Els dies i les dones

David Figueres

Publicat el 26 d'agost de 2010

SHERLOCK

Fa temps que em vaig fer seguidor del detectiu Sherlock Holmes. Recordo la lectura de Study in Scarlet traduïda al català per l’Elisenda Franquesa i  amb un pròleg de Jaume Fuster. La primera aventura del detectiu assessor i el seu inseparable i elemental ajudant, el bo del Dr. Watson.

Tot i que sempre he estat partidari d’anar a les fonts de les coses, val a dir que Sherlock Holmes ha tingut una bona adaptació a la televisió. El 1984 la cadena anglesa Granada Television, va estrenar l’adaptació de quaranta-un dels seixanta relats que Arthur Conan Doyle va escriure sobre la parella.

La sèrie va durar fins el 1994 i fixà en la memòria de molts a l’actor Jeremy Brett com un més que digne Sherlock Holmes malgrat els seus excessos interpretatius. Deixava enrere, així,  les adaptacions al cinema de finals dels anys 30 del segle XX amb Basil Rathbone com a Holmes i on es prengueren unes quantes llicències començant per donar al detectiu una estètica concreta que ja no l’abandonaria. Encara avui -no fa gaire n’he fet una revisió- la sèrie és de referència tot i que a la darreres temporades, l’edat dels actors, resta una mica de veracitat a l’acció.

El passat juliol la BBC va decidir tornar a portar al detectiu a la petita pantalla. Tot i que sembla que l’episodi pilot no va entusiasmar als responsables de la programació, es va tirar endavant. L’audiència de més 7 milions d’espectadors que va tenir Sherlock [web] ha estat una raó més que suficient com perquè la sèrie tingui una segona temporada. Aquí en teniu el trailer.

Creada per Steven Moffat (responsable del Dr. Who) i Mark Gatiss, han sabut traslladar al segle XXI les aventures del detectiu sense trair-ne l’essència. De fet, l’homenatge a la sèrie dels 80 és evident. El pis que comparteixen, per exemple, al mític 221 B de Baker Street, conserva la mateixa distribució que el pis de la sèrie.

En aquesta versió, Sherlock (Benedit Cumberbatch) continua sent un arrogant i excèntric investigador superdotat que s’avorreix si no té el cap posat en algun crim per descobrir i totalment integrat en l’era digital. Només que ara, en comptes d’acudir a la morfina injectada, l’única addicció de Holmes són els pegats de nicotina.

El Dr. John Watson (Martin Freeman) ja no escriu les aventures del seu company al diari sinó que ho fa en un bloc. Veterà d’Afganistan, la paga no li arriba per pagar-se un pis, d’aquí que comparteixi amb Holmes habitatge.

Els episodis, tot i ser de 90 minuts, són tot ritme. Hi trobarem tots els secundaris habituals: Mycroft, Lestrade, Moriarty, la Sra. Hudson…

Si la sèrie dels 80 constituia una dissecció de l’època victoriana on el mal era una amenaça constant a les convencions d’una època que s’exhauria tenint com tenia el segle XX a tocar, ara, en aquesta nova adaptació, la velocitat incessant dels nostres dies, l’abassegadora presència de la tecnologia, la dissolució dels rols de gènere o la relativització de tot dogma, serveixen de coixí per donar-nos un Holmes i un Watson propers, més obscurs, amb una cuidada i original posada en escena i amb un punt d’ironia que no s’està de riure’s de tots els convencionalismes que la parella de detectius ha suscitat al llarg dels anys.

Plantant cara a la gairebé homogeneitat de la ficció televisiva americana, Sherlock és una sèrie d’una gran qualitat que mereix ser seguida i aplaudida i que torna a la BBC un merescudíssim prestigi que feia temps que no assolia.

Per xalar de debò.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Això és d'ells per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent