Publicat el 23 d'abril de 2007
SET ROSES PER SANT JORDI (VII)
Recórrer l?ample imperi del sentit
en la pell tan fràgil d?un rafal d?ombres.
A ran de sostre no ens hi cap la nit,
nocturn ribot que fa encenalls els rostres.
Desar la por i brunyir l?avar silenci
d?un mar encès a glopades de flama.
Si ens volem, aprendrem plegats com s?ama;
l?astre cobejat quan la llum ens venci.
No acatarem ja crits ni velles ordres
fressats els camins d?aquest far bastit.
Fronteres i murs, s?hauran destruït
amb el clam que aquest bell desori ablama,
i no ens farà res provocar l?incendi,
dels mots que ens deien: ?l?amor, és la trampa?.
David Figueres
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Cardiologia variable per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
en que volem encabir-lo.
Sortir d’un mateix, de dins la fosca nit que ens acompanya, ja és un bon miracle i una bona causa. Admirar els bells racons, el tacte diferent d’un plegar-se de mans… i incendiar-mos o senzillament continuar.
Gràcies per les teves set flors, David.
De moment, moltes gràcies per les roses!
I també és el títol d’un conte que ens han enviat de l’Ateneu Barcelonès per la participació en la proposta "Apadrina una paraula".
Recordança; això és el què vaig triar.
Jo necessito que algú m’ajudi a apartar la ma que m’enforcà gola i coll conta la paret. Pot ser una carícia. I jo, primer, hauria de saber rebre-la.