Els dies i les dones

David Figueres

POSTALS HOLANDESES (IV)

No me’n podia anar d’Holanda sense saber el que era passejar amb bicicleta. Així que tot i que el cel no presagiava cap treva al temps habitual d’aquests dies, m’he armat de valor i he demanat als de casa si em podien deixar una d’aquestes màquines per moure’m.

D’avançada diré que el meu sentit de la orientació sempre ha estat pèssim. I si tenim en compte que tot i prendre el mòbil, de ben poc em servirà, l’aventura pot acabar molt malament. Però sense esperit d’aventura, què seria de nosaltres? Així que començo a pedalar cap al no-res.

Cal dir que no penso fer una sortida gaire llarga. No sortiré de Veldhoven. Només un tomb per potser descobrir racons que no he vist i per acabar d’enamorar-me d’una manera de viure que a mesura que et va impregnant, deixes que faci sense oposar resistència per allò de no saber si la teva urbanitat, que creus establerta, no és res més que una màscara més.

Aprofitaré per buscar una bústia. Enviaré una postal. Nómés una. Els destinataris, en les seves sortides arreu del món, sempre s’han recordat de mi i per una vegada que surto a fora, valdrà la pena de correspondre el seu capteniment de fer-m’hi incloure, encara que sigui com a corresponsal, en els seus viatges.

De seguida que agafo el ritme, els diferents tràvelings per on viatjo, em mostren una nova interpretació d’aquesta Holanda que he vist amb cotxe i a peu. Les pedalades, compassades per l’ombra de grans roures o alzines, són una bona manera de deixar-te entrar una mica més el país dins del que ets.

Aquí la paraula sostenibilitat no és un concepte, és una realitat. La natura, els jardins, els arbres, entren a casa. Conviuen amb la disposició dels nuclis urbans sense fer-se nosa els uns als altres. La convivència constitueix un festival de colors encesos, vius, nus, que la tardor a punt d’esberlar-se, daurarà amb aquella convicció dels guisats fets a poc a poc per cuinar un paisatge que s’anirà tornant d’aram de mica en mica. L’hivern serà el color de la neu, no gaire cosa més.

A quarts d’onze, que és quan començo la meva travessa, no trobo gaire gent pel carrer. Tampoc gaires cotxes. La mateixa convivència de la qual abans parlava, aquí també es dóna entre bicis i cotxes. De fet, el paisatge, l’entorn, és tan rotund que els automòbils no poden fer-hi front. Es respecten els ciclistes perquè s’entèn que la calçada és cosa de tothom.

Com ja he dit, el tomb que faig, no és gaire exagerat. Agafant els caminois que aquests dies he caminat, puc endinsar-me en els carrers i en la seva munió de casetes i més casetes. De tant en tant m’aturo per admirar-ne alguna. La deformació professional em fa projectar tot de situacions que ara mateix s’hi deuen viure a dins. Unes botes al costat de la porta. Un paraigües en l’ampit d’una finestra. Un joguet oblidat en un jardí. Hams per estirar fils. Amb ben poca cosa en tinc prou.

Un dels carrers més agradables de Veldhover és la Nieuwe Kerkstraat. El segueixo fins arribar davant de l’església de Sint-Jan de Doperkerk on hi ha una petita plaça amb un parell de cafeteries. Com sempre, els darrers dies és quan descobreixes llocs com aquest. La dispersió de les cases, sense un centre municipal, per entrendre’ns, fa que trobar una terrassa amb cadires i gent es faci estrany.

No m’hi aturo. Traçant una lògica circumval·lació al meu itinerari, hauria d’arribar a casa. Però em faig el gallet i així que entro als nuclis urbans, hipotèticament per escurçar el camí, em perdo irremeiablement. No m’hi encaparro. Descanso. Desfaig el camí i no tinc cap més entrebanc per tornar al meu punt d’origen.    

Tot plegat serveix per fer-me adonar que potser sí que el batec somort que hi ha en les arrels d’aquesta terra és tan senzill com el de dues bieles que empenyen una cadena de mica en mica, sense assolir grans velocitats. A poc a poc.

Demà, Amsterdam!   

Postals holandeses (I)

Postals holandeses (II)

Postals holandeses (III)     

Postals holandeses (V)

    
        



  1. Dono fe que vas trobar la bústia i que la postal ha sabut trobar el camí fins casa, tant a l’est que quasibé s’acaba el món. Moltes gràcies !!
    Molts i molts records i fins aviat, que ja tenim vols pel desembre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Anant pel món per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent