TOTS TRES, SI TU ENS AJUDES
METRÒNOM FERRATER
Quan vaig conèixer Gabriel Ferrater, jo tenia catorze anys i set mesos. Acabada l’EGB, amb el cap ple de coses que ara jutjo molt poc importants, vaig començar el BUP a l’institut de batxillerat que a Reus porta el seu nom. En aquell temps l’institut ocupava l’espai que ara ocupa l’Escola Oficial d’Idiomes, més amunt de l’Institut Pere Mata. A l’entrada hi havia una fotografia de mida natural del poeta. És aquella del 1968. L’any que va publicar Les dones i els dies, el volum que aplegà els seus tres llibres de poemes. Texans, bambes i ulleres fosques. Un cigarret estisorat amb la mà esquerra.
Haurien de passar uns quants anys abans jo no topés amb els seus poemes. Una vegada descoberts, però, em vaig convertir al seu Art de manera absoluta. De la febrada inicial de fer-me amb tot el que havia escrit Ferrater i tot el que s’havia escrit sobre Ferrater, la majoria subministrats per la Maria Pallach i l’Isidre Fonts de la llibreria Gaudí de Reus, vaig passar a una mena de letargia a l’espera de nous punts de vista, de nous estudis. Arribaren, però tots eren molt saberuts, acadèmics. Me’ls empassava, sí, però amb cada lectura, em quedava amb les ganes de tenir una visió més personal de Ferrater. Evitava, tanmateix, el retrat simple de poeta maleït que se’m donava amb tanta prosa de menuts com ha provocat la mort de Ferrater. Faltava que es donés veu a les persones que l’havien conegut de veritat i no a les que havien caçat al vol les quatre peces necessàries per confegir pornografia barata.
Ha tardat uns anys, però aquest retrat honest, desmitificador, sense afectacions, s’ha donat en forma de documental. El seu autor, l’Enric Juste. El títol Metrònom Ferrater. El documental que es va presentar a l’Arts Santa Mònica de Barcelona el passat dia 28 de gener i al Centre de Lectura de Reus el 13 d’abril, és una d’aquelles peces que a tots els ferraterians, si em permeteu l’expressió, necessitàvem i esperàvem. La franquesa i elegància del plantejament i la riquesa de les diferents intervencions que se succeeixen, donen la visió d’un intel•lectual polièdric de primer nivell on l’adjectiu intel•ligent es posat una vegada i una altra en boca de tots els que hi intervenen. A Barcelona, l’Emili Manzano, productor de la criatura, va dir que Juste sap fer escoltar la càmera. És del tot cert.
Qui ens introdueix en aquest viatge per la figura de Ferrater és la seva germana Amàlia. El lloc no podia ser cap altre que el Mas Picarany. El llarg estiu passat durant la Guerra Civil. Hi ha una nostàlgia tel•lúrica en les seves paraules. A recer dels pins, del mas, l’Amàlia Ferraté i Soler, transita per la finca recuperant la veu perduda. La seva, la de la seva família. La dels seus germans Gabriel i Joan dels quals diu que era un plaer escoltar-los parlar de qualsevol cosa per la claredat dels seus arguments. Un apunt sentimental. Gràcies al documental, l’Amàlia, morta el 2008, podrà veure acomplert el seu darrer desig: que les seves cendres reposin al Picarany. “El Picarany era la nostra personalitat”, ens diu la germana. El documental li és dedicat.
Juste és murri. No predisposa a l’espectador en cap moment. Tots els testimonis són tractats de la mateixa manera. Escoltant, escoltant, escoltant… Som nosaltres els qui hem de saber el què i el qui. La Isabel Rocha ens parla de com el Gabriel, quan li feia la cort, fins i tot l’havia acompanyat algun diumenge a missa! Llegeix alguna carta que Ferrater l’hi havia enviat. Paraules en castellà on hi podem intuir alguna imatge retrobada en els seus poemes. “No són mots d’un faldiller”, diu la Isabel, cosina de Carlos Barral; la que va fer suscitar Da Nuces Pueris (1960), l’estrena oficial de Ferrater en la poesia i que enguany ha fet 50 anys. Algú ho ha recordat?
Hi ha més dones que parlen de Ferrater al documental. Jill Jarrell, la que va ser la seva muller, fa posar els pels de punta per la franquesa de les seves paraules, per l’amor que s’intueix que li professà. No hi ha retrets, només elogis. La vida difícil al seu costat. L’intent de redreçar-lo, de posar-lo damunt els rails d’una normalitat que potser no anava amb ell. Aquella impossibilitat per saber-se defensar en la vida del cada dia, ens diu Mario Vargas Llosa. Jill Jarrell, a Londres, amb alguns dels llibres de Ferrater, en destaca la seva capacitat de fascinar, de seduir, sense ser exhibicionista; el record de viure al seu costat una lúcida conversa inacabable. Tot el que hi va aprendre. El seu testimoni, serè, commovedor. Mots “Para sus catalanes…”, ens diu al final. Li ho agraïm.
Carmen Balcells, Josep Maria Castellet, Rosa Regàs, Xavier Amorós, Jaime Salinas, Núria Perpinyà, Jordi Cornudella, Beth Galí, Narcís Comadira, Dolors Oller, Laureano Bonet, Joaquim Molas, Joaquim Horta i els que em deixo, ens tornen un Gabriel Ferrater brillant, pur, molt allunyat del mite tronat; afaiçonat com algú que va viure la circumstància poètica més com una manera de “fotre al personal” (Jordi Cornudella dixit) que no pas amb la voluntat de posar botiga de poeta i exercir-ne. El personatge públic superava i de molt al poeta, rebla Francisco Rico, professor contemporani de Ferrater a la Universitat Autònoma de Barcelona a finals dels anys seixanta del segle passat. Fet que corrobora Júlia Samaranch, destinatària del darrer poema que va escriure Ferrater: “Quan falten dotze dies perquè facis, / Júlia, dinou anys…”. Preciós.
No sé si la ciutat que va veure néixer Gabriel Ferrater l’ha sabut tractar amb la consideració i importància que es mereix. Hi ha unes quantes preguntes que podem fer i que em plauria que tinguessin resposta.
¿Per què l’Ajuntament de Reus no va subvencionar una obra d’aquesta importànica? ¿Per què la magnífica exposició que Jordi Cornudella va comissionar el 2006 a Sant Cugat del Vallès encara no s’ha pogut veure a Reus? ¿Per què l’única referència cultural del Gabriel Ferrater escriptor a Reus, està associat a l’heroica tasca que fan els amics de l’Òmnium Cultural del Baix Camp i del seu prestigiós premi literari juvenil? ¿Tant difícil seria posar-se d’acord, per exemple, amb l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès i compartir el magnífic festival de poesia que anualment s’hi fa en memòria seva? ¿Els senyors del Centre d’Arts Escèniques de Reus (CAER) saben la potència que tindria un espectacle basat amb textos i poemes de Ferrater o fins i tot ordir un muntatge amb textos de Gil de Biedma i tot, donada l’amistat que es professaren i la quantitat de bon material que hi ha?
Queda lluny el xiquet que cada matí un autobús escopia just davant la imatge del crític d’art, del poeta, del lingüista. Queda, però, la fascinació per algú que, com tants altres, va equivocar-se de país al néixer i per això ha d’esperar de la benevolència de la bona gent perquè, de tant en tant, algú l’enllustri i ens el mostri tal i com molts creuen i creiem que va ser. Mentrestant les institucions xiulen i miren el cel. No els ho tinguem en compte. Enric Juste ha fet un acte d’amor ferraterià. Tots tres, si tu ens ajudes, guardarem el secret. Que ningú més no vegi allò que hem vist tu i jo.
Hola,
Vaig veure “Metrònom Ferrater” i em va encantar descobrir coses d’aquest escriptor que no sabia, com per exemple, que feia les classes a un bar, fantàstic! Ara bé, crec que és indignant que un documental així el passin a les dotze de la nit, i que no l’hagin anunciat prou.
Gràcies per la informació,