Els dies i les dones

David Figueres

PER TERRA DE CIRERES (II)

Ceret és a encara no un parell d’hores de Barcelona. Amb tot, passada la frontera, tot canvia. Seria difícil d’explicar, però es percep: les voreres dels carrers, la fesomia de les cases… Hem llogat una habitació en una casa rural prop d’Oms, al Mas Cantuern. És a la muntanya. Com que ha Ceret hi arribem a quarts de set i no ens esperen fins a les vuit, fem una cervesa per fer temps. Ho fem al Grand Café. Hi ha fotografies antigues de Picasso i tota la tropa asseguts. Passegem una mica. Ceret és tot calma. Colossals plàtans ombregen el temps i el fan apacible. La gent se saluda amb cordialitat i en francès. La catalanitat d’aquesta terra dista molt de la catalanitat que ens podríem imaginar. Em fixo en les matrícules dels cotxes. El codi del departament és el 66. Alguns porten l’adhesiu del ruc, sobretot els de Perpinyà, a més de l’escut de l’USAP. A Ceret es dóna una curiositat: al ser una plaça taurina famosa, molts ceretans porten el ruc català i el brau espanyol a la vegada amb tot l’orgull del món.

Hi tornarem a Ceret. Enfilem la carretera que ens porta fins a Oms. La temperatura baixa. Boscos d’alzines sureres amb les cames nues. És negra nit malgrat ser quarts de nou. Mas Cantuern és una casa senzilla que ofereix tres habitacions. A l’hora de viatjar preferim aquests establiments per la cordialitat que t’ofereixen i per la llibertat de moviments que et dóna. En JF, l’amo de la casa, ens dóna la benvinguda. Cabells blancs llargs, lligats amb una cua i barba del mateix color. L’espai habitable és un menjador amb butaques i sofà d’escai vermell i una cuina amb una gran taula la mig. Ens presenta la Ch., la seva dona, que està preparant el sopar. Donat que era el primer dia i sabent els horaris de les menjades dels francesos, vam curar-nos en salut i vam demanar que ens fessin el sopar. Ens dutxem, desfem les maletes i baixem a sopar.

Al menjador, una altra parella, fa l’aperitiu. Saludem i ens asseiem. La tele és encesa. Al seu costat, una immensa llar de foc ara apagada. JF ens ofereix de fer l’aperitiu a nosaltres, també. Una copa de vi de Banyuls. És semblant al Porto o al Xerès. No el coneixia. Es convertirà en l’aperitiu oficial de la travessa. Sopem tots plegats a la cuina.

Unes torrades per untar amb una pasta feta amb peix i mantega i una altra amb iogurt i fines herbes. Tomaques amanits amb una vinagreta. Un deliciós puré de verdura que la Ch. encara està triturant quan ens asseiem -repetim tots- i per tancar-ho, un tall de cuixa de xai tendra com ella sola amb un manat de bajoques just passades per l’oli de la carn. Després encara una plata amb formatges. Acabem ben farts. No cal dir que tots els productes són de l’hort.

L’àpat és regat amb un Penedès que oferim als comensals i amb un altre de la terra. El N. i la X., els altres estadants, són de Tolosa. Ell és florista i ella farmacèutica. Tots dos tenen una quarantena llarga. Són molt afables. Em sap greu no parlar el francès. Del nostre escamot, només l’O. el parla de manera fluïda, però no és la mateix. Lost in translation. Coneixen el nostre país. Van passar uns dies a  l’Ametlla del Mar l’any passat. Els sobta que entre nosaltres no parlem espanyol. Ens expliquem, però la distinció entre Catalunya i Espanya a penes té cap importància per ells. Tal i com passava amb les distintius als cotxes, tot el què fa referència a Catalunya, per aquests verals, correspon només a una voluntat de distingir-se de les altres regions de França, un fet folklòric. Res més.

El JF és propietari d’una empresa de microelectrònica a Bèlgica. Fa un parell d’anys, després de voltar per Europa, que van decidir d’establir-se aquí. Coordina l’empresa des del seu despatx. La Ch. és qui s’encarrega de la Casa. Cara petita, cabells foscos, ulls grisos com de boira. La fem petar una bona estona. Em costa seguir la conversa. En presentar-me com a escriptor, noto la mateixa sensació d’expectactiva de sempre. Mai no m’hi acostumaré. Els parlo de la meva feina al PEN. La N. coneixia el cas de la Anna Politkòvskaia. Davant la insistència del JF de treure una ampolla de conyac, la gent va retirant-se a dormir. 

Massa menjar per sopar, malgrat que hagi estat suculent. Sortim a fora. Fa fred. El cel és preciós. Una munió d’estels ens sotgen. Fumo un cigar. Me’n vaig a dormir amb el regust dolç que deixen les bones vetllades.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Anant pel món per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent