Els dies i les dones

Devia ser a principis dels anys vuitanta que els meus pares van decidir llogar un pis a Prades (Baix Camp) tot l’any. Divendres al vespre o dissabte al matí, enfilàvem la carretera que serpentejava, des de Reus, primer pel Coll d’Alforja, més endavant pel d’Albarca, per arribar al poble, passar-hi el cap de setmana jugant amb la neu a l’hivern o anant a buscar rovellons a la tardor.

L’estiu era una història a part. Instal·lats per Sant Joan, els meus germans, la mare i jo no deixàvem Prades fins ben entrats al setembre. A vegades, amb altres companys de trifulgues d’aquells anys, ho comentem com d’afortunats vam ser de tenir un camp d’experimentació tant gran com fou el nostre Prades de llavors. Sabent la situació d’ara, podem considerar-nos com uns autèntics privilegiats amb aquells tres mesos de llibertat anuals que tantes coses ens van ensenyar.

Malgrat que jo amb els anys, he espaiat més les meves tornades a Prades -els meus germans i la meva mare, per exemple, sí que han acabat tenint-hi més vincles amb el poble- la vila ha esdevingut, amb els anys, gairebé un lloc mític que les meves dèries literàries, no cal dir, han envernissat amb el punt just de fantasia per acabar d’idealitzar-ho sense caure mai en la mitificació exagerada. Sempre he cregut que els millors temps estan per arribar.

Per tot plegat, em va fer molt content, fa unes setmanes, quan la regidora de cultura de l’Ajuntament de Prades, va trucar-me per preguntar-me si em faria il·lusió de fer el tradicional pregó que dóna el tret de sortida a les Fires i Festes. No m’ho vaig pensar ni un segon i vaig acceptar encantat.

Així que demà a les 20:00 a l’Ajuntament de Prades, Vila Vermella, aquest humil blocaire tindrà el magnífic honor d’obrir el pany de tot d’actes festius que s’estendran durant els propers dies.

Hi esteu tots convidats!