TEATRE I POLÍTICA CULTURAL A REUS
Transcric de manera íntegra un article del Gerard Gort publicat al Punt sobre teatre i política cultural a Reus. Agraït, Gerard, per la part que em toca!
"El David Figueres i l’Eva Roig estrenaven fa poc a Barcelona La presó on vivim. El Gerard Domènech i el polifacètic Xavi Macaya estan en cartellera al Teatreneu amb el muntatge Cheek to Cheek. I la també reusenca Gina Llauradó ha estat seleccionada per formar part de l’elenc de Mamma Mia, on comparteix repartiment amb actrius consagrades com la Nina i la Roser Batalla. Són notícies modestes però que constaten que no només des del CAER es projecte el teatre reusenc. El CAER tindrà finalment Cèsar Compte de gerent, el nomenament del qual posa punt final a mesos de rumors que han generat tot tipus de lectures, sobretot polítiques (fins i tot en clau interna de partit) i coincideix amb el retorn de Pilar Llauradó a l’IMAC. Acabat el serial toca que tots plegats es posin les piles per fer rutllar la nova estructura organitzativa; no fos cas que els nous centres d’arts escèniques de Terrassa i Girona-Salt, com ja ens ha passat amb l’aeroport, acabin fent-ho molt millor que nosaltres, malgrat que aquestes poblacions no tinguin la tradició teatral de Reus. Algunes decisions recents no inviten precisament a l’optimisme: la comissió artística del Bartrina ha baixat, i, molt, el nivell dels seus components. Vist com van les coses s’enyora l’Alfred Fort, un actiu insubstituïble, que sàviament va marxar per assumir compromisos molt més engrescadors. L’ensorrament de les escales de la Casa Rull podria ser premonitori de moltes coses."
Gerard Gort
(foto: teatre Bartrina de Reus)
donem-se manya que ens tancaran el teatres com a Tarragona
Gràcies a tu per fer difusió de l’article i per l’oportuna esmena al text original. He vist que la teva versió ja no recull un ‘que’ de més que per misteris de la informàtica o vés a saber com s’ha col·lat a la versió original que publica El Punt.
Boso il magnifico
la crònica
NATÀLIA BORBONÈS.
+ Boso, fotografiat dimecres al Cos. Foto: J.F.
Llàstima que l’organització del Cos no hagués
anunciat, amb un correu electrònic, una trucada de telèfon o, si més
no, una mica de mímica, la presència de Carlo Boso en la inauguració
del festival, dimecres a la nit al Teatre Bartrina. Boso, un dels
directors d’escena més prestigiosos d’Europa, membre del Piccolo Teatro
de Milà i del TAG Teatre de Venècia, a més de col·laborador de Giorgio
Strehler, Roland Petit i Maurice Bejart, i etc., etc. i etc., mereixia
que se’l ressaltés d’alguna manera (una conferència, una trobada amb la
premsa, no ho sé, alguna cosa semblant) i no tan sols fent-lo pujar un
moment a l’escenari, des d’on va adreçar unes paraules afectuoses de
record a Pawel Rouba, el gran mestre de la pantomima mort a Barcelona
fa uns mesos. Boso és una autoritat mundial de les arts escèniques i la
seva presència al Cos demostrava, també, la consideració que el
festival reusenc té entre els professionals del ram. Però bé. Ja se sap
que el festival té els recursos que té, que Lluís Graells i Clàudia
Sàez fan el que poden i que caldrà esperar que el CAER del Cèsar Compte
ens ho adobi tot l’any que ve.
Aquesta falta de projecció interna
i externa del Festival Internacional de Mim i Teatre Gestual de Reus es
va posar també en evidència en la poca assistència de públic a
l’espectacle inaugural, dirigit pel mateix Boso: Il falso magnifico, una excel·lent proposta de commedia dell’arte,
gènere en el qual l’italià és mestre indiscutible. Els deu actors de
l’Académie Internationale des Arts du Spectacle van oferir una lliçó
magistral de les tècniques del gènere, compendi de molts altres: cant,
veu (diarrea verbal màxima), màscares, pantomima i una esgrima
transformada, aquesta vegada, en un número molt xalat i original de
lluita amb bastons. I tot desenvolupat dalt d’una petita tarima amb
l’únic acompanyament d’una cortina, un escenari que és tan apte per a
un teatre com per a una plaça, i amb una escenografia invisible que els
actors, tots molt bons, anaven creant amb el gest. Si al segle XVIII
Carlo Goldoni va donar un nou aire a la commedia dell’arte, que
des de la Itàlia del Cinquecento havia irradiat a tot Europa, Boso va
actualitzar el gènere al XX precisament amb aquest espectacle, Il falso magnifico,
una proposta del tot vigent any rere any perquè va incorporant
referències coetànies en el tradicional argument burlesc i d’embolics
sentimentals protagonitzats per personatges estereotipats. Referències
com ara la immigració i el terrorisme, sense anar més lluny. En un
moment donat, un dels personatges diu que està en contra del terrorisme
perquè, entre moltes altres raons que dóna, «afecta la capa d’ozó». Apa.
Però
el teatre no es va omplir, ni de bon tros, i alguns dels pocs
espectadors es queixaven que enguany ni havien rebut a casa la
informació sobre el festival, que celebra (és un dir) la seva desena
edició. Il falso magnifico no és un d’aquells muntatges espectaculars que atrauen un gran públic. Però és un encert haver triat la commedia dell’arte
per inaugurar un festival en un any en què el mim i el teatre gestual
estan de dol (Rouba i Marcel Marceau). Però la tria mereixia més
informació i divulgació. Feia pena contemplar la platea. Ai, ai, ai.