinc poemes. Es fa fosc. El Santi fa les presentacions oportunes. Es fa el silenci. S’alça el teló.

Començo dient poemes més breus. Vull deixar els més llargs i narratius, per més endavant. Escolto els meus companys, tot i que no puc copsar-ne tot el sentit. Caldrà reblar, més tard, la grandesa intuïda dels versos dits, amb la lectura atenta i tranquil·la dels seus llibres.

La sala s’ha omplert fins a la bandera. Hi ha una energia especial entre el públic, com sempre que aquest és receptiu al que dius. A vegades, entremaliat, surto una mica del dir i observo les cares immòbils, expectants, atents. És un espectacle impressionant: saber-te com un director d’orquestra (ja em disculpareu la immodèstia) llençant el poema a la gent i recollint-ne l’emoció infringida. La poesia s’ha de dir i quan es fa en les millors condicions possibles, el plaer adquireix emoció i l’emoció gairebé orgasme. Quedarem astorats quan una vegada acabades les rondes, el públic es nega a marxar i ens exigeix que els oferim més poemes. El que deia, orgasme!

Després, una vegada acabats, sí que serem nosaltres els qui tastarem el cava de Can Recaredo i encara atendrem als lectors que voldran emportar-se’ns a casa en forma de llibre. Signo uns quants exemplars de Derelictes. Com sempre és la part on em sento menys a gust; noblesse oblige, que diuen.

L’èxit de propostes com aquesta desmenteix tot allò que no són bons temps per a la lírica (si és que mai hi hagut temps propicis) simplement cal una proposta senzilla, la implicació de tots els agents cridats a col·laborar-hi, tenir cura dels detalls i procurar que el Festival arreli de manera natural en el dia a dia d’una comunitat. La recepta és senzilla, superar tots els milers d’entrebancs imprevistos, no tant. No és el cas del Festival de Poesia a les Caves. Gratament reeixit. Felicitats, Santi!

El Carlos i la seva muller tindran la gentilesa d’acompanyar-me cap a casa. Ells també van cap a Barcelona. Una lluna gegantina ens guiarà durant tot el trajecte. Veurem, sense veure’ls, les fileres de ceps tocats d’argent. No dormiré gens aquella nit. Me la passaré, portadora a l’esquena, veremant fins a l’èxtasi, gotims d’immensa felicitat.

 

 

TOTES LES PEDRES DE BÀSSEM AN-NABRÍS

En tot exili imposat, les paraules des del qual s’intenta explicar, sentir, foragitar, adquireixen aquella textura imprecisa i relliscosa en què, volent acontentar tots tres verbs, no en fa feliç cap. Les paraules no es volen casar amb un senzill relat dels fets, ni dels sentiments; tampoc amb una nau per fugir de tota la malura que ser fora del que ets, comporta.

Si aquestes paraules, a més, participen de l’aventura del vers, el sentit de cada mot queda tocat pel virtuosisme del poeta, que no podent escapar a la seva realitat, nova o no, no vol renunciar a bastir el poema com si res del que li succeeix fos real. Escriure des de l’ara. Des de l’apreciació d’un moment, però, que sempre s’escapa perquè no és complet. Perquè hi falten els teus. Perquè hi falta la casa. Perquè hi falta la nit dels petons, l’estimada. Perquè hi falten els amics. Hi falten.

Bàssem an-Nabrís (Franja de Gaza, 1960) va arribar a Barcelona el 2012 gràcies al PEN Català i al seu programa Escriptor Acollit que pretén acollir, durant un període màxim de dos anys, un escriptor amenaçat, perseguit o amb risc de ser empresonat com a conseqüència del que ha escrit.

Membre de la generació literària posterior a la guerra del 1967, an-Nabrís, va passar quatre anys i mig en presons israelianes com a conseqüència dels seus articles. El 2007, després que Hamàs arribés al poder, va patir un atemptat per part d’una milícia d’aquest partit.

Autor de set llibres de poemes i de dos dietaris de guerra, on relata l’ocupació per part d’Israel, del seu país, Palestina, el passat mes d’abril va publicar-se de la mà de l’editorial mallorquina AdiA Edicions amb la col·laboració del mateix PEN Català, Totes les pedres, el primer poemari del poeta aparegut fora de Palestina. El llibre ha estat publicat de manera bilingüe, en català i en àrab. D’aquesta manera es vol acostar el recull a totes dues comunitats de lectors. La traducció al català l’ha feta la Valèria Macías. La traducció a l’àrab és cosa del Kamiran Ham Mahmud.

Totes les pedres està format per 25 poemes dividits en 4 seccions: “Sofrença” (9 poemes), “Bellesa” (5 poemes), “Amor” (8 poemes) i “Camí” (3 poemes). Possiblement aquesta darrera secció sigui la més colpidora. Tres poemes en prosa que condensen la impossibilitat de deslliurar-se de la situació del seu país. Tres poemes crus, no pas perquè siguin explícits, sinó perquè l’alquímia poètica precisament la defuig i narra què queda rere la cortina. De fet, tota la poesia d’an-Nabrís serà una lluita constant: del lirisme més exquisit, utilitzat gairebé com un escut, a la impossibilitat de no deixar constància poètica de la situació que pateix el seu país.

A la primera secció, “Sofrença” ja hi trobem tot un joc de paraules com riu, casa o nit, que combinades, designaran sempre un flux, una impossibilitat d’arrelament o ancoratge. El poeta sembla estar sempre en trànsit. Serà una constant al llarg del llibre.

Així al poema “Alegria”, trobem:

Alguna nit dormo prop de la flor de l’esbarzer
i alguna altra al costat del riu.

O llegim a “Casa”:

Al camí tinc una casa on passen els viatgers cada dia.

O a “Prevenció”:

(…) opto per veure’t, pàtria meva,
veure’t de nit.

I és que per a an-Nabrís, com també ho era pel poeta Joan Vinyoli, la nit és aquell “domini màgic” on passen totes les coses. Obre, així, un bell poema en prosa amb:

Els que escriuen després de les dues cada nit…

Sintetitza tot això que dèiem, el poema precisament titulat “Nit”, que comença amb aquests quatre versos:

Plàcida és la nit de Gaza.
L’obscuritat cau com l’aigua damunt les cases.
L’obscuritat que és feta de lluita
i de silenci.

Tot i que el llibre inclou sis poemes escrits durant la seva estada a Barcelona, paradoxalment, aquesta secció, malgrat titular-se “Sofrença”, no n’inclou cap. Cal dir que d’aquests sis poemes, només un està escrit en vers.

A la segona secció, “Bellesa”, trobarem poemes molt minimalistes, on la natura i la contemplació hi tenen un paper important. En aquesta secció sí que ja hi trobarem dos poemes dels escrits a Barcelona. Tots dos escrits en prosa i sense títol. Els que comencen: “Al voltant de l’arbre” i “Un senyor amb barret”.

 Tots dos poemes podrien servir per explicar què significa la bellesa per an-Nabrís. Si el primer és un poema contemplatiu, el segon, on apareix escrita la paraula “Barcelona” per primera vegada, ens dóna una visió de com se sent el poeta en aquesta nova tessitura. Són reveladors els darrers versos del poema:

i l’anima torna al seu estat:
polsegosa,
al prestatge de l’armari.

Si abans parlàvem de diversos mots que ens donaven una connotació de pas, de moviment, ara la immobilitat és absoluta. Vida aturada, plena de pols i desada a l’armari.

És curiós que la següent secció “Amor” sigui on apareixen la majoria dels poemes escrits a la capital catalana. Tornem a copsar aquesta voluntat de trànsit al poema “Amor” i que acaba amb un vers que dóna títol al llibre:

perquè pugui estimar totes les pedres i totes les persones del meu camí.

Dos d’aquests poemes parlen de manera bellíssima del que suposa per l’autor la poesia, com “Murmuris” o el que comença “Noia…” adreçada a una xiqueta que observa i que diu que moderi el seu encant perquè:

A l’altra banda hi ha un degustador de bellesa.

Però la beutat també amaga els fatals orígens de tot plegat. Així novament un poema escrit a la Ciutat Comtal i on novament apareix el nom de la ciutat, torna a fer-nos baixar als inferns. Una preciosa confrontació entre Eros i Tànatos. El copio sencer.

Suor als pits,
el cos descobert menys la poncella.
Ai Barcelona, a la vora del mar,
no vagis lleugera,
que jo he vingut a tu d’unes exèquies.

El mot “Barcelona”, doncs, acompanyarà sempre al poeta quan ha de descriure de manera més crua, la seva situació d’exiliat.

Ho dèiem al principi, la secció més colpidora és “Camí”. El formen tres poemes en prosa que probablement són un salt qualitatiu en la poesia d’an-Nabrís. De fet, dins de la poesia contemporània àrab, ell ha estat un dels introductors més destacats dels poemes escrits en prosa. Cap dels tres porta títol.

Al primer, quasi amb tints surrealistes, el poeta s’interroga per un quadre que algú ha pintat mentre dormia i que ell descobreix en pic es desperta. És fàcil endevinar-hi un desconcert per la realitat actual que viu el poeta:

Qui l’ha guixat al lavabo, al racó de la dreta? I qui, amb vermell arseni, al mirall, l’ha signat?

El segon és una bellíssima declaració d’intencions que comença així:

Sóc el Bàssem an-Nabrís. Caço l’ombra quan cau la nit. Caço la ranera de cada so.

El tercer poema que podria ser una continuació lògica de l’anterior, ens parla de la memòria.

Oh pare… se’n van anar els núvols i jo em vaig quedar per a recordar-los.

Totes les pedres és un llibre molt bell. Bell per la precisió poètica d’an-Nabrís i que la Valèria Macías ha sabut traduir de manera magnífica imprimint a cada vers el ritme que li esqueia. Bell perquè Pau Vadell, l’editor, té cura dels seus llibres amb una exquisidesa absoluta. Tal com podem llegir a la darrera pàgina, sota la xapeta, emblema de l’editorial, aquest llibre és un intent per propagar la poesia, la llibertat i la llum. I amb Totes les pedres, s’aconsegueixen, a bastament, totes tres coses.

(Article publicat a Núvol el 10/05/14)

Podeu veure el vídeo de la presentació del llibre feta a Barcelona el passat dia 7 d’abril, aquí 

DERELICTES AL FESTIVAL DE POESIA A LES CAVES DE SANT SADURNÍ D’ANOIA

El proper divendres 16 de maig a les 22:30h, a les Caves Recaredo (C. Tamarit, 10) de Sant Sadurní d’Anoia, en el marc del Festival de poesia a les caves que se celebra anualment a la població penedesenca, diré poemes de Derelictes.

M’ha acompanyaran, en aquesta vetllada poètica, la Nati Soler i el Carlos Vitale.

Us hi espero!

Esdeveniment a Facebook 

Podeu llegir la crònica de l’acte, aquí.

COM EL VENT

Trobà el bulb, endins la terra, l’amable
abric d’un hivern que l’amanyagà.
Només un petó de la primavera
incendià d’amor l’esclat de la flor.
T’esperàvem. Com el vent. Com el rou.

                                                   DF 

(Un acròstic per a la meva neboda tot just acabada d’arribar

50 POEMES D’AMOR I CAP CANÇÓ DESESPERADA

Ja fa uns anys que la Institució de les Lletres Catalanes impulsa al voltant del Dia Mundial de la Poesia, tot d’activitats al voltant d’aquesta diada. La central, demanar a un poeta que escrigui un poema expressament per aquell dia. La proposta, del tot encertada, ajuda a donar visibilitat a la poesia i també a anar arraconant aquella falsa idea, molt estesa en la nostra cultura, que quan un poeta es mor, com si es tractés d’un joc d’ordinador, assoleix un plus de puntuació extra que els poetes vius no tenen mai el dret d’obtenir.

Enguany la poeta (res de poetessa!) Montserrat Abelló va ser l’elegida per posar els seus versos al servei d’aquesta entranyable celebració. El seu poema ‘Tan sols la paraula nua’, traduït a diversos idiomes, va ser l’estendard, per uns dies, de la nostra poesia, de les nostres estrofes. També dels nostres silencis. Que d’això, la poesia, també n’ha de saber.

Als seus noranta-sis anys, la Montserrat, segueix al peu del canó amb mil projectes endegats i mirant-s’ho tot amb aquella lúcida murrieria que els anys li han atorgat. Sempre és un plaer conversar amb aquesta dona els versos de la qual, estan a l’altura de la seva generositat extrema, de la seva saviesa poètica i vital.

Un poeta, un escriptor, però, no és res sense lectors. Els de la seva mateixa llengua, per descomptat, però és necessari que fora del seu domini lingüístic, també se’n conegui l’obra. D’aquesta manera els poemes entren a altres cultures, a altres lectors, que n’enriquiran amb el seu passejar de pupil·les damunt els versos, damunt el text, amb noves mirades i interpretacions.

Devem a la Montserrat Abelló un grapat de traduccions de l’anglès, llengua que va aprendre durant l’exili a Anglaterra i que després, una vegada tornada a Catalunya, va ensenyar. Les seves traduccions d’Anne Sexton, Adriene Rich, Margaret Atwood i sobretot Sylvia Plath, entre moltes altres, van fer-nos obrir la porta, als qui no sabem prou anglès, a tot un univers de dones poetes riquíssim i essencial. El seu llibre ‘Cares a la finestra’ (afortunadament reeditat el 2010), que em consta que la Montserrat s’estima molt, és indispensable.

Calia però, traspassar el mirall. És a dir, que els poemes de la Montserrat Abelló, també fossin traslladats a la llengua anglesa. Ara això ja és una realitat. De la mà de la Noèlia Díaz Vicedo, valenciana i immillorable ambaixadora de la nostra cultura des de fa una colla d’anys des de la Universitat Queen Mary de Londres, a quatre mans amb la Montserrat, ha fet possible aquests ‘Fifty Love poems’ publicats a Anglaterra per Francis Boutle Publishers, editorial que en el seu catàleg, té diferents obres poètiques traduïdes a l’anglès de llengües minoritzades. Al llibre de la Montserrat, cal afegir ‘The body’s reason’, traducció a la mateixa llengua del llibre de Maria-Mercè Marçal ‘Raó del cos’, també traduït per totes dues.

El passat dia 20 de març es van presentar tots dos llibres a Barcelona. Presentats per la incombustible directora de la Institució de les Lletres Catalanes, la Laura Borràs, els versos de la Montserrat Abelló, van tornar a ressonar per les parets de la llibreria La Central. Tot d’amics i lectors vam assistir amb aquell deix de litúrgia que sempre suposa poder gaudir una estona de la seva companyia i d’aquells que l’agombolen no des la idolatria hipòcrita i interessada, sinó des de l’estima profunda. La mateixa Noèlia va parlar del que representa traduir citant Walter Benjamin, que ja ens diu que no n’hi ha prou en traduir fidelment els mots, sinó que cal traspassar a la nova llengua, tota la seva música, el batec que cada paraula amaga per ser fidels no només a la llengua sinó a la pulsió que aquesta llengua adquireix convertida en instrument poètic.

Acompanyava a la Noèlia, l’editora Ester Pou Jutglar, que parlà en els mateixos termes sobre la traducció del llibre de la Maria-Mercè Marçal. Clive Boutle, editor anglès, donà a conèixer la tasca de la seva editorial i el compromís tan necessari de poder apropar a la comunitat de parlants anglesos, poemes escrits amb llengües que tenen problemes per obrir-se camí en el camp de la traducció i poder fer descobrir, així, noves realitats poètiques i culturals.

Finalment la Mirna acompanyat, com sempre, del Xavier Múrcia, va cantar algunes cançons basades en poemes de la Montserrat. La calidesa de la seva veu sap copsar amb delicada intel·ligència artística l’abric íntim que irradia cada poema de la Montserrat. Va fer-nos posar un nus al coll i al cor. En aquests casos, es produeix un doble espectacle: el de la Mirna cantant els versos posats entre acords de guitarra i el de la Montserrat, embadalida, esguardant amb aquella rialla de felicitat tan seva, l’actuació. Esperem amb candeletes que surti el disc basat en poemes de la Montserrat. ‘Espero meravelles’, va sonar fins a dues vegades; i encara crec que van ser poques!

Festa de la literatura, de la poesia, de sembrar ponts entre allò que diem perquè d’altres també diguin. De compartir amb el món, la riquesa i la bellesa de les paraules de dues grandioses poetes de les nostres lletres. “Tan sols la paraula nua / la teva, mai la d’una altra”. La vostra. Sempre la vostra. Mai la d’una altra.

(Article publicat a Núvol el 07/04/14) 

A LA CIUTAT DELS SANTS

M’endormisco durant el viatge amb tren entre Barcelona i Vic. Quan torno al regne dels desperts, em sorprenen les parades del verd més ben arranat. Osona té aquest color. Tinc habitació aparaulada una mica més enllà de la Universitat, rere l’estació. M’hi arribo a deixar-hi la bossa. En passar per davant de l’Alma Mater, no veig estudiants vestits amb capa i barret alt. Deu ser que les modes han canviat. Desfaig el camí. Encara és d’hora per anar on m’esperen. Vull arribar-me fins a la Plaça Major.

Seguint el carrer Jacint Verdaguer sento com el ventre remuga en passar davant de les botigues d’embotits. Llangonisses, botifarres i bulls magníficament estilitzats, cadascú en el seu grau de rodonesa, esperant ser emportats cap a casa. He dinat aviat, d’aquí el sirollam gàstric. No em deixo temptar. Resistirem.

El darrer tram del carrer dedicat al poeta, traspassada la Rambla del Carme, fa una mica de pujada. Els darrers metres fins al meu destí. Feia una colla d’anys que no hi venia. La nit ja hi campa. La llum grogosa de mantega que emeten els fanals, dibuixen damunt la llenca rectangular de sorra, una claror amable. A l’aparador d’una pastisseria, veig un d’aquells pans de pessic rodons. Fins cap als set o vuit anys, passàvem uns dies de l’estiu a Rupit. Cada any hi baixàvem a berenar, amb una presa de xocolata, uns quants d’aquests esponjosos timbals.

Fa fred. Faig un cafè amb llet. Faig un croissant. Apaivagada del tot la xerrera de les meves entranyes, encara faig una ronda sota els porxos. Com a la majoria de totes les ciutats mitjanes del país, hi abunden les franquícies. Ressegueixo el perímetre de la plaça. Algun transeünt desvagat. Bado una mica a l’aparador de La Tralla.

El darrer dijous de cada mes, una colla d’amics es reuneixen al Casino de Vic per xerrar de poesia. El Biel Barnils fa de director d’orquestra. M’hi esperen a les vuit del vespre. Sóc puntual. Han llegit els meus ‘Derelictes’ i es veu que han considerat que se’n poden dir coses. Maldo per saber què s’empesquen aquests vigatans.

L’ateneu, fundat com la majoria d’aquestes entitats a mitjans del segle XIX, és a quatre passes. Pujo unes escales. A la sala, que fa les funcions de bar, em trobo l’escamot de versaires fent estiraments. Sóc presentat. Fem una cervesa. Em fa gràcia que molts hagin portat el llibre. Em sento una mica cohibit. De seguida passem a una altra sala. Arrambem tot de taules amb un escaquer incorporat. Fem rotllana.

El Biel és qui em va fent preguntes al voltant del llibre. M’esplaio. De mica en mica, els altres assistents, van apuntar-se a llençar-me qüestions. No totes les puc entomar com voldria. Però xalo sabent que s’hi han capbussat. Agraeixo que tot sigui molt distès. Som una quinzena de persones llarga. Alguns no es quedaran durant tota la sessió.

Em sento honorat de tot el suc que hi traiem als versos. Confrontar-te als lectors i molt més si són lectors atents i intel·ligents com aquests, sempre és un regal. Mai he considerat que els autors tinguem la veritat absoluta sobre el significat final de què ens empesquem. El cicle es tanca en donar el llibre al món. Ara ja no és teu, és de cadascú que el vulgui llegir.

Com sempre, ens enganxem amb Gabriel Ferrater. Serà una constant en aquest “tour” de presentacions. Em fan notar algunes influències clares. Em sorprèn que també hi detectin Estellés. L’he llegit molt, al de Burjassot, però no havia notat que se m’hi hagués escolat al recull. Em sorprèn gratament. Llegim uns quants poemes.

No sé quanta estona la passem xerrant. Tot jo bullo d’admiració per aquests bons companys que un dia al mes, així que han acabat amb les seves obligacions, queden per fer una cervesa i conviden algú per parlar de poemes, de versos, de vida al capdavall.

Sopem al mateix Casino. Aprofundim alguna de les coses que fa una estona hem tractat. Hi ha bona gent de Manlleu, de l’Esquirol… A mesura que ens porten la teca, tot va fluint de la poesia cap a la tertúlia distesa. Ho trobo deliciós. Fins i tot, regal de la noia que porta el bar i que vol festejar amb nosaltres que li han renovat el contracte, bevem cava. Una nit reblada com cal.

No allarguem massa. Demà som divendres i encara es treballa. Ens acomiadem. M’acompanya, en el trajecte cap on passaré la nit, l’aroma encara tèbia d’aquesta fraternitat improvisada, planera i deliciosa. He estat a gust i em consta, per com comenten la jugada els poemes dins la bossa, que també a ells els ha plagut deixar-se despullar una mica de res.

L’endemà, descansat, tornaré a la plaça i esmorzaré, ara sí, un entrepà de bull com déu mana. Un sol de primavera. Damunt la sorra, tot un exèrcit d’estudiants, amb uns fulls en mà, intenten apamar la longitud de la plaça amb còmiques gambades. Donaré un tomb pels carrers empedrats. M’asseure en les places. Deixaré que el migdia vagi entrant per agafar el primer tren que em torni a Barcelona. Ja no tinc més presentacions aparaulades. Vic serà la darrera destinació. I ni que ho hagués fet expressament, no m’imagino la millor manera de posar fi a aquesta tour poètic. Infinites gràcies, Biel Barnils; infinites gràcies tertulians poètics de Vic!

UN PONT DAMUNT L’ONYAR

Arribo a Girona a quarts de set de la tarda. Al tren, he anat desgranant els ‘Dies de frontera del Vicenç Pagès Jordà. Bàsicament me l’aniré llegint en successius viatges en ferrocarril. Tractant-se d’aquesta novel·la, li escau. Deixo la bossa on dormiré: no gaire lluny del Pont de pedra. Estiro les cames. Feia molt de temps que no venia a la ciutat.

Dubto entre asseure’m a la Rambla o fer cap a la Plaça del Vi. Opto per fer una cervesa no gaire lluny de l’Ajuntament, sota les voltes. Avui hi donen els Premis Enderrock. Les terrasses són plenes. Moviment. A la taula del costat, Quico Pi de la Serra la fa petar. Després sabré que li donen un premi. Em deixo embadalir pel tràfec de càmeres i de gent amunt i avall fent glops d’Estrella.

Quan són quarts de vuit, desfaig el camí. M’esperen a la Llibreria 22. Em plau veure un enfilall d’exemplars de ‘Derelictes, a l’aparador. No sé mai com reaccionar davant d’aquestes coses. No destorbo a l’amo, el Guillem Terribas, que xerra amb un parell de nois mentre fuma, a la porta. Remeno llibres sense donar-me a conèixer. Quan he satisfet les ànsies de tereseta, em presento. Terribas m’acull amb aquella bonhomia seva. Americana i corbata. Fa 35 anys que ha fet d’aquest reducte llibresc, tot un símbol de la cultura i del país. I que duri!

No passa gaire temps quan Vicenç Pagès entra a la llibreria. Signarà uns quants exemplars de la mateixa novel·la que m’ha acompanyat nord amunt. Un retolador gruixut. Sembla que hi pinti, damunt els llibres. Pels més mitòmans, la 22 ofereix la possibilitat de comprar el llibre signat. Llàstima que he deixat el meu a l’habitació. Terribas ens presenta. Dilluns que ve, dia 17 de març (avui som dijous 13) presenta la novel·la a Barcelona. Li dic que hi aniré. Efectivament, llavors, em veuré recompensat amb una guixada artística del retolador que ara fa servir, damunt el meu exemplar.

Més gent que entra a l’establiment: Gerard Quintana i Xarim Aresté. Terribas torna a fer les presentacions, però aquest cop no cal. Fa molts anys, amb el Gerard, vam conèixer-nos en aquest acte. Se’n recorda. Li regalo els meus ‘Derelictes’, ell em retorna el present en forma de disc: ‘Tothom ho sap. Actuaran als Premis Enderrock.

L’Assumpció Cantalozella, amb la seva simpatia característica, també fa cap al carrer de les Hortes. Ella serà la que farà la presentació d’aquests meus ‘Derelictes’. Parlem una mica de tot. Ens vam conèixer al PEN Català. Tots dos formem part del Comitè d’Escriptors Perseguits. A més de ser una excel·lent novel·lista, és una activíssima membre de l’ANC que segueixo amb delit a les xarxes socials.

Esperem que toquin les vuit ben tocades i engeguem. Fetes les presentacions que calen, l’Assumpció precisament obre foc explicant l’origen de la nostra coneixença. Comenta el llibre sense petulància. Em fa notar coses en les quals jo no m’hi havia aturat. Per això m’agrada donar a llegir els meus versos, perquè me n’expliquin coses que jo desconec. Llegeix uns quants poemes. Jo faig el mateix. Aclareixo algun dubte o matiso alguna opinió d’algú del públic. Parlem d’això i d’allò amb els assistents sempre amb la literatura com a rerefons. Meravellós capvespre entre versos i poemes. Em sento honorat de poder dir que ja he presentat un llibre a la Llibreria 22. Deixem a l’atzar irreverent que fila l’esdevenidor, si podrem repetir l’ocasió. Jo, així ho espero. No tinc cap dubte que també li plauria al Guillem Terribas.

Ja amb la persiana abaixada, encara em fa quedar per repetir l’operació que fa unes hores ha demanat que exercís al Premi Sant Jordi d’enguany. Un per un, doncs, vaig signant exemplars de ‘Derelictes’. Si sou de Girona, és possible que encara pugueu adquirir-ne algun embrutat amb la meva lletra. Li agraeixo la bona disposició. Ha estat una vetllada molt i molt agradable.

Faig un entrepà i passejo per la ciutat. A la Plaça de la Independència, fins i tot hi ha taules parades a fora. No fa fred. Camino. M’aturo a contemplar l’Onyar il·luminat per una lluna que no hi és. L’esmerilat de les aigües m’ajuda a compactar tantes emocions disperses. Alguns estudiants que avui, dijous, compliran el ritual de sortir fins a les petites.

Estic cansat. Dormo com un soc. L’endemà encara pujaré a la Catedral. Passejaré pel Call. Tot i ser prou d’hora, els turistes ja ho envaeixen tot. N’hi ha una colla que s’estossinen a cops d’ampolla de plàstic buida. Dia gris. Tenia previst quedar-me a dinar, però no ho faig. Agafo un tren al migdia. Una altra dosi de dies fronterers. El regust a la boca d’un capvespre entranyable entre bona gent, entre bons llibres. Entre bons poemes, espero. Un plaer.

 

 

 

EL SO DE LA GALERNA

Quan vaig escriure el meu recull de poemes titulat Derelictes, jo no sabia que, l’any 1981, en el seu llibre A hores petites, Joan Vinyoli hi havia publicat un poema titulat precisament Derelicte.

Després de saber-ho, l’he rellegit moltes vegades i crec, sincerament, que s’entendrien amb la resta de poemes del recull.

Avui, Dia de la poesia catalana a internet, el vull compartir amb tots vosaltres.

DERELICTE

No temo ser capdavanter del son
entre els desperts. Prou he jugat a vida
i ja no és temps de fer una altra partida.
Miro el gran riu passar dessota el pont.

Sóc quasi vell, el peu a l’esglaó
primer que porta al fons de la caverna,
però m’atrau el so de la galerna
que va creixent i la nocturna olor.

No vull guiar-me per estels o far,
que ja s’ha proclamat el veredicte
i em toca ser només un derelicte:
m’enfonso, doncs, a poc a poc al mar.

 

                                                   Joan Vinyoli (A hores petites, 1981)