Els dies i les dones

Em diu que està angoixat. De la primera cita, que va anar molt bé, ja n’ha passat una setmana i no en sap res de res d’aquesta persona.

El meu amic comença a fer la llista de les carabasses. No l’ha trucat al telèfon fixe de casa ni al mòbil. No li ha enviat cap sms. Res tampoc al What’s app. No li ha escrit cap mail a cap dels cinc comptes que té oberts. Tot i que s’han fet amics al Facebook, no se li ha dignat a marcar un trist “M’agrada” a cap dels seus comentaris al perfil. Cap missatge, tampoc, en aquesta xarxa social.

També se segueixen al Twitter. Però tampoc no li ha arribat cap missatge directe. Ni parlar-ne de retwitejar alguna de les seves piulades. Al bloc que actualitza de tant en tant, tampoc no li ha deixat cap comentari, tot i que consta com a seguidora del que ell s’empesca digitalment. Als xats, tant el de Facebook, com el de Google, malgrat connectar-s’hi dia sí, dia també, tampoc hi ha tingut sort.

Torno a aquella època una mica idiota de la adolescència. La meva adolescència. En aquell temps en què només hi havia un telèfon per comunicar-se amb l’aimada. Això, o escriure cartes. Hi ha algú que encara escrigui cartes? I d’amor? He de confessar que n’he escrit unes quantes al llarg de la meva vida. Fa molt de temps d’això. Molt. On deuen ser?

Faig un glop de cervesa i penso que sí, que ara tenim mil sistemes de comunicar-nos els uns amb els altres, però també íntimament lligades a aquest allau de maneres de relacionar-nos, l’ansietat inherent que provoca quan no rebem resposta, multiplicada.

Em ve al cap una vella cançó d’Els Pets, aquella que diu “Si ja quasi no recordes l’ansietat d’esperar aquella trucada d’amagat…” I xoques l’ampolla color de tardor amb la de l’amic dient-li que sí home sí, que ja ho veuràs com tot anirà bé i després parlem del Barça, no fos cas…