QUE ENCETEN LES ESTRELLES
Poeta de mig segle
Els admiraves
perquè havien callat. Ara sospites
que potser van mentir-se
una vida més dòcil, més avara
sense la poesia, perquè ja no podien
plantar cara a la vida.
Als cinquanta anys,
és cert, la mort es fa més íntima,
somriu amb les dents roges, sembla humil,
i ens recita a l’orella, maternal i bavosa,
que ja tot és inútil.
També és cert que els poetes
quasi sempre tendim a sentir més que els altres,
i si acabem abans, som uns morts lúcids,
i si ja no escrivim, som més sincers.
-La canalla s’ho creu, i als crítics els agrada
explicar la impotència.
Arribes al mig segle vulgarment:
enamorat, amb fills, devent diners.
I no ho has llegit tot, i tens amics.
La mala bèstia et parla cada dia
i t’ha gelat els llavis més d’un cop,
però saps com tractar-la.
Saps acabar l’ampolla
i brindar pels poemes que encara no has escrit,
i per la vida lenta
que aquesta nit enceten les estrelles
La Tarda molt intensa m’ ha portat
aquest capvespre plàcid.
Reposo els ulls cansats
en l’ ordre dels prestatges plens de llibres,
en l’ordre de la cambra.
Es fa fosc lentament, s’ encenen llums,
i és més pausat el batec de la vida.
Estimo aquest silenci i aquesta hora
i més ara que em gronxa fins perdre’m
en el record de tu
que mai no m’abandona