Els dies i les dones

David Figueres

PER TERRA DE CIRERES (III)

En aixequem a un hora prou raonable. He dormit malament. El canvi de llit, haver sopat massa… Amb tot, val la pena deixar-se prendre per un solet que entremig d’un castanyer que anirà despullant-se damunt la taula parada amb l’esmorzar, t’acarona i et fa treure la son. L’aire és fred però renovat. Els meus companys ja s’han llevat. Hi ha dos serveis més, la N. i el X., però la Ch. ens avisa que baixen a esmorzar més tard.

L’esmorzar és magnífic. Torrades amb mantega, melmelades, cafè, llet… Les melmelades són fetes per ell mateixos. D’albercoc i d’una mena de taronges petites que no sabem traslladar al nostre català, però d’un regust amarg boníssim. La Ch. ens pregunta si ens ve de gust un banyet a la piscina. Ens diu que l’aigua està climatitzada tot l’any. En retira una persiana que la cobreix i engega una mena de robot que en neteja el fons. Ara fa massa fresca per fer un bany, però a l’estiu ha de ser una delícia.

No tenim un pla establert. Ens resistim a deixar-nos abaltir per aquest sol que es va obrint entre les fumeroles que pugen de la vall. Terreny de petits turons encotonats amb alzines i roures. A l’altra banda -no ho podem veure- el cim nevat del Canigó fa de termòstat natural. Quan s’emprenya, ens diu la Ch., de vegades pot arribar a enfarinar-ho tot de neu, però és rar que passi. Normalment es porta bé.

Ens resistim a passar tot el matí xerrant amb la Ch. -amb totes les limitacions que comporta que només un de nosaltres parli francès- i a deixar-nos estimar per aquest sol que ara ja és imponent. Baixem a Ceret. La mateixa calma d’ahir a la tarda. Comença a captivar-nos aquest lent degoteig d’instants. S’entén que fos envaït per tot d’artistes sense pressa. A l’oficina de turisme, una altra paradoxa. Unes dones pregunten si les poden atendre en espanyol. La noia els mira i els diu que no: només català i francès! Em fa gràcia perquè canvien al català i es nota que no l’utilitzen massa.

Volem estirar una mica les cames. Ens recomanen d’arribar-nos fins a l’ermita de Sant Farriol. Hi ha una bona vista de la vall. Acceptem la proposta. Travessem el Pont del Diable i seguim per una urbanització. Aviat comencem a veure camps i camps de cirerers. Com és obvi en aquest temps, de cirera, ni una. Ho comparo amb el meu paisatge nadiu del Camp de Tarragona, imagineu-vos que en comptes d’avellaners, hi hagués cirerers. És curiosa la comparació, perquè allà, els cirerers, són arbres aïllats, que es deixen créixer. Aquí, en canvi, domesticats pel conreu, perden aquella poesia que em porta a veure-m’hi enfilat engolint-ne els fruits de tarda en tarda i escopint-ne els pinyols amb delectança.

Sant Farriol ens ofereix, efectivament, Ceret al bell mig del corriol del Tec. M’agraden aquests microcosmos de les valls. La caminada és excessiva. Massa pujada. Massa sol. En arribar al capdamunt, la N. i el X., que hi han arribat amb un flamant cotxe familiar, se’n riuen del nostre estat. Per orgull ens neguem que ens baixin al poble amb el seu cotxe. Ens acomiadem perquè ells aquesta migdia ja marxen cap a Tolosa. Baixem a peu amb la moral damnada.

Dinem a Ceret. Els francesos dinen cap a les dotze. Més enllà d’aquest hora, et donaran dinar si els cau bé o si hi ha una quadratura dels astres determinada. Són quarts de tres però ens la juguem. Al tercer restaurant que provem, la dona s’apiada de nosaltres i ens diu que tanca la cuina d’aquí un quart però que ens donarà dinar. Amanida amb vinagreta i una mena de cassola de tros amb una pasta feta a base de llenties i crema de llet. Molt bo. El vi de la terra es pot beure. Una panacota per postre, cafè. Excel·lent. 

Amb la panxa contenta fem plans. Ens arribarem fins a Elna. Hi ha una catedral. El claustre val la pena de veure. A més, a ran de la publicació del llibre La maternitat d’Elna la població s’ha fet famosa gràcies a la infermera suïssa. És el primer contacte que tenim de moltes de les misèries que del 1939 al 45 aquestes terres haurien de veure. Tot plegat és explicat al punt de venda de les entrades de la catedral. No hi ha ni una publicació en castellà o català, només en francès. El full plastificat amb la informació de la catedral i el claustre sí que és en català, però.

Això de veure pedres a mi no em fascina però he de reconèixer que el claustre és magnífic. Els capitells decorats són d’una gran factura. De tota manera, tots els cartells estan una mica desballestats. La joia de la corona del conjunt, un armari eucarístic del segle XIV, hi toca el bat de sol sense cap mena de protecció. Al mig del claustre tot d’herbes remeieres. Prenc notes assegut i ensumant espígol, romaní i farigola.

Fem una cervesa en una terrassa. L’excursioneta del matí ha estat excessiva. Veiem com el sol va declinant rere les muralles. Pensàvem que ens trobaríem més paisans o espanyols. De moment, rian de rian, que diuen aquí. Truquem a un restaurant de Ceret per anar a sopar. Ens diuen que no hi ha lloc. Desestimant qualsevol establiment on hi posi "típico catalan" la tria no és fàcil. Decidim arribar-nos fins Argelers.

Argelers, per molts supervivents de la Guerra Civil, és sinònim de vergonya. El governs francès, després d’acabar-se la guerra, habilitaren camps de refugiats directament damunt les platges. Montserrat Roig ho explicarà a l’esgarrifós Els catalans als camps nazis. Per mi Argelers és això i em fa certa angúnia ser-hi. Però m’imagino que això ho sap poca gent. A molta menys li deu interessar. Argelers, com tota població marítima destinada al turisme d’engreix, en aquestes dates viu aquella malencònica deixadesa dels mesos del fred. Sopem en una pizzeria. Amanida amb l’usual vinagreta i després musclos gratinats. El vi apuntant maneres però sense encertant-la, com sempre.

Són les deu i ja hem sopat. Increïble!. Comentem que si fóssim a l’estiu, en què a aquesta hora tot just comença a fosquejar, no actuaríem de la mateixa manera. El fet d’aixecar-se d’hora i la caminada, ha fet que tinguéssim gana abans del que toca. Fem la copeta a Ceret. El jovent ocupa el Café de France. Ens hi barregem. Molts embadalits davant la televisió. França juga demà contra Anglaterra la semi-final del mundial de rugby. Una gran ovació quan s’anomena el nom de Sébastien Chaval. Ni un bri de català. Un gintònic servit en un got de tub disminuït. Veiem que uns comparteixen un tanc de cervesa que el cambrer va omplint. Uns altres paguen per una ampolla de vodka i una altra de cola i van bevent-ne: el botellón institucionalitzat. Pugem a dormir rebentats. El mateix cel pigat de llumetes, ens acotxa.



  1. Enhorabona, avui apareixes al suplement de cultura de l’AVUI.

    Com a company blocaire et felicito per  això. A més, tenim alguna cosa en comú, ja que jo vaig neixer a Reus, al Sant Joan, tot i que ém considero fill de Cornudella i que visc a Tortosa des de fa 20 anys.

    T’he posat un enllaç al meu bloc literari, Tens un racó dalt del món, i et proposo fer el mateix per a agermanar els nostres blocs i anar-nos veient.

Respon a Jes Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Anant pel món per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent