TORNAR
El tango normalment sonava prop d’arribar a Cornudella del Montsant, camí de Prades, en la veu de Roberto Carlos, el cantant brasiler. Les alternatives eren dos: o els grans èxits de Mocedades o els no menys grans èxits de Los Panchos. La meva germana ja havia fet l’ànec mentre el meu germà se n’enreia: l’esmorzar de llet-amb-nesqüic era dins una bossa de plàstic que la meva mare faria desaparèixer per la finestreta -ho sento, la cultura ecològica encara no havia arrelat en la meva família.
Yo adivino el parpadeo
de las luces que a lo lejos,
van marcando mi retorno.
No recordo si la "Prisca", una preciosa pastora alemanya d’orelles sempre rectes, encara ens acompanyava escalfant-nos el clatell amb el seu alè en aquestes fugides de cap de setmana embotits en un Talbot 150 gris metal·litzat que el meu pare va comprar a un fuster que va anar a fer fortuna a Austràlia.
Son las mismas que alumbraron,
con sus pálidos reflejos,
hondas horas de dolor.
L’escena familiar m’ha vingut al cap aquesta nit mentre admirava la gran pel·lícula de Pedro Almodóvar, "Volver". El retorn del millor Almodóvar. Després de l’encarcarada "La mala educación", Almodóvar assumeix la seva maduresa creativa revisitant-se i reconciliant-se. Per una banda amb la grandíssima Carmen Maura en una evolució del paper que havia fet a "¿Qué he hecho yo para merecer esto?" i per una altra amb el repte de fer-nos emocionar sense deixar de ser Almodóvar i sense que sigui necessari recórrer als recursos habituals (vegi’s transvestits i marginats portats al límit) per construir universos i personatges d’una profunditat absoluta i colpidora.
Y aunque no quise el regreso,
siempre se vuelve al primer amor.
Fins i tot Penélope Cruz està insuperable en aquest drama on torna a focalitzar-se l’essència femenina que el manxec ja va mostrar magistralment a "Todo sobre mi madre" amb l’afegit d’una posada en escena i un bastiment dramàtic més teatral, absolutament lorquià -que grans Lola Dueñas i Blanca Portillo!- que en matisa el conflicte fent-lo créixer i evolucionar cap endins de la trama mateixa travant la història amb una proverbial fluidesa narrativa on les sortides de to, marca de la casa, només queden com afegits simpàtics.
La quieta calle donde el eco dijo:
"Tuya es su vida, tuyo es su querer",
Gardel ens ho ha explicat gairebé tot de l’amor i dels retorns. Lliçons que amb els anys he retingut com els monjos budistes que memoritzen les ensenyances per després reflexionar-hi. En queda ben poc d’aquells viatges i d’aquella família que va acabar per desfer-se. Però queda Gardel i Almodóvar i els meus germans per tornar a sentir-se partícep de coses que pesen, que hi són. Llocs on sempre val la pena de tornar.
bajo el burlón mirar de las estrellas
que con indiferencia hoy me ven volver.
Si ho diu una persona com tu deu ser veritat. A mi no m’ha agradat mai el cinema d’aquest home. Ni abans ni ara. i la Penelope en els últims anys només l’he vist destrosant pelis….
com si la seva bellesa fos un obstacle per a tot.