UNIFORMES
L’única vegada que m’he vestit amb uniforme en la meva vida, va ser durant els vuit mesos que em va tocar fer la Prestació Social Substitutòria a la Creu Roja de Reus.
En el repartiment de tasques que se’ns encomanava als objectors, hi havia la missió de baixar cada dia a Tortosa i Amposta per tal de fer de valissa -encara ara no sé què volia dir exactament això- entre Reus i aquesta dues ciutats de l’Ebre i transportar, en neveres d’aquelles de càmping, els anàlisis d’orina i a vegades de popó: del Camp al sud, i viceversa.
Aquesta va ser la tasca que se m’atorgà i que vaig complir amb una professionalitat diguem-ne que millorable amb almenys tres companys. Tots ells eren veterans a punt de "lili", com definia l’argot, pels qui els quedava poc per complir el seu deure alternatiu, amb la pàtria. Al volant de Peugots destartalats, fèiem la ruta autopista amunt i avall jugant-nos, no punts, sinó comes, guions i gafets.
El més divertit de tot aquell immens despropòsit, era la possibilitat d’entrar als hospitals sense que ningú no et preguntés on anaves. He de dir que accedir a les bambolines del nostre sistema sanitari, no ens reportà ni cafarnaüms amb infermeres amatents a les nostres fantasies pujades de voltes, ni ser testimonis de desmembraments, dessagnacions o els habituals llistats d’objectes que diuen, la gent, acaba inserint-se al darrere amb desficiosa aptitud.
Aviat vaig aprendre a vestir-me més amb els camps d’arròs que a punt de recollir-se, eren com pluja de color verd que hagués pintat la canalla amb traços llargs, damunt l’aigua i el paper. Amb l’accent arrelat en la connivència amb una vida plàcida, viscuda d’una altra manera. Al ritme del corrent del riu. Amb el mar que cada dia ens saludava amb esbufecs de sal.
Vaig desfer-ne les costures d’aquelles creus vermelles per deixar-hi entrar les mirades de curiositat rere les finestres, unes festes de Nadal a Tivenys, on vam portar-hi caixes de xampany per algú. De les mandarines com pilotes de futbol que vam esmorzar-nos enllantiant camises, mans i felicitat.
De les històries que ens explicava la gerent de la clínica d’Amposta, vídua d’algú que la va deixar massa jove i que primer era el seu amic i d’explicar-li els nóvios que anaven passant pel seu cor, en va aprendre i la va pescar. Li guardava el dol però a vegades ens preguntava, si hi havia algú que li picava l’ullet més del compte: "perquè valtres que sou joves, voleu dir…?" i ens mantenia intrigat per lliuraments, de dilluns en dilluns.
Dels paratges marcians de La Cava i de Deltebre. Ranxos descomunals aterrats damunt la terra plana, que feia olor d’humitat, d’aigües que finien el seu curs. Era una metàfora fàcil aquella escenografia. No sabia on volia anar i descobria que tot ha de tenir un final. Va ser un plaer exercir de sastre per encabir-m’hi paisatges que no he tornat a trepitjar més.
Ara els uniformes són uns altres. Vestimentes de records per un temps on se’ns obligà a abillar-nos amb l’obligació, encara que tingués un rerafons aparentment menys militar. I amb tot, jo crec que va valer la pena no restar insubmís a tantes petites sensacions que aquells paisatges m’ofrenaren.
De vegades olorant-me les mans, retorna aquella olor dolcíssima de les mandarines. I és un uniforme confortable a joc amb el fet de pensar si algú per fi torna a dormir acompanyada, o si el vent fa massa enrenou als arrossars.