POSTALS HOLANDESES (I)
He cregut que la mica de litúrgia que comporta la ingesta d’aquest beuratge, casaria amb el moment. Aquí l’estiu ja és una cosa ben llunyana (i es veu que enguany fins i tot n’han tingut). Fa fred. No un fred inclement però jo abans d’ahir, a Reus, encara suava. La tardor s’ha avançat.
Rere el vidre, o millor dit, el doble vidre, puc veure l’empostissat, la mica de jardí, el noguer. També el bastó amb el qual hem jugat amb el Joan tot el matí. Ha servit per desfer bombolles de sabó, cridar als peixets de l’estanyol perquè sortissin i després per fer-lo passar pel forat de la taula de plàstic que hi ha per posar-hi un para-sol, una vegada i una altra. Mare i xiquet ara dormen.
Aquí les cases estan preparades pel fred. Són blocs compactes, amables per fora i per dins, però sense cap mena de permissibilitat per les escletxes on la fredor s’hi pugui escolar. Bona part de l’èxit d’una climatologia domèstica exitosa rau en que tot tanqui bé, més que no pas en la potència de calefaccions o d’aires acondicionats.
La vida a Veldhoven, on m’estic, deu ser tranquil·la. El municipi, al sud del país, no arriba a les cinquanta mil ànimes. Serveix d’escapatòria pels que fugen de l’urbanitat -que encara no he pogut saber de quina mena és- d’Eindhoven, el municipi important, tot just a tocar.
Un esquitx de parc que he descobert dos carrers més enllà és d’una verdor enlluernadora. D’una bellesa franca, oberta, rotunda. Amb la gespa ben tallada, senderols amables i uns quants holandesos passejant amb bicicleta o fent que el seu gos s’esbargeixi. I dic esquitx perquè em diuen que si m’ha meravellat això, és que no he vist res.
No es veuen edificis. Tot són casetes de dues plantes. De les construccions més racionals a les que desprenen un caliu de llar més intens. Cap però, descuidada. Amb perfecte harmonia les unes amb les altres. De la mateixa manera que per Nadal nosaltres fem aquells concursos una mica ridículs dels pessebres als aparadors dels comerços, aquí se’n podria fer un amb les quatre coses que els holandesos deixen entreveure rere els seus finestrals.
L’estança de baix, normalment, no té massa embans ni parets. S’entén perquè aquí la llum del sol hi és avara i convé no posar-hi més impediments del compte. Hi ha tota una representació d’objectes entre les cortines, obertes amb una discreció màxima, que donen al finestral de davant la casa.
A vegades poden ser flors, a vegades gerros de tonalitats a joc amb la façana o amb les teules, a vegades figuretes com de fang o de terra. Sempre es defuig el figuratiu o el recargolament -en definitiva el mal gust- i sembla com si la decoració, per molt que es trobi dins les cases, hagi estat aprovada per una llei còsmica que disposa llars, carrers, arbres, jardins i persones en un equilibri sublim i gairebé perfecte.
La cadència del paisatge pot comparar-se amb una d’aquelles maquetes de tren on tot el que hi veiem hi és disposat per fer bonic. No ens enganyem, el batec de la civilització, teixit entre aquesta bonhomia que hom té por de ferir si es crida massa o potser si va una mica despentinat, batega precisament embolicada per un respecte íntim i pregon per totes i cadascuna de les coses que la componen, o almenys així m’ho sembla.
Acostumats a creure que el màxim exponent de la civilització és la ciutat, Holanda sorprèn, d’entrada, per aquesta rara conjunció on tot té el seu lloc, on tot deu tenir la seva funció, sense l’adotzenament i l’amuntegament bèstia de les masses grises, de les manifestacions desproporcionades de carrers i de persones amuntegades de qualsevol manera.