TELERS
M’ho va explicar en un descans. La seva àvia s’havia quedat sense tres dits de la mà esquerra de ben petita. Encara no havia fet tretze anys. Llavors les fàbriques de filatures, feien servir vailets per desencallar els telers.
"Un accident laboral" i riu amagant el seu accent de fageda que la delata. Doble plat de sopa freda, un embolic amb draps no gaire nets. Les criatures, ja se sap que exageren. I demà a trenc d’alba sant tornem-hi, menuda -pessic a la galta- mira que n’ets d’espavilada!
Ella, avui que és festa, treballarà. Si et contracta una empresa de treball temporal, només contabilitzen els dies laborables. Res de vacances. Res de festius. Cobrar el dia 10 i si et poses malalt ni parlar de baixes. Els festius van buscats: l’empresa paga les hores normals i un plus de festivitat.
L’empresa no pot permetre’s tenir tothom de plantilla. Si els treballadors d’eteté no funcionen, són els primers a saltar. A vegades amb un senzill missatge al mòbil pots quedar-te sense feina. L’empresa s’estalvia maldecaps i grans quitances.
Ella estudia als matins, a la universitat. No fa gaire van comprar-se un pis amb el seu xicot al costat de la platja. Sap que no pot fer gaire el ruc. La hipoteca no perdona. S’esforça per fer la feina el millor que pot. El seu cap s’ho fa venir bé per coincidir amb ella davant la màquina dels cafès i convidar-la
A darrera hora sempre va molt consada. El soroll de telèfons sonant sense parar, es confon amb el brogit rítmic de les màquines que teixeixen. És llavors que li sembla veure la seva àvia. Amb la mà ferida s’esmuny entre la maquinària. L’àvia que li diu que ha de tirar endavant. Que no plegui.
El so de les monedes que entren a la màquina li esvaeix la il·lusió: surt el got que es va omplint de cafè. Al cap li acostuma a quedar saliva seca a la comissura dels llavis. Ella sent com un dolor molt intens als dits de la mà esquerra.
LA FÀBRICA
L’ELIONOR
L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l’estimava,
l?Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l’escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l’opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l’Elionor no hauria
pas sabut dir d’on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor", i "bones tardes".