UN ÀNGEL RECITA BERLÍN
En blanc i negre un àngel recita Berlín. La pell de la ciutat és de formigó. Un mur separa els ciutadans. El mur es dreça també dintre seu. En blanc i negre un àngel somnia la seva vida. La somnia perquè per a ell, viure, esdevé tan sols transitar invisible enmig de rostres impregnats d’incerteses: els mortals. N’està tip d’apoderar-se de les seves angoixes. N’està tip de no poder gaudir els seus triomfs. Ho deixarà. Cercarà la mortalitat. Abandonarà els clarobscurs i la vida esdevindrà en color.
Solcant el cel, la trapezista, es disposa a ensenyar-li el camí de l’amor. La ciutat és la mateixa. El mur encara existeix. L’àngel però, ha descobert una escletxa. Li ho comunica al seu company: passarà a l’altra banda. Enmig de la nit eterna que ara l’embolcalla, vol sentir el pes dels matins, de les tardes; de les albades i dels capvespres. Vol estimar i morir quan li toqui.
Fendint el cel, la trapezista, es disposa a mostrar-li el camí de l’amor. En color i sense xarxa, la trapezista vola sense ales cada nit. Les seves cabrioles dalt el cel entusiasmen a l’àngel. Ja sap que les seves ales mai no li han servir per anar tant amunt. Està decidit a aprendre de volar de nou. Esguarda la trapezista maleint no haver-la descobert mai quan ell també era a les altures. I espera que baixi. Espera els petons, els somriures. Espera.
No és sol a esperar. Cauen els llums i ella encara es gronxa en la foscor. L’àngel no entén perquè tot torna a ser en blanc i negre. En blanc i negre un àngel recita Berlín. La pell de la ciutat és de formigó i un mur ja insalvable l’allunya d’estimar.