Els dies i les dones

David Figueres

PEPA PLANA, UN TRAMVIA I UN DESIG

Acostar-se als clàssics sempres és, o hauria de ser, una responsabilitat. A no ser que es tinguin les idees molt clares, el risc d’empescar-se un nyap és molt alt. Shakespeare és potser, en aquest aspecte, l’autor més maltractat. Qualsevol s’hi atreveix i és clar, després, passa el que passa. Un espectacle teatral és molt més que el text. Pensar que perquè ens enfrontem a un clàssic, ja tenim una part de la feina feta, és un error. La tasca de saber adequar el text al moment actual, estirant tots i cadascun dels fils dramatúrgics que l’autor deixa suspesos, és igual per un Shakespeare, per un Brecht que per un Pitarra.

Dic això perquè saber que a la Sala Muntaner de Barcelona s’hi representava una versió de “Un tramvia anomenat desig” em va fer arrufar el nas. Molt més quan, mal acostumats com estem, ni el director ni els actors, no ens eren del tot coneguts. Hi havia el risc d’assistir a l’enèssima recració a l’escenari, de la pel·lícula que en va fer Elia Kazan, de l’obra de Tenesse Williams, és a dir, samarreta imperi per a Kowalski i molta llàgrima per tot arreu. Hi havia però, en aquest muntatge, un assumpte que ens inquietava: què hi feia la pallassa Pepa Plana en tot aquest assumpte? Intrigats, vam anar a descobrir-ho.

I que grat va ser equivocar-nos de mig a mig en el què ens esperàvem! La proposta de l’Ester Nadal, de l’escola Joan Ollé, és tota una proclama en favor del teatre. Nadal signa un dels espectacles més sorpresius d’aquests darrers temps -sense pantalles, ni gent conill, ni esquitxades-. Nadal, s’ha arromangat la camisa i ha anat passant paletades de Tramvia pel sedàs de la seva saviesa teatral fins quedar-se amb la sorra fina del millor teatre. De la clown, en parlarem a part.

A d’hores ara no explicarem què és el tramvia de Williams. Aquesta nit enganxosa de Nova Orleans, Blanche Dubois que fuig esperant alguna cosa al pis minúscul, opressiu, de la seva germana Stella. La brutalitat de Kowalski, el seu marit polonès. El lúgubre afer amb Mitch, que tampoc vol estar sol. La dependència, la necessitat de buscar l’altre per ser, per fer, el Jo. I la calor, l’ofegament, la maldat, els esdeveniments que fan posar els personatges de la nostra part i en contra cada dos per tres a ritme de jazz.

Nadal sap donar volada a la grandesa del text de Williams. Les acotacions, per exempe, -poètiques acotacions- són dites per un personatge (Jorge Picó) a part, integrant-se en el transcurs de l’obra, com un corifeu únic, que dóna volada dramàtica al muntatge. La música en viu, l’economia de recursos escenogràfics i uns carrils d’avenç interpretatiu molt ben marcats, sabent perfectament què vol de l’actor,  i que llisquen amb una suavitat magnífica, fan un espectacle deliciós. Molt gran.

Hans Richter ens fa un Kowalski la brutalitat del qual reprimeix i només sap treure quan toca. Fa por, terror, però no pas pel que mostra sinó pel que amaga. Distanciat de Marlon Brando, bé. Irina Robles és l’Stella convincent que viu la seva història d’amor i que espera un nen. És el personatge més desagraït però se’n surt, l’humanitza, no el fa només un sac de boxa que tothom pot pegar. David Verdaguer ens dóna un Mitch sense matisos, molt pla, potser perquè l’escena amb què parla amb Blanche, el seu moment, no ens sembla massa ben resolta. L’únic punt negre de la representació. Minúscul en un firmament de felicitat escènica.

Hem retardat l’aparició de Pepa Plana fins al final perquè es mereixeria apunts i apunts aquesta dona. L’encert d’incloure a la pallassa en el paper de Blanche Dubois és absolut. L’aplaudim molt. La seva interpretació és per veure-la amb ulleres de sol de tant refulgent com és. Els moments que fa de clown, no cau mai en l’histrionisme, domina l’escena i el seu cos amb perfecció i crea una Blanche detestable a voltes, malaurada a vegades, patètica sempre. Seria fàcil dir que és el puntal del muntatge, però això seria fals, perquè tot i la importància dins de l’obra de Williams, fins i tot la gran alçada de la seva interpretació, queda agombolada per aquest Tramvia ple de detalls, de racons, de colors.

Ens sap greu dir que a Barcelona el passat dia 25 de gener era el darrer dia que es podia veure. Però esperem que aquesta producció andorrana, pugui rodar per tots els Països Catalans i que pugueu gaudir d’aquest grandíssim espectacle. Aquest és el nostre desig.



  1. Hola,
    ara estem llegint Les dones i els dies del poeta de la teva terra.
    M´agrada el nom del teu blog, en record de GABRIEL FERRATER.

    Si hagués llegi el teu post quan encara feien l´obra…
    La pallassa Pepa Plana l´he vista moltes vegades en solitari, ara a esperar que l´obra vagi voltant.

Respon a Sadurn Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de L'ombra de Yorick per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent