QUI FARÀ COSTAT A LA LLUNA?
Torno de Caldetes. La lluna era un òpal lacti, una llàgrima de neu damunt el mar. S’hi donava el tret de sortida del festival Poesia i més. Hi he anat amb amics del PEN català. Abans, hem anat a visitar Josep Palau i Fabre. M’ha emocionat conèixer aquest dandi de les nostres lletres. Gorra cofada, murri i no escapant-se-li res malgrat entrar en la norantena. Venia també en Salem Zenia. S’han entès en francès. Quin francès tan elegant el de Palau! Quin plaer no és compartir el mateix moment amb algú que és un dels Grans!
A les deu hem començat el recital. El Salem llegia els seus poemes en amazic i jo en català. La traducció, de Ricard Ripoll. Impressionant. A la lluna ho hem dit tot. El Salem, també als éssers estimats que ha hagut de deixar per força a Algèria. Aquests dies hem compartit cerveses preparant la lectura. M’ha parlat del vent fred del nord que fa abaixar els termòmetres del seu país. Dels dialectes de cada clan, de cada província, de cada família. De com el primer que va fer en arribar a Barcelona, va ser caminar i caminar i caminar, després d’estar-se més de dos anys tancat a casa per por de les amenaces dels islamistes.
Hem llegit amb la força que només la poesia pot i sap donar-te. Els poemes del Salem parlen amb la veu ferma de la veritat. La veritat de l’amor dit sense trampes. La veritat dels estels que sembren de llum les nits de l’enyor. La veritat del Déu que cadascú ha de viure com vulgui, sense imposicions ni falsos fantasmes. Com a sorpresa, el Salem s’ha atrevit a llegir els versos finals del poema que us adjunto, en un perfecte català. En Salem va començar dilluns les classes i ha volgut tenir la gentilesa de llegir en la nostra llengua.
Després ens ha seguit el mestratge del Joan Margarit. La força de la seva veu. La seva presència explicant-se en els versos, en els poemes. La mort de la seva filla Joana, plasmada en el recull que porta el mateix títol i que recomano embogit per la crua bellesa que s’hi mostra. Margarit, l’arquitecte de mots i d’edificis. Poesia, poetes, poemes i la lluna esguardant-nos, no deixant-nos de petja, com si ho sabés que la volíem plena per fer-ne el nostre públic i recitar, recitar i recitar amb la felicitat enfollida dels versos que es fan sang i corren per les venes de la vida mateixa. Aquesta nit no podia ser de cap altra manera!
AQUESTA MORT QUE ENS SOTJA
Una desgràcia ens ha vingut
de fora, vivent
les tenebres l’escortaven.
Sota l’omba de la mort
sobrevivim
al malson de les bales que xiulen
Unes bales que ens roseguen la carn
perquè no volem abdicar
davant dels que tenen per món una estora
Van venir en nom de Déu
per abastar-vos
Oh intel·lectuals!
Amb la mort a la falda
us han tallat les llengües
Pobres artistes!
A més de les nostres misèries
Us hem d’aguantar les desgràcies
Colla de malvats
Heu matat l’esperança
Ens heu esquinçat el cor
Assassins!
Si els estels s’apaguen
qui farà costat a la lluna?
Si les flors es marceixen
us penseu que la palla florirà?
Si els cors tenen pena
és perquè una desgràcia els ronda
Si els ocells viuen en gàbies
la vida esdevé més trista
Si ells maten els artistes
qui cantarà l’amor?
Salem Zenia (traducció de Ricard Ripoll)
que sempre serà flama i bàlsam per a l’ànsia. Felicitats, m’imagino la nit…
La lluna la vaig poder veure…era magnífica.