Els dies i les dones

David Figueres

TRIA

Les emocions tendeixen a ennuvolar-nos la raó. També, però, les raons poden ennuvolar-nos les emocions. Les persones som com els països -o les nacions- que es juguen la seva existència llençant al vent la moneda de la sort. Cara o creu per una mateixa tria de futur. A mercè de capricis obscurs som entenimentats supervivents que abracem la serenor o disbauxats folls nuats per un crit unànime de nova llibertat.

Entre una i altra es debat cada pas, cada empenta, cada rodolar de dies, per moltes vegades, tan sols aconseguir continuar sent.

No sé si els dies històrics són els que marquen els llibres o el pampallugueix en les ninetes d’un xiquet amb les galtes enceses d’estelades pintades amb dacs vermell i groc. No sé si els dies històrics són els que s’imprimeixen en els fulls d’un diari o en els crits sords que es clamen de pressa i corrents amb el mòbil als qui t’estimes més i no són al teu costat ara. No sé si en els dies històrics el mar calla més d’aprop la randa de bromera que arriba a la platja o el sol escalfa amb una llum diferent, sense olor de fels, derrotes o renúncies.

 No sé si els dies històrics són els que ens diuen què som o els que et diuen a cau d’orella, fluixet, què podem arribar a ser.

Jo avui, no he viscut cap dia històric. Jo avui he sortit al carrer, com des que tinc consciència de viure en un país que cal sortir al carrer cada dos per tres, per cridar les coses que no tinc, i que altres tenen per dir-se país o nació. He sortit al carrer i m’he trobat amb els amics que també han après a cridar amb mi. Amb la gent que com jo, no troba bé que un partit polític hagi pactat de sota mà un estatut votat legitimament per un parlament que ens representa.

 Amb la gent que crida INDEPENDÈNCIA una vegada i una altra i una altra, encara que no surti ni als diaris ni a la televisió ni a enlloc. Amb la gent que està cansada de seure al sofà i veure com surten a la foto els mateixos. Amb la gent que es capaç de posar en perill una de les millors sèries de televisó que s’han fet a casa nostra per afegir-se a denunciar la porca misèria amb què ens han tractat els qui emmascarats de demòcrates, tufegen de dictadors enrarits.

No, avui jo no he viscut cap dia històric. Avui he aconseguit constatar que si volem, les monedes que es llencin enlaire, a partir d’ara, deixant de banda què ens menin, tindran una cara feta de llibertat menys inassolible i una creu de camins i senders a punt a punt de conquerir.



  1. Lectura en clau espanyolista -de lluïta per la moncloa- de la manifestació, el PP satisfet amb la mani, alhora de donar veracitat al alarmisme -creat per ell- amb la dita interessada a les espanyes famosa de "Espanya se rompe".

    Encara que als del PP els ha costat molt engegar-ho endevant. Hem de felicitar-los, ja fa temps que  treballen per aconseguir-ho, -el possar-nos a tots d’acord-, en som una nació tenim dret a decidir.

Respon a dignitat Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Tribuna per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent