SEGONS COM, SEGONS QUI
Em revolta la situació de l’Aminatu Haidar. Quan els conflictes no es resolen passa el que passa: que la repressió, el sofriment, el desgast de la lluita, han d’encarnar-se, tot plegat, en la persona d’una dona obstinada en no fer res que no hagi fet sempre, per fer-nos reaccionar. Tota la solidaritat, tot l’esforç per donar a conèixer el seu cas i de retruc el cas penós del poble saharaui refugiat al desert, són necessaris.
Aquests dies, però, nombrosos artistes han manifestat públicament el seu suport a l’Aminatu. S’han mostrat del tot en desacord que un grup humà no tingui el dret a poder decidir per ell mateix. S’han horroritzat que algú pugui patir alguna repressió per no posar, en un bocí de paper, el lloc d’on realment se sent ciutadana i no el país d’on administrament, per força i a desgrat, pertany.
Ah!, que diria el poeta Monegal congelant la imatge, però aquesta solidaritat es mostra sempre de la mateixa manera? La imparcialitat de la solidaritat està per damunt de tot sempre que la causa sigui justa? Els artistes dirien que sí, perquè són d’esquerra, perquè són progressistes, perquè porten kufies per bufanda i perquè són la pera de guais i d’enrotllats.
I doncs, la solidaritat amb el poble català perquè aconsegueixi el mateix que demana el poble saharaui, també es dóna? Alerta! Aquí la progressia arrufa el nas, mira cap a una altra banda. Un xiula, l’altre fa veure que xuta una pedra inexistent. “Això és diferent”, diu finalment el més agosarat. I els altres assenten. “Sí, Catalunya sempre ha estat diferent”.
I és que l’esquerra, en un moment donat, va fer els deures. La Independència, la sobirania, la voluntat que els catalans tinguin un Estat, no és considerat com un avenç, com una cosa progressista: són els burgesos que ho volen, són els de dretes que volen tornar a dominar Catalunya i oprimir els nostres companys d’esquerra que volen formar part de la Gran Espanya on tothom parlarà la llengua que ens uneix: el castellà. Un pare de la Constitució en va escriure un llibre i tot.
Personalment no necessito que cap d’aquests artistes es passegin fent el titola per cap dels pobles que el proper dia 13 faran la consulta sobre el nostre futur. Ara, fa ràbia aquest doble raser dels qui s’omplen la boca de mostres de bona voluntat per qualsevol causa allunyada de la seva realitat i són incapaços d’anar en contra del manual del bon progre i veure el nostre dret legítim de ser lliures, com una causa digne per donar-hi suport.
Amic Figueres …. un apunt punyent, real, sense embuts. És aquí en aquesta Casa de Vilaweb on puc llegir les opinions, apunts i escrits més vers, i on m’hi trobo veritablement a gust. Gràcies.