Els dies i les dones

David Figueres

Publicat el 17 d'abril de 2013

RECICLANT

Com que ja és temps d’obrir balcons i finestres i jo acostumo a fumar al balcó, a casa em diuen coses perquè a vegades fins i tot el vent es gira en la meva contra i deixo el menjador del pis ben empudegat. És per això que em toca baixar a satisfer el meu vici, al carrer.

Ell porta una carpeta i una mena d’identificació clavada al seu pit esquerre. S’està dret davant els tres contenidors que hi ha. Penso que potser sigui un d’aquells enquestadors que van a preu fet. Com que el banc on m’acostumo a seure és davant seu, temo que hauré de passar pel tràngol de deixar-me assetjar per les seves preguntes. M’apiado del brivall, però, perquè servidor, quan era més jove, també s’hi va dedicar a això de l’enquesta; i a coses molt pitjors.

M’assec i encenc el puret. Ni cas. Penso que potser no sóc el perfil de persona que busca. Però passen dues o tres persones -dones, homes, grassos, prims, un amb una samarreta de Nirvana- i no reacciona. Ara escriu al mòbil. Em comença a intrigar. No és fins que arriba una dona vestida amb una bata de fer dissabte i amb un d’aquells carrets d’anar a comprar i es queda palplantada davant el contenidor blau, que ell passa a l’acció. 

La dona se’l mira desmenjada. Ell se li atansa. Plego les paraules “informació” i “triar”. Des d’on sóc no els puc sentir correctament. L’acció, però, em serveix per desmentir que es tracti d’un enquestador. La samarreta de color verd -d’un verd apagat per unes quantes rentades- hauria d’haver estat el primer a delatar-lo: “Barcelona amb el medi ambient”. M’havia fet a la idea de contestar absurditats i me n’hauré d’estar.

El noi, esmerlit, deu tenir una vintena d’anys a tot estirar i mentre parla amb la dona, aquesta, diligent, ha començat a treure llibres del carret. Torno a connectar l’antena. La tarda no està del tot perduda. Els llibres són tots iguals, luxosament enquadernats. Una mena d’enciclopèdia, però els volums no són tant gruixuts. Intento descobrir de què es desfà la dona, que va atenent al xiquet concentrada en la feina de fer desaparèixer part de la seva biblioteca. 

En un moment donat, un dels volums, queda de cara a mi i puc veure perfectament unes lletres grosses de la portada. M’esglaio. S’hi pot llegir “Franco”. Tots els exemplars, iguals, van sent engolits per la capsa de plàstic. El noi va fent-li comentaris com si res i la dona va desfent-se del seu passat, del nostre, del de tots; dins del contenidor, perquè aquell paper es recicli.

El noi aprovarà que la dona hagi triat el contenidor correcte per desfer-se dels llibres, i jo en pujar a casa i donar un tomb digital per les declaracions d’altres dones fetes aquests dies, dones dedicades a la política, voldré que la dona dels llibres, aquesta tarda, no hagués actuat amb tant de civisme i que aquell paper s’hagués destruit directament, sense que se’n pogués aprofitar res.

Perquè encara que els sospitosos d’haver recollit tot aquest bolic de pasta de paper ens facin creure que potser sí però que en tot cas el resultat és toooooooooota una aaaaaaaaaaaaltra cosa que no té res a veure amb l’ahir, tots ho sabem perfectament d’on venim i de quin material s’han nodrit les nostres idees. Tots sense excepció. Fins i tos ells. 

(Com comprendreu, no m’he sabut estar de furgar dins el contenidor i quedar-me un dels volums, encara que sigui de record. Aquesta és la “selecta” col·lecció de la qual es desfeia la dona)   

 
 
   
 

        
  

      



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Quadern d'atzars per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent