Un home que badava palplantat davant una casa, està a punt de ser atropellat per un cotxe. L’amo de la casa, el fa passar i el convida a una cervesa perquè es refaci de l’ensurt. A partir d’aquest fet tant trivial, Josep Benet i Jornet, basteix la que és la seva darrera obra: Soterrani que es pot veure a la Sala Beckett dirigida per Xavier Albertí i interpretada per Pep Cruz i Pere Arquillué.
El text és una filigrana dramatúrgica. A l’experiència de Benet i Jornet en el món del teatre, cal afegir-hi l’experiència en el món del guió. La primera, li serveix per fer aflorar dalt l’escenari, tot un món tortuós, brut, demoníac, defugint la truculència, sense ser massa explícit –pel meu gust fins i tot hi ha massa coses que no caldria explicar-les- sabent traspasar al públic inquietants sensacions d’invalidesa emocional, de brutor introspectiva.
El domini del guió, fa que Benet i Jornet basteixi una trama molt simple jugant amb elements de suspens que a vegades recorden Hitchcock però sense sucumbir mai a mostrar-ho tot, jugant la carta del bon teatre, de la suggerència, afaiçonant un esquelet coherent on tot llisqui sense dubtes, però tenint molt clar que les vicissituds que passen els personatges són només excuses per mostrar el món del qual parlàvem més amunt.
L’espai sobri, només una cadira i un sofà, juga a favor d’una sobrietat, també, en la direcció dels actors. Un cert engavanyament inicial xoca contra una falsa necessitat de l’espectador, mal acostumat per la televisió, que l’actor escupi el text buscant una pretesa naturalitat. Això no és un culebró, això és teatre. D’aquí que el llenguatge pla, realista, dur, es digui des d’una contenció teatral del tot escaient.
A desgrat d’establir una distància entre text i espectador, aquesta contenció juga a favor de crear una atmosfera on veiem que se’ns va empenyent i empenyent cap a un precipici que no sabem de què està fet, però que sabem, inexorablement, que serà impossible no caure-hi. La interpretació de tots dos actors, juga a favor d’aquest sentit. Potser més fred Arquillué, perversament còmode Pep Cruz.
Una bella obra teatral, inquietant, desagradable si és vol, però que sap copsar la corrupció, la maldat, en estat pur i el què és millor, no la trasllada a un pla neutral, allunyat, sinó que se t’enganxa a l’ànima i no para fins a fer-te obrir corriols de bilis pròpia, personal; humana, en definitiva.
Estoy totalmente de acuerdo con tu crónica. El guión engancha desde el inicio, los dos actores, estupendos (no comparto que Arquillué sea más frío, simplemente es la forma de actuar que se espera de un personaje tan complicado como el suyo), y el ambiente tenso que va creciendo y dominando el escenario a medida que avanza la relación entre ellos dos es simplemente espectacular. Lo único que no entiendo es como hay O.’s que pueden dormirse ante una representación así. ;-P