RELACIONS PARTICULARS
La R., que en sap d’això de saber-me quins grumolls de lletres plegades en fulls em poden agradar més, em diu que no puc passar sense el darrer de Josep Maria Espinàs Relacions particulars. Me’l deixa i, com a lector aplicat que sóc, me’l llegeixo, me’l rellegeixo i me l’afegeixo al llistat de bons llibres que la R. m’ha recomanat (gràcies a ella vaig submergir-me en l’univers Murakami i en l’univers Yoshimoto, poca broma!!!)
El llibre consta de sis deliciosos retrats. Espriu, Foix, Delibes, Cela, Pla i Sagarra són dibuixats per Espinàs amb l’estil cordial a què ens té acostumats. Fas via, sí, però no pots mai deixar-lo estar del tot en acabar. Hi tornes per deixar-te commoure per un gir, per una frase, per una apreciació. Hi ha molt d’ofici en l’Espinàs. Ha fet d’aquest aparent desmenjament per gairebé tot, la seva empremta literària.
Probablement per la seva relació amb els mitjans periodístics, sobretot a les diferents tongades d’entrevistes que va fer a Televisió de Catalunya, l’Espinàs s’hagi convertit en gairebé un personatge quotidià. Tinc a Josep M. Espinàs com un bon escriptor, un magnífic escriptor. Les novel·les que va escriure als anys cinquanta haurien de ser reeditades. Espinàs no ha volgut obrir botiga d’escriptor. Ha fet veure a tothom que amb una pipa i unes espardenyes ja en tenia prou. Un anarquista de la lletra, un llibertari de la ploma. I que duri!