Arriben els anys. El comptador avança. Inexorable. Indisitint als estats d’ànim. Aliè a qualsevol situació.
No m’agrada fer balanços quan toca. Quan no toca, tampoc. Hores d’ara ja he après que el futur és una enganyifa i que mirar enrere no serveix de gaire.
Què puc dir més?
Que no m’avergonyeixo de res del que he fet i que em fa recança no haver-me equivocat moltes més vegades, l’únic rastre que queda del fet d’haver-te arriscat.
Que sempre és millor que les coses no surtin bé que no pas quedar-te amb el dubte del que podria haver passat si jo…
Que queden tots els poemes per desescriure. Que queden molts petons per prendre i llogar. Un Estat per fer. Brivalls per veure créixer i malcriar.
Tot de mi mateix per aprendre.
Aquell infant, aquell brivall…
De Reus dius que ets? i què decideixes? ah! alerta pepitu butifarres per tothom i moritz “del trago” que enganyen…
Que no falti l’indiana a la festa, i els hits de decideix: “yo quiero votar todo la noche”, ” el decicquiqui”, etc.
Els geranis, els pètals i sant antoni, el harlem, el big band i les reunions.
Salut i per molts anys!