Els dies i les dones

La Fundació Antoni Tàpies torna a obrir les seves portes. L’edifici de Domènech i Montaner, séu de l’Editorial Montaner i Simon a finals del XIX, torna a mostrar Tàpies a la seva ciutat. Aquest passat cap de setmana hi vam anar a treure el cap.

Convé anar refrescant Tàpies. Jo el vaig descobrir a la retrospectiva que va fer al MCARS el 2000. Hi vaig tornar a la que va fer el MACBA el 2004; recordo que en aquella ocasió hi vaig anar amb la meva germana.

Aquesta reinauguració, deixant de banda poder admirar l’edifici renovat, permet veure, per una part, la col·lecció privada d’objecte artístics del pintor i, per una altra, una mostra de l’obra des dels anys 90 del segle XX fins ara.

També el famós i polèmic mitjó, ara, en una maqueta de només 3 metres (l’original n’havia de tenir 18) instal·lat a la terrassa de la casa.

Tàpies, amb la seva pintura, planteja paranys, dubtes.

No hi ha manera d’escapar-ne. Una deconstrucció d’allò quotidià confrontant-ho amb una plàstica tel·lúrica. Malgrat la tècnia, malgrat els materials, el discurs de Tàpies és molt conservador. Tan sols poua en els Grans Dubtes. Els esmicola i els torna a bastir per fer-ne petites portes a la reflexió. Miralls que ens retornen una imatge nítida de la condició humana, nua, sense oripells.

Centrant-nos en la producció que es pot veure, Tàpies no decep. Malgrat els anys, la força segueix intacte. Hi ha el rastre de la vellesa. Aquest cap dibuixat amb llapis d’on li surten uns filferros del nas i la boca. Aquest rostre incert amb mans per ulls i que il·lustra aquest apunt (la visita comentada, excel·lent per cert, ens parla de la barata de sentits a una certa edat) tornen a fer-nos trontollar. L’evidència de la fi o del començament.

Fonamental començar per baix la visita -són al soterrani els objectes que volten la biblioteca de Tàpies- per tal de veure la varietat d’influències. Peces de la Xina, de l’Àfrica, talles romàniques, gravats de Picasso o fins i tot una partitura de John Cage.

La visita guiada -la recomano!- incideix en aquesta circumstància: fer adonar la relació entre aquells objectes per tal de recollir-ne els estímuls i, ja a les plantes superiors, resseguir-ne el rastre. La influència tamisada.

Com és obvi, moltes vegades, l’informalisme burleta, de xiquet entremaliat -mai he cregut que Tàpies fos un provocador- pot ser un escull a superar si no es veu, si no se sent Tàpies, amb les ulleres correctes. Jo crec que val la pena transitar per la casa del carrer Aragó lleuger de roba, obert de mires, per deixa-nos rabejar d’interrogants.

Convé de tant en tant.