Els dies i les dones

David Figueres

SENYORS AMB CORBATA

En referència a tot això de la crema de fotografies dels Borbons, em sembla que l’Audiènsia Nazional no és tan ruc com ens pensem. En tot cas sap per on ha d’apretar-nos allò que no sona perquè contribuïm a què el despropòsit s’infli i s’infli. Sempre m’ha preocupat aquesta vasquitis que una part de l’independentisme català ha patit.

Aquesta necessitat d’anar sempre amb la bel·ligerància a la boca, de desfer més que de fer, sempre preparat per caure de quatre grapes a les provocacions més desmanegades, auto-alimenta un univers endogàmic moltes vegades incapaç d’anar més enllà de la pròpia autocomplaença. Hom tem que el dia que aquest país sigui independent, molts segueixin amb la mateixa inèrcia només que canviant els enemics ancestrals pels qui segons ells no fan les coses com s’haurien de fer.

Això no vol dir que haguem de restar immòbils davant les agressions diàries, però la tendència generalitzada a veure desfilar les hosts habituals, amb els crits habituals, comença a ser una pantomima allunyada de conformar un discurs que veritablement engresqui i convenci als qui encara dubten de si això de la independència, això del sobiranisme, val la pena d’escoltar o no.

L’altre dia en Saül Gordillo citava paraules de Ramon Tremosa: "la independència l’aconseguiran senyors amb corbata". Amb subtilitat, aprenent a navegar per les aigües polítiques, sabent pitjar els ressorts necessaris i  cercant les millors aliances; essent sigilosos, amatents, astuts, defugint del tot qualsevol pathos. Recomano la lectura de Nacio.cat. Em sembla un exemple palmari de que no sempre els catalans l’errem, que de vegades sabem fer les coses com Déu mana i que és aquest l’exemple a seguir en el futur.

 



  1. Benvolgut,
    La frase “senyors de la
    corbata” no la va dir en Gordillo, aquest només la va
    reproduir. La frase és d’en Ramon Tremosa.

    Pel que fa a l’escrit, no hi estic
    gaire d’acord. Crec que la llibertat d’expressió no pot ésser
    un delicte, per molt que sigui el rei l’objecte de les mostres de
    rebuig. El fet que sigui delicte i que s’hi instrueixi des de
    l’audiència nacional, estableix unes semblances amb l’època
    de’n Franco poc adients per a una dita “democràcia”. En
    aquella época s’hi perseguien aquesta mena de delictes i ho
    feien des de la mateixa audiència (aleshores s’hi deia
    Tribunal de Orden Público -TOP). No podem, malgrat no estar
    d’acord en la manera d’expressar-hi, estar d’acord en que tot plegat
    sigui matèria judicial. No ho podem permetre.

    Salutacions!

  2. L’Audiència Nazional és un tribunal espanyol d’excepció hereu directe del franquista Tribunal para la Represión de la Masoneria y el Comunismo. Com pots comprendre, quan uns tenen el garrot i els altres tenim les mans i els peus lligats, només faltaria que hi posséssim la corbata amb què ens tenen la boca tapada.
    Quan fa tres anys vaig denunciar que els nostres papers a Salamanca no tornarien a causade la manera que els encorbatats duien la cosa, em menystingueren a la Comissió de la Dignitat i aquells s’afanyaren a escampar amb bombos i platerets que tornaven tots els papers, i així ho va reconèixer el president de la Generalitat d’aleshores i tots els seguicis, mentre penjaven d’afalacs i medalles als encorbatats. Tres anys després els mateixos partidaris de la corbata convoquen "la nació catalana" a dir prou i reconeixen (sense dir-ho, naturalment) que al seu moment vaig tenir tota la raó.
    Amb tot plegat no vull dir que no calgui pas fer les coses com cal, ans al contrari. Però sí que cal saber destriar què i qui hi ha al darrere de cada corbata, perquè en cas contrari no caiguéssim en allò de "que la corbata no ens faci traïdors".
    D’altra banda sospito sempre dels periodistes i d’altres "professionals" subvencionats pel govern amb els nostres diners, si més no és un meu tic après a força de constatar la realitat, per no dir a força d’hòsties.

  3. No ha canviat res de res, de l’època de Franco amb el que fà referencia a Catalunya, ja podem anar queixant-se que ens seguiran donant pel c…., com la gallina dels ous d’or,  la van cabrejant i quan ella és nega a pondre mes ous, van i li donen una mica de pinso i tot arreglat, som masoquistes i a mes a mes ens agrada, salutacions

Respon a enricborras Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Tribuna per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent