Els dies i les dones

Aquests dies, entre les entrevistes i declaracions de Maragall i tota la riuada de lletra que han suscitat, fa la sensació que el Partit dels Socialistes de Catalunya sigui la darrera esperança blanca del catalanisme polític. Un grapat de bons minyons amb la senyera per capa, la llengua per estendard i l’avenç del país cap a la sobirania com a fita que, si no poden portar els seus projectes a la pràctica, és perquè els del PSOE els tusten al clatell si es passen de la ratlla.

El victimisme del PSC em sembla ben poc creïble. Amb l’arribada del PSOE al govern de l’estat espanyol, el PSC no va fer altra cosa que aprofitar la inèrcia de vot entre els immigrants arribats a Catalunya que votaven majoritàriament al PSOE a les generals per establir una bossa electoral que els permetés assolir els seus objectius.

Sense anar més lluny al meu poble, Reus, la inversió que es va fer en acabar la transició per donar suport a les cases regionals i als moviments veïnals, va ser decisiva per tenir ben collada la gallina dels ous d’or. El PSC ha mamat de la mamella electoral del PSOE durant molts anys veient com el seu projecte de catalanisme cosmopolita i obert al món, es reduïda al politburó barceloní com una façana atractiva per la globalització però sense cap mena d’implantació a la resta del país.

La ineficàcia de Maragall per portar les regnes d’un govern no és altra cosa que la punta d’un iceberg que es veu amb el poder a les mans però que no té cap projecte de país. Contra CiU es vivia molt i molt més bé, per descomptat. És paradoxal que ara que el projecte de Zapatero ja s’ha vist que era foc d’encenalls, ara tots es posin a plorar.

El PSOE els ha tractat sempre com el pito del sereno, és cert, però quants alcaldes socialistes de moltes poblacions catalanes han hagut d’encerclar al calendari el dia de Múrcia, d’Extremadura, d’Andalusia en vermell i anar a fer la mona per imperatiu de l’aparell ? Per què, tornant  a Reus, es va fer prioriatari que els nous catalans poguessin desenvolupar les seves tradicions d’origen sense fomentar l’acostament a la nova cultura que els acollia? Senzillament perquè la igualtat Felipe González=PSOE=PSC era demolidora a les urnes.

El PSC ha jugat sempre a la puta i a la Ramoneta amb el PSOE i ara no s’hi val a rebobinar i a enaltir el catalanisme de l’avi Joan. Entre la gent que té fins a trenta cinc anys i són d’esquerra, el PSC no hi pinta res. Així que el relleu generacional vagi prenent consciència i vagi ocupant les responsabilitats que els pertoca escombrarà del mapa polític un partit que se la juga al tot o res en aquests decennis per revisitar aquelles velles aspiracions catalanistes que potser van creure quan a alguns els cabells els arribaven més enllà de les espatlles.