Els dies i les dones

Voler definir Josep Palau i Fabre amb poques paraules és un treball considerable. Anar per feina amb Palau, voler fer-ne un bitllet ràpid i eficaç, requereix una concissió que potser altres artistes accepten, però no en Palau.

Un mot que podria ser escaient: l’obstinació. Una obstinació per la bellesa, en totes les seves facetes. Una obstinació per fer que la seva obra no esdevingués un fòssil d’altres temps. Una obstinació per no abraçar les modes. Una obstinació per crear una obra polièdrica, viva, singular i de tothom, alhora.

Vaig tenir l’honor de compartir amb ell una tarda. Amb els companys del PEN Català, amb motiu d’un recital del poeta Salem Zenia, acollit a Barcelona dins el programa Escriptor Refugiat, vam voler pujar a saludar-lo a la Fundació Palau de Caldes. Malgrat que ja estava molt delicat de salut, m’emocionà poder conèixer-lo en persona.

El proper dia 23 de febrer, farà un any de la seva mort. Des d’avui mateix i fins el dia 1 de març, per recordar aquest fet, s’han preparat diversos actes.

No serà un d’aquells recordatoris enutjosos on els que es reuneixen, saben que més enllà d’aquell gest, ningú no es recordaria de l’homenatjat.

No, el llegat de la Fundació que porta el nom de Palau, tant el físic com el moral, correspon a la voluntat d’extendre la feina feta per l’Alquimista més enllà del seu decés.

Només cal passejar-se pel seu fons o admirar les exposicions i actes puntuals que s’hi celebren, per adonar-se que amb Palau, cosa rara en aquest país, amb tots els matisos que vulgueu, s’ha fet justícia.