Els dies i les dones

"Existeixen pensaments obsessius; per exemple, quan un home pensa dia i nit amb la lluna. Jo també tinc una lluna així. Dia i nit s’apodera de mi un pensament fixe: he d’escriure, he d’escriure, he… Sense gairebé haver acabat una novel·la, i sense saber per què, noto que n’he d’escriure una segona, després una tercera, una quarta… Escric sense interrupcions, com es canvia de cavalls en un llarg viatge, d’una altra manera no m’és possible. Li pregunto: què té això d’esplèndid o de lluminós? (…) Veig un núvol en forma de piano, penso: s’hauria de mencionar en alguna part de la novel·la que flotava un núvol en forma de piano. Sento olor d’heliotrop. Ràpidament fixo en la meva memòria: olor penetrant, color de viduïtat, fer menció en descriure una nit d’estiu.

Agafo cada frase, cada paraula, seva o meva, i m’apresso a tancar aquestes frases, aquestes paraules, en el meu dipòsit literari; potser em seran útils més endavant!. Quan acaba la meva jornada, corro al teatre o a pescar; ha arribat el moment de descansar,  però no; de seguida comença a donar voltes al meu cap quelcom pesat, dens, com un projectil de ferro: és un nou argument. I m’estira cap a la taula, m’he d’apressar de nou, escriure, escriure… I així sempre, sempre. No em dono treva, sento que devoro la meva pròpia vida, que per fer la mel que després dono a desconeguts, recullo el pol·len de les meves millors flors, arranco aquestes mateixes flors i en trepitjo les seves arrels.

No sóc un boig, potser? És que els meus amics em consideren una persona totalment normal? Què deu estar escrivint ara? Amb què pensa regalar-nos? Sempre el mateix, sempre el mateix; de vegades penso que les atencions dels desconeguts, els seus elogis, la seva admiració, no és més que un engany, que m’enganyen com a un malalt, i temo que d’un moment a l’altre, se m’acostin sigilosament per darrera i em portin al manicomi."