Els dies i les dones

Després d’escoltar divendres els Mazoni rere el Macba i rumbejar després amb els Gertrudis al port, saber que l’endemà, d’aquestes festes de la Mercè, encara m’esperava a la Plaça del Rei, l’actuació de l’Adrià Puntí em va fer posar el fre. I és que allò de l’arribar divendres al vespre, dutxar-te i entrar per art de màgia en el Regne del Cap de Setmana ja ha passat a la història. Una simbiosi entre el teu acabament d’esquena i el sofà fa que l’estregament de la setmana es noti, se senti i no vulgui anar-se’n i que el divendres, cada vegada faci més mandra sortir. En fi…

El Puntí prometia. Molt de temps apartat dels escenaris. N’havia llegit bones crítiques en la seva actuació a Figueres. L’havia escoltat fa anys al teatre Bartrina de Reus en solitari. Ja llavors ens havia demostrat que davant un piano o amb una guitarra entre les mans, pot fer el què vol. Vam arribar a les acaballes del concert de Jonah Smith, tota una descoberta i permeteu-me la ignorància. Vam esperar a fer el relleu de públics per buscar una cadira el més endavant possible.

No sempre d’un artista -odio la parauleta, però perquè ens entenguem- ens n’agraden les seves virtuts. N’hi ha molts que han sabut fer de les seves mancances o de les seves excentricitats un afegit interessant. Ara bé, quan aquestes sortides de mare, esdevenen l’única cosa que es pot oferir, per molt que el públic sigui molt i molt indulgent -el de dissabte a la Plaça del Rei de Barcelona ho era- tot plegat decepciona i fins i tot emprenya.

Amb les mans al piano o entre les cordes d’una guitarra, Puntí continua demostrant que és aquest el seu món i que a veure qui és el maco que li porta la contrària, d’acord, però vam veure un Adrià Puntí amb una doble falta de respecte. Primer per ell mateix -no va acabar cap cançó, comentaris sense solta ni volta, fins a tres vegades se li va desconnectar la guitarra de l’ampli- i després per un públic fidel que malgrat els anys passats, corejava les seves cançons i aplaudia a pleret malgrat que el Puntí no ho mereixia.

Ara com ara Adrià Puntí sembla atrapat en un personatge que no sap com despendre’s-en. Per molt d’estripar les cançons o de fer els seus habituals numerets de soul-man, Puntí no troba la manera de superar Umpah-pah i els seus discs en solitari. Puntí busca reinventar-se i no troba el camí. Ha deixat un reguitzell de cançons precioses que funcionaran sempre, perquè precisament són bones, ara el concert de dissabte a mi em va fer llàstima i em dol moltíssim haver-ho de dir.