TARDOREJANT DOMINICAL
Massa hores davant l’ordinador. La vista, l’esquena, se me’n queixen. Enllestida la darrera ràtzia de la biblioteca, trobo que podria tornar els llibres ara mateix. Avui som diumenge però tenen servei de recollida de vint-i-quatre hores. Necessito estirar la boira, escampar les cames.
La biblioteca queda lluny a peu, però a un cop de bicicleta. Trec el cap per la finestra i constato que al bicing hi ha màquines suficients. Trobo oberta la botiga on sóc conegut, doncs. Em tapo correctament, embosso els dos llibres i baixo al carrer.
Hi ha el fresseig de les fulles dels plàtans, plorades pels arbres, rrrrrrrr damunt l’asfalt mut de cotxes. Em llenço en eslàlom avinguda avall. No està massa il·lumitat el passeig i hi ha perillosos buits on hi hauria d’haver arbres que no hi són. Orgull miop. Sortejo alguns vianants, gossos que per sort van lligats. Orgull miop.
Davant l’estació de Sants, giro a la dreta. Passatgers que tornen, que van, carraaaaaaaac de maletes amb rodes. En contradirecció al costat dels autobusos arrenglerats. Un no-lloc que algú amb bon ull fotogràfic hi faria festa.
Desenfundo i llenço els llibres a la capsa blava sense baixar de la bici. Desfaig el camí. Ara fa pujada, però no gaire. Uns sijs es fan fotos davant de Sants. La nit és una mica freda i fa volar cabells el vent. També aixeca olor d’escorça que jeu al peu d’unes alzines, al capdavall -ara capdamunt- de l’avinguda que ara pujo.
Ja davant de casa, torno a encallar la bicicleta que queda il·luminada pel rètol de neó color fúcsia del “bar especial”. El verd de l’anclatge lliure és el verd de les fulles també. El verd s’extingeix en aclucs fins fer-se el vermell de tota la tardor dels boscos que no veig.