Els dies i les dones

David Figueres

“V. O. S.” DE CESC GAY

Dimarts es va estrenar a Barcelona la darrera pel•lícula de Cesc Gay “V. O. S.”. Basada en l’obra homònima de Carol López estrenada al Teatre Lliure el 2005, Gay recupera els actors que van protagonitzar l’obra de teatre per traslladar la història al cinema. Vam tenir el privilegi d’assistir-hi.

Comèdia romàntica sobre dues parelles. L’una formada per dos amics: la Clara (Àgata Roca) i el Manu (Paul Berrondo) que malgrat no ser parella formal, decideixen tenir un fill en comú, tot i que el Manu sent alguna cosa per la Clara. L’altra parella la formen l’Ander (Andrés Herrera) i la Vicky (Vicenta Ndongo). Ander, amic íntim de Manu -novel•lista a l’obra de teatre, ara reconvertit en guionista- acabarà per enamorar-se de la Clara. De fet la pel•lícula s’estructura a partir del guió que Ander està escrivint sobre els fets viscuts, ja amb Clara, mentre assistim a l’enamorament d’ells dos, la destrucció de la parella Ander-Vicky i el naixement del fill de la Clara.

Llegit fins aquí, pot semblar que la pel•lícula sigui una convencional comèdia romàntica més amb un argument d’allò més corrent. Per sort, el mestratge de Gay, fa que es defugi la linealitat de la història i assistim a la filmació de la pel•lícula mentre veiem la pel•lícula i com es traeix la realitat en favor de la ficció. Cinema dins el cinema. L’originalitat del guió, on els tècnics, per exemple, traspassen el seu paper en el rodatge per complementar fets de la història que se’ns explica, integra perfectament aquesta circumstància afegint-hi frescor i fugint d’allò tant tediós i pesat de les pel•lícules basades en textos teatrals on filmar actors dient el text pla-contraplà es considera fer cinema.

En aquest sentit, els actors, dins de la història-pel•lícula o fora, no surten mai del personatge. Una troballa que juga a favor de donar a la pel•lícula una agilitat que l’audàcia dels diàlegs acaba de reblar. En unes manifestacions, el propi Gay, després de veure la representació teatral, va tenir la temptació de tancar la història i fer-la créixer cap endins. El punt de vista de l’espectador, allò que en diuen la quarta paret, en tota adaptació cinematogràfica, és complicat de traslladar. Celebrem que Gay obtés per substituir aquesta percepció dels que estan a la butaca, per mostrar-nos què es cou rere la càmera.

Tot i que pot ser banal aquesta opció, no l’és en absolut. La dimensió diguem-ne moral que hagués pogut prendre la història rodada estil “Bergman”, malgrat ser una comèdia, hagués pogut llençar els personatges cap a l’excés; cap a l’intensitat existencial. Una intensitat amb què Gay ja va treballar en els seus dos darrers films. El mateix Gay parla de la influència de Lars Von Trier en la concepció de l’espai en pel•lícules com Dogville, on la falta d’una escenografia concreta no fa altra cosa que afegir a la narració un punt d’asfixiant incomoditat per falta de referents escenogràfics que dóna a la història un valor afegit.

En el cas de “V. O. S.”, aquesta nuesa, s’empelta directament amb les contrarietats que senten els personatges. Així, mentre es va desenvolupant la història, malgrat que són perceptibles els conflictes de cadascun d’ells, el to de comèdia ens els fa menys evidents. Ara, quan els personatges queden descontextualitzats de l’acció pròpia, afloren aquestes incomoditats d’una manera natural confrontant el to lleuger, que no frívol, amb un cert deix d’amargor.

Cesc Gay torna a sortir-se’n amb nota amb aquesta nova pel•lícula. Mostra un domini dels recursos evidents i deixa estirar les accions fins al caire de precipici fins que amb un gir o una frase, en redreça l’acció per tal de no passar-se de frenada. Sense que l’excés de diàlegs quedi artificial, els quatre actors estan impressionants donant als personatges la versemblança necessària per veure’n les poliedricitats al servei d’una direcció precisa i esplèndida. Gay s’oxigena i passa la prova de la comèdia, un examen en els quals molts autors fracassen. Infinitament és més fàcil fer plorar que no pas fer riure.

En definitiva, un surt de “V. O. S.” amb la sensació que Woody Allen, Howard Hawks i Alain Resnais haguesin quedat per fer una cervesa i la pel•lícula hagués sortit d’aquesta trobada: fresca, divertida, original i fins a cert punt, sofisticada sense caure en la pedanteria. Un plaer.



  1. Sóc una admiradora de la manera de fer cinema del director Cesc Gay.

    A la ciutat és molt bona, direcció d´actors, guió…

    De V. O. S. em crec el que dius.

  2. Havia sentit alguna cosa d’esta peli, però com sempre vaig perduda en el tema cine. Me l’apunto per vore-la. Totes les seues m’han agradat, tenen un punt d’alguna cosa que les fa diferents.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sunset Bulevard per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent