PER TERRA DE CIRERES (IV)
Avui el dia encara s’aixeca més calorós que ahir. Ni fresca fa. Hem fet una mica el ronsa a l’hora de llevar-nos. La Ch. ens ho recrimina. Després es riu de la seva actitud. A ella ja li ha anat bé: ahir van anar a sopar amb el JF amb uns amics a Perpinyà i també va arribar tard, encara que s’escandalitza quan li diem que nosaltres vam arribar a quarts d’una.
El mateix esmorzar exquisit d’ahir. El mateix oferiment per fer un banyet. No ens encantem. Hem de deixar l’E. a Portbou perquè agafi el tren de les 13:40, abans volem anar a Cotlliure i baixar per la Brava Costa. El dia escampat de núvols ens ofereix un paisatge límpid. La trobada amb el mar és esplèndida, d’un blau admirable, rotund, que es pot mastegar. L’inici de tot aquest reguitzell de badies guanyades per la bellesa que s’estendran fins més avall de Blanes. Un món obert. Contrasta amb la nostra habitud, aquests dies, de les valls tancades i boscoses.
Amb tot, aquesta bellesa, també oculta amargues històries. La de Walter Benjamin que es llevà la vida a Portbou el 1940, fart de fugir, possiblement; i la dissortada fi, també, del poeta Antonio Machado i tres dies després de la seva mare Ana Ruiz. El primer que fem és precisament anar a visitar-ne la tomba a tall d’homenatge. Un grup de valencians buscant a crits un tal Manolo, en desvirtua tot respecte. El considero un bon poeta. Trist final per la generació que els dolia Espanya però que mai imaginaren que els podria doldre d’aquesta manera.
També fou a Cotlliure que Derain i Matisse s’inventaren això del fauvisme. L’exultació del color. Però jo em quedo amb Van Gogh i Gauguin. Admiro Derain i Matisse, però només quan s’allunyen d’aquests corrents acolorits. No hi ha massa gent. Passegem. Em sobta aquesta dualitat: una mateixa terra que per uns feu sorgir moviments pictòrics i per altres esdevení el darrer paisatge que albiraren. Éros i Tànatos jugant a la xarranca. Fem compra de vi. Per a mi, una ampolla de la terra i una de vi de Banyuls. La senyora que ens atén ho fa en un perfecte català.
Sortegem la costa a un certa velocitat. Arribem quinze minuts abans de l’hora que surt el tren. L’estació de Portbou és de les antigues, amb les andanes cobertes. Hom hi espera trens estirats per locomotores fumejants i tràfic de camàlics amb camisa llarga traginant fardellots. Però no, els regionals sabuts sortint a l’hora i tot. Ens acomiadem de l’E. amb tristesa. La retrobarem a Barcelona.
Per l’hora que és, seria un miratge que a França ens donessin dinar, d’aquí que recuperem la nostra catalanitat -malgrat que jo encara tinc la sensació que sóc a França i dic França perquè això de la Catalunya Nord, em sembla quelcom que només ens creiem els de més avall i prou; i que em perdonin els que lluiten perquè no sigui així- i decidim deixar-nos ser de la Catalogne i baixar a dinar a Llançà.
No ens entretenim amb el poble. Hi ha gana. Anem directament al port. Voluntat de menjar peixet. Ho fem de manera fantàstica. Una terrina freda de rap i gambes, sepiots saltejats amb all i julivert i gelat de canyella sota un carpaccio de pinya. Recuperem els vins nostrats. Un potent blanc del mateix Empordà, tot garnatxa. Fem una migdiada de pijama i orinal directament damunt les pedretes de la platja del club nàutic.
En despertar-nos, ens reca encara tornar a la France. No som gaire lluny de Cadaqués. Ens hi arribem? Arribem-nos-hi. No hi he estat mai. La carretera, deixant Port de la Selva, serpenteja de mala manera. Fosqueja el dia. Sí, ja sé que no és el millor moment del dia per admirar-lo. No em diu res la població, però, en arribar-hi. Considero més bonics altres pobles de més avall de la costa. Torno a repetir que és capvespre. Hi ha gent passejada, però no massa. Pugem fins a Santa Maria. La vista de la badia escolant-se de llum zigzaguejant davant l’aigua fosca. Fotos i referències de Dalí pertot. Una mica com el ninot aquell de la famosa cadena d’hamburgueseries dels Estats Units, em fa l’efecte.
Sopem en una terrassa un senzill plat d’espaguetis. No hi ha gana. Fem una bona passejada amb el sol enretirat del tot. La nit establerta. Molta gent tancada als bars mirant-se la semi-final del mundial de rugbi: França contra Anglaterra. La primera, perdrà. Tenim tot Cadaqués per nosaltres. Notem la diferència de ser dos a ser tres. Les converses giren a coses més concretes.
Quan en tenim prou de Cadaqués, tornem cap al camp base. Una bona tirada fins a Ceret, però hi ha poc trànsit i anem fent-la petar. Sort n’hem tingut que a l’O. li agradi conduir. A la frontera, el fet que jo indiqui al senyor guàrdia civil que tinc el deneí a la bossa del maleter del cotxe, fa que ens el facin arrambar el cotxe i que ens registrin l’automòbil. Patim perquè hauríem de donar massa explicacions, en cas d’un registre com déu mana, del perquè portem una motxilla plena de roba de dona senes anar cap dona amb nosaltres (l’E. no ha pres la seva motxilla per no anar tan carregada), afortunadament no és així. Més endavant, els gendarmes francesos ens faran un control d’alcoholèmia. Res de res, monsieur. Ens abstenim de fer la darrera a Ceret, enfilem muntanya amunt cap a la chambre de Mas Cantuern.