TENDALS
El cel encoixinat de tendals farcits de borrim de grisalla. He provat d’endevinar de què parlarien les antenes de televisió o els parallamps si fossin gegantines plomes i els núvols, els seus tinters.
Un retrat dels vents apressats en l’embull? Un dietari de tempestes perdudes entre els boscos de fibres blanques? Un poema que tingués tota la malenconia tènue dels terrats de rajola brunyida?
El poder de la paraula sostenint el cel dels déus, a punt d’esverlar-nos la clepsa, amatent per dibuixar amb tinta de fum tantes de les coses que es donen per sabudes, per apreses, per viscudes…
Metàfores celestes m’acompanyen avui que he trobat a la bústia les paraules de l’Aurora Bertrana que des del tròpic del bon temps em deia que "el primer que s’ha de fer amb la vida és viure-la i, després, si de cas, escriure-la amb coneixement de causa".
Allà fa temps que ho tenen clar, amb una mena de “Dios rogando con el mazo dando”.