PAÍS ÍNTIM
La coincidència voldrà demà (avui pels lectors matiners) que la Maria Barbal m’expliqui coses sobre el seu "País íntim", mereixedoríssim premi Prudenci Bertrana, al programa "De llibres" al 33.
Tot just ahir vaig deixar-ne enrera les trifulques vitals de la Rita, la protagonista de la història, alentint-ne la lectura de les darreres pàgines per tal d’allargar, tan com és pogués, aquell fil que ens nua amb les històries que no volem que ens deixin.
"País íntim", abans que una novel·la, és una història bellament explicada. Bella en el llenguatge, bella en l’articulació de les trames. Bella en l’afaiçonament dels personatges.
A través de la relació entre una mare i una filla -brutal personatge aquesta mare- es desgranen els escenaris de la postguerra, de les bullicions dels seixanta i de l’època més recent, a partir de la contraposició del paisatge rural -el del Pallars- i el de Barcelona, en una confrontació que si ve al principi es bipolaritza, acaba per confluir en un punt indeterminat que coincideix amb la realització personal de la Rita.
A partir d’aquest estira i arronsa, hi trobem l’evolució vital de la Rita, un personatge a cavall entre aquests dos escenaris i que d’alguna manera n’és el mirall del gradual acostament de tots dos móns. Un acostament que coincideix també amb un viatge paral·lel pel que fa al llenguatge. Molt més viu pels primers capítols, més reflexiu i poètic així que avança.
Amb l’afegit d’una trama que serveix com a coixí dramàtic -la de l’avi de la Rita, represaliat per la guerra civil i causa de corsecament de la seva mare, aquest país íntim fet de ràbia a vegades exagerada- la Maria Barbal fa lliscar una història farcida de personatges femenins que mouen l’univers petit que és tota la novel·la desterrant els personatges masculins, a una esfera aliena, a un paper d’espectadors de l’acció: sempre com a secundaris, causants de malvestats, d’una naturalesa indecisa.
Amb l’ofici que és característic de les grans escriptores i dels grans escriptors, la Maria Barbal ens acull i ens embolica amb la llepada suau del llenguatge efectiu, mai banal, tesat amb la força mateixa que el domini li infon, per tal d’explicar-nos una rondalla de tendreses retrobades, de passats que s’entesten en no ofegar-se i de vides viscudes, no pas escrites.
Sort dels blocs. he llegit un parell de crítiques als diaris sobre aquest llibre i em pensava que el país s’havia tornat boig o jo era un lector estúpid que no entenia res de res. Aquesta obra de la Barbal és un llibre magnífic. M’ha agradat molt. Tot i que sempre m’ha interessat la literatura d’aquesta escriptora, en aquest llibre clarament s’ha superat.