Els dies i les dones

David Figueres

ES JUTGEN LLIBRES

0
L’home que condueix per aquesta carretera, de nit, no deu haver dormit massa. Som a la província russa de Nizhny Nóvogorod un setze de juliol del 2009, a quatre-cents quilòmetres de Moscou. No sabem si escolta la ràdio o si ha posat música. Possiblement, el que soni dins l’automòbil, sigui més el silenci de la impotència. La ràbia per una mort més. Sent el president del Comitè Interregional contra la Tortura com és, possiblement, hi estigui fatalment familiaritzat amb aquest tipus de callar. La mort que acompanya a Igor Kalyapin sota els estels, sota la fosca, és la de l’activista de la ONG Memorial Natàlia Estemírova. Fa vint-quatre hores que han trobat el seu cos, tirotejat, al costat d’una carretera a Ingúixa. (Segueix llegint)

Però no s’hi pot aturar gaire en l’entotsolament. De sobte fan aturar el seu cotxe. No sabem si és un control o potser el seu vehicle és interceptat per un altre. El que sí que sabem és que les persones que registren el cotxe saben molt bé el que busquen. La recerca dóna els seus fruits. Armes? Drogues? No, el que busquen és una cosa més perillosa: un llibre. I no en troben només un exemplar, no. A Igor Kalyapin n’hi confisquen fins a un total de 12. El llibre en qüestió té un títol llarg. Tribunal Internacional per a Txetxènia: perspectives per a dur davant la Justícia a individus sospitosos de crims de guerra i de crims contra la humanitat durant el conflicte armat en la República txetxena. Ahir va ser presentat al Centre de Premsa Independent de Moscou. Natàlia Estemírova, n’ha estat una de les col•laboradores més tenaces. La seva mort ha estat la resposta dels que no volen que aquest llibre es difongui? Les persones que confisquen els llibres a Kalyapin són funcionaris del centre “E” de Nizhniy Nóvgorod del Ministeri de l’Interior de la Federació Russa.

Pel títol, no cal explicar massa de què va la publicació. Es tracta d’un extens informe dividit en dues parts: en la primera s’emmarca la tragèdia de Txetxènia dins el Dret Internacional. En la segona, hi ha un llistat de noms i cognoms dels botxins que han participat directament en tortures, assassinats i vexacions de tot tipus així com nombrosa informació addicional. Ha estat una feina feixuga. Molts dels col•laboradors hi han deixat de vida.

El clima d’impunitat que amara tot el que fa referència a aquest tipus d’atrocitats fa que els qui hi han participat, amb uns vodkes de més, no puguin estar-se de fer el fatxenda i declarar la seva autoria d’un crim o altre. El “Krasnaya Zvezda”, mitjà de comunicació de l’exèrcit rus, en va ple d’aquestes confessions. Només cal lligar caps. Només cal llistar-ho. Assenyalar.

La majoria dels informes sobre Drets Humans se centren en les víctimes. Es canvia d’estratègia, aquesta vegada. Un nou enfocament: es donen noms i cognoms. Consten com a autors, el dissident Stas Dmitrivsky, la defensora dels Drets Humans Oksana Txelixeva i Usam Baysaev, membre de la ONG Memorial. Ha estat publicat per l’editorial Sputnik de Finlàndia, propietat del director de cinema Aki Kaurismaki. No cal ni dir que tots tres han estat amenaçats repetidament de mort.

Tornem als nostres dies. La ciutat de Dzerjinsk, a la mateixa província de Nizhny Nóvogorod, fins no fa gaire, era famosa per dues coses: per les seves indústries químiques (durant molt de temps centre de producció d’armes de la mateixa mena) i per deure al seu nom a Felix Dzerzhinsky, fundador de la Cheka, la precussora del temible KGB. Però això era fins avui, perquè el fiscal de la ciutat, l’honorable Babushkin, decidint presentar càrrecs contra els autors del llibre més amunt mencionat i contra el mateix Kalyapin, ha aconseguit una nova fita per apuntar a la població. Jutjar un llibre! Segons les autoritats russes, extremista. Paradoxalment (a Rússia tot n’és una mica de paradoxal) el 27 de juliol del 2012 un informe de l’ajudant del fiscal de la mateixa població declarava que el llibre sotmès a judici no apareixia en el llistat de llibres extremistes elaborada pel Ministeri d’Interior.

El setmanari rus, Novaya Gazeta, tot i que ha intentant presentar-se com a part interessada en el procés (a la seva web es pot descarregar els dos volums de l’informe-llibre) no se li ha concedit. Al llibre hi apareixen com a documentació, molts articles de la seva col•laboradora, la periodista Anna Politkòvskaia assassinada el 2006.

I és que Dzerjinsk , el 2006, es on es va iniciar la investigació sobre la possible aplicació dels principis de jurisdicció universal als crims comesos durant el conflicte armat a Txetxènia. El principi d’universalitat que permet a un estat pugui jutjar-ne un altre d’acord amb la legislació establerta per aquest tipus de circumstàncies i crims si l’estat implicat no vol o no pot fer-ho.

Des que el 2 d’abril del 2003 la Resolució de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa recomanava la creació d’un Tribunal Internacional per a Txetxènia, la repressió contra els dissidents txetxens i contra tots els qui miren d’esclarir la veritat, ha estat una constant. No pas pels repressors de l’altra banda.

A més de les reiterades advertències a la Federació Russa per part d’Europa sobre la necessitat de reformar, de manera legislativa i judicial, tot el que fa referència a la investigació i instrucció d’aquesta mena de denúncies, el Tribunal d’Estrasburg ha condemnat directament, en més de 200 casos, a la Federació Russa com a responsable directe de diferents crims, cosa que ha fet que Rússia hagi de pagar indemnitzacions als demandants.

A l’acció dels Tribunals Internacionals (actuant, com ja us podeu imaginar, gràcies a la feina que es fa i que s’ha fet des de diverses ONG pels drets humans, no pas per informació facilitada pel govern rus) cal afegir-hi, no fa gaire, una petita escletxa de llum enmig de la tètrica foscor que envolta la dissort txetxena.

El 14 de desembre de l’any passat, el President dels Estats Units, Barack Obama, va signar la llei Magnitsky que restringeix l’entrada als Estats Units i impedeix que es puguin fer servir els seus bancs a una seixantena de persones presumptament implicades en la mort de l’advocat rus Serguei Magnitsky. La llei va tenir un ampli suport tant a la Cambra de Representats com al Senat.

El cas de Serguei Magnitsky mereixeria un altre article, però és una mostra més que al règim de Putin (sempre Putin!) se li comença a perdre la por i encara que l’administració Obama hagi promulgat la llei com una nova manera de relacionar-se comercialment amb Rússia, marca un precedent per exercir amb tot el pes de la llei els comportaments criminals que des de fa tant esquitxen a les esferes governamentals de la Federació Russa.

Malauradament, parlar de Txetxènia, encara avui i per molt de temps encara, és sinònim de parlar d’horror i de crims. El passat dia 23, Dia Internacional d’aquest país del Caucas, torna a commemorar-se no des de la riquesa del seu folklore o des de la bellesa dels seus paisatges. No, aquesta celebració, de nou, un any més, ha de fonamentar-se en la denúncia per un altre cas d’intent de fer callar als qui porten ja molts anys explicant i apuntant als culpables de tanta barbàrie sense resoldre. Dels qui aturen cotxes de nit per segrestar llibres i no deixen plorar com caldria, a aquells per qui no hi haurà mai prou llàgrimes per esbalçar.

(Podeu ampliar la informació sobre Txetxènia a www.txetxenia.org)

Article publicat a Vilaweb el 9/03/2013 

XINA, CAP ON VAS?

0
Publicat el 4 de març de 2013
Plou a Barcelona. Llevantada, diuen, els qui entenen. I com que d’alguna manera hem de començar aquest apunt, hi farem una giragonsa. Parlarem de l’altra banda. Allà on el sol s’apaga. L’Orient. Concretament de la Xina. 

 El 2008 durant els Jocs Olímpics que es van celebrar al país, vaig participar activament en la campanya que explicava les coses que hi passaven i que els estaments oficials, com és natural, volien amagar sota l’estora.

Des de llavors, he procurat no perdre la pista a aquest país gegantí i mantindre’m informat del que hi passa.

El passat dia dijous 28 de febrer Casa Àsia, aprofitant la publicació del llibre de Xulio Ríos, director de l’Observatorio de la Política China China pide paso. De Hu Jintao a Xi Jinping, va aplegar a la seu barcelonina, a més del seu autor, la Dolors Folch i el Manel Ollé, experts sinòlegs. (Segueix llegint)

Parlar de la Xina sempre és tenir present haver de tractar amb un gegant colossal molt difícil d’entendre des d’una concepció de propòsits absoluts. Són els mil matisos que hi podem trobar que ens ajudaran a entendre el seus mecanismes. S’ha d’entendre Xina des de la seva història i des de la seva cultura mil·lenària. Segona economia mundial. Més de 1.300 milions d’habitants.

Xulio Ríos comença fent un resum de les tesis que apareixen al seu llibre. La regeneració política, per dir-ne d’alguna manera, soferta amb el canvi de líders, suposa una voluntat de fer avançar el país d’acord amb les demandes que la classe mitjana, cada vegada més conscient de les moltes barrabassades que s’han comès, demana.

Ríos avisa, però, que ningú no esperi ruptures. La capacitat de la Xina per adaptar-se als nous reptes econòmics sense modificar la manera de governar-se és i ha estat una constant. Amb tot, els moviments de maquillatge polític, comencen a ser inoperants perquè en darrera instància, les demandes de democràcia xoquen directament amb la negativa que el Partit Comunista pugui desaparèixer o que minvi el seu poder hegemònic. Per ara, del que es tracta, és de canviar l’embolcall sense modificar el contingut.

Segons Ríos, l’economia basada en una mà d’obra barata, la inversió exterior i l’exportació com a principals eixos, ha deixat de ser un model sostenible. Si bé és cert que hi ha una obertura a una economia de mercat, en darrera instància, els principals sectors estratègics encara són gestionats pel Partit Comunista. Només una progressiva privatització d’aquests sectors, podria donar ales a una nova manera d’entendre l’economia a la Xina.

El fet que en quatre o cinc anys el país pugui esdevenir la primera economia mundial, passant al davant dels Estats Units, actualment la primera potència, no pot obviar que a nivell de Drets Humans i de Medi Ambient, s’hagin de canviar moltes coses. Hi ha una agenda social pendent en la qual s’han fet molts pocs avenços i que minen directament qualsevol avenç en el camp econòmic. Per entendre’ns, diu Ríos, cada vegada que un monjo tibetà s’auotimmola, suposa per la Xina un cop important que no sap contestar.

De la bona relació amb Taiwan des del 2010 on s’han deixat de banda la tramesa de míssils per l’enviament de vols o la capacitat de no intervenir a Hong Kong sense que el pas de sobirania britànica a xinesa hagi canviat en essència gaires coses (la vista posada a les eleccions del 2017) el conflicte latent amb els Estats Units a la Mar de la Xina.

Dolors Folch està convençuda que la capacitat de la Xina farà que sàpiguen superar totes aquestes dificultats. “El que no sé és com ho s’ho faran”, rebla amb sornegueria. Posa en entredit que el model econòmic estigui caducat. De sempre, diu la directora de l’Escola d’Estudis de l’Àsia Oriental de la Pompeu Fabra, han estat una economia d’exportació. Des de fa 2000 anys són capaços de treballar en cadena, aquí rau la principal força de la seva economia.

Posa com a exemples el fet que hagin vestit a l’Àfrica i han proporcionat mòbils a l’Amèrica del sud. Una economia que ja als segles XV i XVI era capaç de preveure les tendències i inundar el mercat. Potser amb una qualitat que deixa molt que desitjar però amb la capacitat de produir-ne quantitats astronòmiques. Amb tot, la Xina avui no està preparada tecnològicament. En destaca un declivi des del segles XVII que li ha fet perdre competitivitat en aquest camp. Són necessaris, en els propers 3 o 4 anys més de 250 avions comercials i la Xina, actualment, tot i que s’han fet proves per fabricar-los, no en són capaços. Els haurà d’importar. “Abans anirà a la lluna que no pas fabricarà un model d’avió que pugui funcionar”, comenta la professora.

La Xina no caurà com la URSS. Deixant de banda que els models econòmics estiguin desfasats, es tendeix a un funcionariat eficient i a una excel•lència universitària que poden fer decantar la balança. Amb tot, l’intervencionisme del Partit Comunista amb les restriccions que es posen, per exemple, a l’accés a internet, posen les coses molt difícils per un avenç real de la situació social. Amb tot, les generacions anteriors saben que a diferència que a Occident, les seus fills viuran millor que no pas ells.

Manel Ollé, professor en història i cultura de la Xina moderna i contempòranea, també a la Pompeu Fabra, destaca que hi ha una societat molt preparada que va per davant del govern autòcrata. Una societat que està informada i que lluita perquè les coses canviïn. Una societat que veu com a problemes que s’han de solucionar la violació dels Drets Humans i la greu degradació dels Medi Ambient (un 58% dels rius xinesos estan contaminats) així com el fet que s’hagi imposat una barrera a internet que no permet que s’hi pugui accedir des de fora ni que des de la Xina, es pugui contactar amb l’exterior.

Esperançat per aquestes noves generacions de joves, augura que hi haurà sorpreses perquè la situació és insostenible i calen reformes molt més eficaces dins el Partit Comunista tot i que es percep que cada vegada més que la figura d’un líder carismàtic va perdent força en favor d’una presa de decisions més col•legiada que permetin les obertures democràtiques que la societat demana.

Continua plovent a Barcelona, “es baden les flors / hi ha pluja i vent pertot”. Ens ho deia Yu Wuling entre els segles VII i X. I avui trobem que s’hi adiu recordar-ho. La traducció és del Manel Ollé.

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

INTERROGATORIS

2
He arribat massa aviat a una reunió. Faig temps fumant assegut en un banc de fusta. Just davant l’edifici on se m’ha convocat.

Ella passa pel meu davant i em mira una, dues vegades. Passa de llarg. Després torna sobre el seus passos i se’m planta al davant.

Deu tenir una quarantena llarga d’anys. Grosses perles als lòbuls de les orelles. Una carpeta al pit, com les universitàries de les pel·lícules. El coll de la jaqueta de pell de guepard o lleopard (o de conill, aneu a saber!) Clapat, per entendre’s.

Treu un paper de la carpeta i dispara. “Has begut whisky durant el darrer mes?”. No introdueix la pregunta amb un “perdona” o un “bona tarda”, no. Directe al moll de l’os. 

Faig un repàs mental a la ingesta alcohòlica del lapse de temps referit. No hi trobo el whisky. Cervesa i vi, tan sols. En un altre temps…

Ella somriu. “És per a una enquesta”. No! Jo que em pensava que em convidaria a fer passar el fred al bar del davant davant un blended malt de 12 anys!

Torna el full de paper a la carpeta. “Quants anys tens?”. Contesto. “Tens cotxe?” Li dic que no. Tot això preguntat amb espanyol.

La següent pregunta em descol·loca. Per la mena de pregunta i perquè me la fa amb català.

“Coneixes algú que tingui un Porche 911?” Torno a fer un llistat i no hi trobo, entre el meus amics, coneguts i saludats ningú que tingui un cotxe així.

“Vaja… En fi, aquesta és la meva feina”, desa el full a la carpeta i se’n va carrer avall.            

              

       

RULLS DE L’OR MÉS INFINIT

1

DIGA’LS QUE VÉNS

Diga’ls que véns, Joan, de terra eixuta:
mestral que canta amb bramuls la cançó.
Hi batega, viu, s’endinsa i fa ruta
bastint el món que es dreça sense por.

Diga’ls que véns, Joan, d’un país pobre
en amics que l’han volgut saber lliure
però que aquests jous, que ara ja fan riure,
s’esquerden tesats al futur que s’obre.

Diga’ls que véns, Joan, d’una contrada
on homes i dones trenquen la nit
i vessen d’amor per l’enamorada.

Diga’ls que véns, Joan, d’un lloc petit
que es gran perquè encara és el teu, per ara.
Cant pels teus rulls de l’or més infinit. 

                                                  David Figueres

(Aquest sonet, que és l’apunt que fa 1.200 en aquest bloc, és pel meu nebot Joan que d’aquí no res ens tocarà enyorar una mica més.)   

DE SOBIRANIES I PATERNITATS

0
Les quatre de la tarda. Les campanes del Parlament són batalls ning-nang, ning-nang cridant a les il·lustres senyores i senyors diputats a tornar-s’hi a posar. Comença un debat històric. L’Emancipació del nostre país. Declarar la nostra plena sobirania per decidir el nostre futur. El resultat se sap d’avançada. No hi haurà sorpreses destacables. L’exercici de la democràcia, però, demana la litúrgia de l’aprovació, del diàleg. Fa molts anys que aquí ho fem d’aquesta manera. (Segueix llegint)

    

Oriol Junqueras per ERC obre camí. Sense papers. Aquesta vegada el discurs no està tan ben travat. Parla de democràcia sobretot. De decidir. De sumar. En un moment donat es refereix a l’hemicicle com a “aula”. Massa anys davant la pissarra. Diu que el seu partit és independentista i que el seu desig seria que tothom en fos. Hi ha somriures. Defensa l’Estat com una necessitat per pal·liar els mals que ens assolen. No des de l’encimbellament poètic. No, Junqueras parla tocant de peus a terra. Afortunadament.

Pere Navarro sí que fa servir papers. No sabem de quin color. El que sí que podem constatar és que el seu discurs és del tot esgrogueït. El federalisme. Parla dels “pobles d’Espanya”. Moderat. Sense saber fer servir l’ús de l’èmfasi per falta de pràctica dialèctica. La mateixa cançó que el debat per la Independència no és altra cosa que una cortina de fum per no veure els problemes reals. Més que antic, com dirien alguns padrins, el discurs “és d’antes”.

Alicia Sánchez Camacho comença parlant en espanyol. Com es diria en argot teatral, comença molt amunt. Amenaça que tot plegat és anticonstitucional. Amenaça que si s’obren escletxes de responsabilitats jurídiques, ells hi seran per posar sal a la nafra. Parla de saber admetre els errors. Les trifulgues de la corrupció. No sé a què treu cap. Sap que a Madrid se la miren. Dóna la benvinguda a Navarro al costat fosc de la força. Navarro no sap on posar-se.

Joan Herrera està tranquil aquesta tarda. No ens obsequia amb aquell mal d’estómac crònic que acostuma a gastar en les seves intervencions. Domina les inflexions de veu. No sembla el cantant de Talking Heads ballant. Ens l’imaginem clinc-clilnc cullereta plena a vessar de sals de fruita just després de dinar. Sobreeixit d’Almax. Sigui com sigui, el seu discurs està ben fonamentat. “Espanya hauria de decidir si és un país o només tot és Constitució”. Fins i tot cita Carod-Rovira!!!

Albert Rivera no decep. Es planta davant la tribuna d’oradors llegint el primer article de la Constitució. Tot allò d’on resideix la sobirania del poble. Parla també en espanyol. Of course. Per ell tot el que està presenciant és només pur teatre. L’escenografia que ell esgrima és el llibret de la Sacrosanta Constitució. Hi ha un moment que ens espanta quan diu que pensa votar que sí. Sí, matisa, a seguir exercint el nacionalisme espanyol més xaró i lerrouxista. Es riu dels presidents de la Generalitat dient que una cosa són presidents i l’altre, cabdills. Jordi Turull, des del seu escó, el repta a que digui quants president de la Generalitat hi ha hagut. Ni cas. Si abans Sánchez Camacho s’ha disfressat d’Emperador, ara Rivera, fet un Darth Vader constitucional, també dóna la benvinguda al PSC als seus. Ara Navarro riu.

Per la CUP surt a parlar Quim Arrufat. LLegeix de pressa. S’equivoca a vegades. No alça gaire la vista dels fulls. Anuncia els que ja se sabia. Que sí però no. Que no però sí. Dels seus tres vots, dos aniran al calaix de l’abstenció i un al “sí” però tintat de crítica. No els agradat això que no s’inclogués el mot “Països Catalans” ni que es donés per suposat que només tenim futur dins la Unió Europea. Potser sí que volien ser conseqüents amb el que els ha portat fins on són ara, però precisament perquè representen un ampli espectre de la lluita independentista, voleu dir que en una votació històrica com la d’avui, en la qual molts hi han deixat la vida fins i tot, perquè fos possible, no es podia ser més generós? Discutible. Molt. (Per cert, aquestes punyetes tornaran a sortir, seguríssim, quan es faci el redactat de la pregunta per la Consulta).

Oriol Pujol fa de camió escombra. No entra en les provocacions llençades per alguns grups contra el president Mas. El seu to és conciliador. Sap que no toca fer una arenga massa pujada de to. No cal. No toca. La votació està tancada. Bon vent i barca nova. Aquí us quedeu.

Les votacions comencen. Els senyors del PP abandonen les seves cadires. Hi havia el dubte de què farien els socialistes, o alguns socialistes, o catalanistes socialistes, o el que siguin. N’hi ha 5 que no fan cas dels dos dits alçats del seu cap de grup que diu que han de pitjar els botonet corresponent. El negatiu. El del “no”. El de quedar fora de tot. Senzillament no voten.

Els 85 vots afirmatius són suficients per donar un pas més en el nostre alliberament com a nació. Potser sí que literàriament el text no trempa gaire. Caldrà trobar el nostre Thomas Jefferson particular. Aquí podeu llegir-la. Avui hem fet història.

Mentrestant al carrer Nicaragua, els cinc genets de l’apocalipsi socialista els tocaran la cresta: “Al Navarro anireu”, però tampoc no creiem que això sigu una amenaça que acolloni gaire. Estem convençuts que Pere Navarro malsomiarà tota la nit amb la Sánchez Camacho y el Rivera dient-li a cau d’orella “Pere, soy tu paaaaadre”.

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

REUS IS DIFFERENT?

0
D’un temps ençà el nom de la ciutat on vaig néixer, Reus, m’ha fet ennuegar unes quantes vegades. M’explico. En el meu dia a dia he deixat de llegir diaris en el seu format original, les pantalles han foragitat el frec del paper. Reservo aquesta pràctica atàvica pels dies festius, tot esmorzant.

Ha estat tenint a la boca una queixalada d’entrepà o un glop de cafè amb llet, que tot d’una he hagut de fer esforços per no mostrar a la resta dels clients de l’establiment, què hi tenia a la boca. I és que des de tot l’assumpte d’Innova, passant pel pacte de CiU i el PP arribant fins al ridícul del darrer cartell de Carnaval, que sembla que aquella dita del “Fot-li que és de Reus!” hagi adquirit una qualitat semàntica desmesurada. (Segueix llegint)

 

    

Ennuegaments a banda, pel que he pogut anar comprovant, a la ciutat tot està una mica enrarit. De l’oasi ganxet de quan els socialistes tallaven el bacallà amb el beneplàcid d’ERC i Iniciativa, s’ha passat a un canvi de cicle amb l’entrada dels convergents de la mà dels senyors (per dir-ne d’alguna manera) del PP. Cosa inèdita i que en general, tret potser pels votants dels de l’aligot blau, no ha caigut massa bé.

Tenint en compte la conjuntura política actual en la qual CiU s’ha posat a la feina de d’afaiçonar aquest Estat que uns quants fa temps que diem que és la manera natural de fer evolucionar aquesta terra nostra cap al país que mai no ha deixat de ser, cal desprendre’s que tal i com CiU ha anat fent amb altres compromisos de govern en altres administracions, el pacte es trenqui.

Peró lògica i política no sempre van de bracet i la veritat és que malgrat que ha aparegut un manifest que reclama aquest trencament, sembla que el sainet encara donarà per uns quants actes més. Són molts els qui veuen que l’alternativa és molt lluny de materialitzar-se en forma de cartipàs consistent i operatiu.

Són altres temps. No fa tant anàvem tots una mica forts d’armilla i deixàvem les coses públiques en mans dels qui elegíem cada quatre anys. Amb l’hortet i el xaletet i les quatre quiquetes per anar fent, giràvem el cap a una altra banda si oloràvem que la cosa, als despatxos, anava de tants per cents. Ja s’hi comptava. Ara que tots anem més justos que un pany de cop, la cosa ha canviat, perquè ara sabem que als despatxos, els tants per cent van engrandir-se cap als molts i molts zeros i tothom amb el melindro a la butxaca per veure on el podria sucar.

Mentrestant, però, mentre a altres llocs i institucions, veurem com la genteta del PP va quedant arraconada, els reusencs, tant els qui hi viuen, com els qui perpetrem paperets digitals de tant en tant per no perdre de la roba aquell flaire de menjablanc i de pólvora de Tronada, ens doldrem que al nostre poble, encara puguin remenar les cireres per molt de temps encara i ens facin passar a tots per l’adreçador de la seva retòrica que tufeja d’espanyolitat mediocre, maleducada i testicular.

Tant de bo m’equivoqui i els senyors de les Barcelones puguin encendre el semàfor verd per tal d’enretirar aquesta Pesta Pudent de personatges indignes, encara que sigui perquè servidor, de dissabte en dissabte, eviti haver de demanar disculpes a ningú per si un bocí d’entrepà de fuet o de pernil o un glop de tallat, surti expel.lit de la meva boca en tornar a veure escrit en un diari el nom de Reus al costat d’algun exabrupte en forma de notícia.

GRAVAT A L’ÀNIMA

1
Publicat el 2 de gener de 2013
Començo l’any amb bones lectures. Aquestes festes m’ha acompanyat Narcís Comadira i  l’exquisida prosa de les seves Marques de foc. Els poemes i els dies. 

Com sempre, amb aquella habitual humilitat mofeta, Comadira ens dóna a llegir no res “un llibre d’encàrrec”, i com aquell qui no vol la cosa, ens planta davant els nostres nassos una lliçó magistral de com llegir poesia. Potser m’hi extengui més endavant quan l’hagi acabat de pair com pertoca.

Ara com ara, en copio un fragment de la introducció que de fet podríem dir que n’és el pinyol mateix de tot el volum.

“Quan un poema et queda  gravat a l’ànima amb una marca de foc es fa difícil oblidar-lo. Et segueix sempre més. I alguna cosa d’aquest poema acaba sortint algun dia en algun poema que escrius. És el diàleg amb els morts. Els poetes conversem amb els poetes que ens han precedit i, a vegades, més aviat poques, amb algun contemporani. Els fem presents en la nostra vida i la seva energia passa a la nostra llengua, quan traduïm, i a la nostra veu lírica i la modifica. I encara un altra cosa. Nosaltres també modifiquem aquell sentit originari quan donem la nostra llengua i la nostra veu a un altre poeta”.

Així sia.      

        

CATALUNYA PODRIA FORMAR PART DELS ESTATS UNITS D’AMÈRICA

0
Volem que Catalunya sigui l’estat cinquanta-u del nostre país”. Amb aquesta contundència s’hauria expressat Jack Sullivan, la mà dreta de Hillary Clinton al Departament d’Estat dels Estats Units d’Amèrica, mesos abans de les eleccions catalanes a membres de Convergència i Unió.

Preparada pel Consolat General dels Estats Units a Barcelona, la reunió hauria aplegat en un cèntric hotel de Barcelona, a més de l’esmentat membre de l’equip de la Secretària d’Estat, a la mateixa Cònsol General dels EUA a Barcelona Tanya C. Anderson així com a Sheba Crocker un altre dels pesos pesants dins l’esmentat Departament d’Estat.

La reunió hauria comptat amb al presència, per part de la formació política catalana, del mateix president Artur Mas, de Jordi Pujol i d’Antoni Duran Lleida

Durant tot un matí, els representants del Departament d’Estat del EUA, haurien mostrat als representants de Convergència i Unió, la conveninència de que Catalunya formés part dels Estats Units d’Amèrica dins els termes jurídics que Catalunya proposés.

Des de la destacada presència de brigadistes internacionals vinguts del Estats Units per participar a la Guerra Civil, passant per la presència de catalans dins de la formació del país americà com Gaspar de Portolà o la relació d’artistes com Salvador Dalí amb els EUA, els dignataris americans, mostraren totes les avantatges que suposaria, per ambdues parts, que Catalaunya si hi integrés.

De la reunió, n’hauria sortit un compromís ferm dels Estats Units d’Amèrica per donar suport a la Independència de Catalunya a canvi que la federació, una vegada aconseguís afaiçonar l’estat propi, valorés la possibilitat de formar part del país iniciant converses bilaterals sense descartar la celebració d’un referèndum per saber el parer dels catalans.

(Com alguns ja heu endevinat, aquesta notícia és totalment falsa. La innocentada d’enguany. Gràcies per la vostra complicitat!)

    

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

AMB POCA LLUM

5

Ja no escric poemes a ningú.
Vaig deixar de fer-ho fa temps.
Ara només escric un núvol.
Un paisatge que ja no existeix.
Coses banals, sense importància.
Un dieatari petit d’estels abatuts
en el bosc de les altes paraules.
Aquest bosc que prefereixo omplir
amb la veu dels qui no tenint gaire
sabem que mai res no està prou perdut.
Amb la veu dels qui donem la llauna
i estimem sempre mirant-nos als ulls.
Amb la veu dels camins que comencen
en un portal, de nit, i amb poca llum.

                                          David Figueres

Desitjo de tot cor que tingueu unes bones festes!     

                                                                                         Fotografia: batec.cat       

        

               

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

HI HA UNA FUSTERIA

2
Hi ha una fusteria al carrer Ferlandina de Barcelona. Les parets són pintades de taronja. A dins, entre ribots, garlopes i barrines, s’hi treballen els melis, els flandes més delicats de la informació. Ens consta que ho saben el que és guardar fustes al moll. Fa anys que s’hi dediquen als taulons, als mobles del comunicar. Com a símbol usen una mena de trident. Però si ens hi acostem, ens adonarem que no, que és una doble ve baixa. Fa més de quinze anys que omplen els Països Catalans de l’aroma de vernís de veure les coses com l’únic país que som.

Avui Vilaweb és una redacció buida. Les pantalles dels ordinadors mudes. Al fons una taula amb galetes, aigües i sucs. Unes cadires. Vicent Partal, director d’aquest tinglado, ens ofereix la mà. El coll protegit amb una bufanda curta. “Tinc tots els virus del món”, ens diu el savi de Bétera. L’Assumpció Maresma, l’editora, ho corrobora d’a prop.

No són bons temps per a les fusteries. La crisi ha fet que això d’enganxar publicitat als sacs de serradures vagi a la baixa. D’aquí que la consigna de l’innovar o desaparèixer no sigui una opció sinó una necessitat. Des del juliol que es va posar en marxa la possibilitat de formar-ne part. Cadascun aportant el que bonament pogués. Avui, un dissabte gris, calorós per l’època que som, se’ns convida a conèixer la casa, quins són els projectes futurs i quina la feina que s’ha fet fins ara. Assembla de Lectors. L’acte es retransmetrà en directe. Ens consta que hi ha gent d’Austràlia, Argentina i d’Itàlia (almenys una traficant d’ingredients de paella) pendent del que es digui. (Segueix llegint)

Partal engega. La situació és la següent: la crisi afecta a tots els diaris, a tot el món de la comunicació. A nivell digital hi ha un únic diari que es diu Facebook: els altres, els qui ha hagut des de sempre, només poden aspirar a ser pàgines especialitzades d’aquest monstre. De fet, parlant ja dels números de Vilaweb, després de les entrades pròpies a través de la web, Facebook ja és és la segona manera més usual d’accedir-hi. Segueixen Twitter i Google.

Com en moltes altres coses, l’invent, calia copiar-lo dels americans. Propostes desenvolupades per diaris tan allunyats ideològicament com el Texas Tribune o emmirallar-se en els reportatges a la carta de Propublica. Sigui com sigui, ara com ara, cal el suport dels lectors per poder mantenir la independència i la solvència econòmica. I cal que la connexió amb aquesta comunitat de lectors, no sigui de fireta, sinó que sigui una relació de tu a tu, que funcioni transversalment. El periodisme, segons Partal, cal que escolti més i no parli tant.

Les xifres que se’ns dóna parlen de voluntat i assoliment de lideratge, de no ser una illa marginal en l’arxipèlag dels informadors. 800.000 visites diàries. Des del setembre l’augment ha estat significatiu. La joia de la corona, les 53.000 entrades diàries fixes. “Neva o ploga”, rebla el de la Serra Calderona.

La constant recerca de la innovació, de poder oferir al lector alguna cosa més que la notícia pelada, ha de ser el motor de tot. Embolcallant-ho, com és natural, per un criteri periodístic rigorós. En aquest sentit, l’aposta per adaptar-se a les noves maneres d’explicar la realitat, ens porta per exemple al periodisme de dades. Una opció sovintejada per The Guardian, des de la seva secció Data. Dues bones iniciatives pròpies sorgides d’aquesta voluntat: el mapa del sobiranisme al Principat de les darreres eleccions o el Tuitòmetre que recollia les piulades més freqüents durant la campanya electoral dels mateixos comicis.

Els diaris en paper, tenen els dies comptats. Un exemple el cas del Seattle Times que ha començat a desmantellar la seva rotativa establint un pla de transformació per ser un diari que només surti amb paper, els caps de setmana. Nous reptes: saber integrar-se en els món de les tauletes digitals, dels mòbils savis. Desgranar els usos i costums d’aquestes noves opcions digitals per no agafar-te amb els pixats al ventre. Continuar amb Vilaweb TV (Qui era que deia que la televisió només era exclusiva de les cadenes de Televisió?).

Aquesta és l’aposta, ara com ara, això i desenvolupar molt més la xarxa de lectors a través d’eines, encara per desenvolupar, per millorar la seva relació entre ells i amb la Casa Gran. Sense que això vulgui dir que el fet de ser subscriptor restringeixi l’accès a la informació als qui no ho són. Queda clar que la inversió, a priori, és assolir un grau de compromís amb una manera d’entendre el periodisme, no pas l’atorgament d’uns drets exclusius.

En clau de carta als reis, els qui ens dediquem a això dels blocs, vam demanar si seria possible que hi hagués una certa millora en la plataforma. Escriure textos sempre amb l’ai al cor de si de sobte se’n va a tot a can pistraus, comença a ser massa freqüent. Volem noves joguines per poder empolistrar aquest fulls curulls de píxels. S’estudiarà. No hi ha pistrincs per a tot. S’entèn.

I així em passat el matí. Conversant amb l’amiga Roser, amb l’amic Enric, vingut directament de més enllà dels estels i coneixent la bona gent d’Ontinyent. És un luxe poder participar, des de l’humilitat dels mots arrenglerats des de molts fronts, d’aquest projectes sempre al servei de la construcció de moltes, moltes realitats que nosaltres albirem des de la normalitat i tants altres ho veuen com una amenaça extraterrestre.

Hi ha una fusteria al carrer Ferlandina on la gent hi és sempre benvinguda. Una fusteria oberta al món, a la realitat de cada dia. Hi ha una fusteria al carrer Ferlandina que vol ser líder en una nova manera d’entendre el periodisme on es faci pal•lesa no només la revolució informativa que ha estat l’aparició d’internet i les xarxes socials sinó també els canvis que s’han produït a tots nivells en la nostra quotidianitat. Vilaweb vol ser una nau capdavantera de la informació digital i per aquest blocaire fer-la avançar com la mar sota el sol, que no necessita veles, n’és un plaer i un honor.

EL TALENT HA D’ESTAR EN EL CAMÍ

1
La fornada de joves poetes valencians nascuts entre els anys setanta i vuitanta del segle passat és bigarrada i diversa. Només cal donar una ullada a l’antologia Tibar l’arc. Una mirada a la poesia valenciana actual, per adonar-nos-en.

La varietat de registres i de mirades és esperançador per una llengua, el català, que des del País Valencià i des de les Illes, els governs respectius del PP intenten esborrar del mapa. Prendre però, aquesta antologia, com una rasa més de la immensa i colossal trinxera que a ambdós territoris la gent que té dos dits de front ha hagut d’anar cavant, seria un error.

El grau de normalitat amb què els escriptors exerceixen l’ofici més vell del món és la principal arma per lluitar contra els forassenyats intents de genocidi que ara també es dirigeixen al Principat en forma de projectes de llei escandalosament retrògrads.

És des d’aquesta normalitat que vull parlar de La farina que admeta. Llibre de poemes de l’Alba Camarasa (Guadassuar, 1987) que el passat més de novembre vaig tenir l’honor i el plaer de presentar a Reus a la seu dels bons amics d’Òmnium Cultural del Baix Camp.

El recull, publicat per Germania, aplega trenta-quatre poemes dividits en tres seccions. El títol del poemari fa referència al poema que obre el llibre. Un poema-recepta que acaba amb el vers que dóna títol al recull. Tota una declaració d’intencions. Segons la seva autora, aquesta era l’anotació que en moltes receptes casolanes familiars figurava al final del llistat d’ingredients.

Estirar el fil de la madeixa des d’aquesta consideració, ens porta a recollir el convit de saber quanta farina personal haurem d’incorporar a cada vers, a cada poema, per fer-nos-els nostre. El component que la lectura donarà al llibre la cadència intransferible i personal del fet de llegir. (Segueix llegint)

 

La primera secció, De la roba estesa, s’obre amb un dels poemes més pertorbadors de tot el llibre. El primers dos versos marquen una ruta:

Tinc un gos que em va al darrere
des de fa molt de temps.

El gos metafòric ha mossegat un ésser estimat i se l’ha emportat. Tot el recull serà una fugida d’aquesta circumstància, una fugida endavant poema a poema. De la desfeta, però, cal anar recollint petits bocins de simbolisme per anar afaiçonar l’univers que la seva autora ens vol mostrar.

Així al tercer poema d’aquesta secció, una edificació poètica de la casa familiar on “Cada paret pregunta per tu als matins”, ens trobem amb les maletes a l’eixida, perquè a la casa ja no hi podem fer res:

(…) i canviar la canyella del teu perfum car per l’olor de penombra

i fugir, marxar. Tocar el dos.

La travessa ens confronta amb diversos poemes on les preguntes se succeeixen amb l’exactitud perduda de que no hi ha cap resposta concreta, perquè tot poema és resposta i pregunta alhora.

Ens aturem en el vuitè poema tot sencer:

El temps ho cura tot, i no deuria:
hauria de deixar algunes ferides enceses.
Com una espècie de memòria històrica.
Com una forma de mantindre’s alerta.

Tot just abans d’arribar a l’equador d’aquesta secció, el que representa el poema Tren, farem una parada a la casa que hem deixat, un poema abans, perquè com clouen els quatre darrers versos:

Algú ha entrat a la casa incendiada,
i alguna cosa ha remogut
perquè ha fet retornar l’aire
l’olor desolat del socarrim.

El poema Tren, com ja hem dit, marca un punt de no retorn. En aquest poema, una descripció d’un viatge en tren per la Plana de Ribera és prou ambigu com per preguntar-nos si és un viatge d’anada o de tornada. Tornar a un lloc no és moltes vegades també una manera de fugir?

Després d’aquest viatge entre “Ensurts d’alta velocitat tot fregant la finestra” tornem a trobar un poema on la casa torna a construir-se. Completament renovada. Ja som a l’altra banda del mur. Així sabem pel record que ens porta “tres-cents quilòmetres avall” que el refugi és a centenars de quilòmetres amunt de la desfeta. En aquest nou edifici comencen les mutacions.

Així, aquella canyella que més amunt era una sentor que avançava cap a la fosca, ara esdevé menja per alimentar el record:

he tornat a esmorzar mona del Fornet que, en haver-se fet dura,
he posat al forn a llesques, amb segí i canyella

I és que ja no estem sols en aquesta travessa així:

I li n’he donat a tastar, a ell, (…)

La ruta d’aquesta exili que fuig de la pèrdua marca parades en els poemes on el binomi cuina-casa s’erigeix. Refugi. Aliment. Doncs:

perquè si és capaç d’entendre’m la nostàlgia,
les noves circumstàncies maduren millor.

Els fruits saborosos. Comprendre. Entendre’ns. Comprendre’ns. Entendre. L’etern binomi.

Segueixen poemes més curts que acoten el viatge. A Pena, per exemple, divertit joc textual amb la lletra pe, ens trobem ja:

Un pes que pesa més a les parpelles
que no pas als peus.

Fins a trobar un altre d’aquests poemes-parada. A La cuina (on si no?) ens trobem:

I malgrat, que està ell que m’acompanya
el pis és molt gran, i és nou, (…)

I és que tornem al de sempre:

No és la mateixa cuina de fa un any.
Ni la de la casa de Guadassuar.

I amb tot, no ens hi podem sentir estranys perquè tornem. Sempre tornem i trobem com si:

(…) hi haguera tota l’essència
de les coques de tomaca,
i l’arbre genealògic fora fet
de receptes i conserves.

Ja ho hem dit que en aquest periple no necessitem res més. Receptes. Conserves. Per tenir a mà tant el que hem perdut com el que podem perdre.

De la sal, obre la segona secció del llibre. Podríem dir, fins a cert punt, que la travessa ha acabat. Hem trobat la casa que s’ha enrunat i que hem tornat a bastir. Les dues seccions que vindran a continuació seran un apèndix que vindran a envernissar el lloc on hem arribat.

La intimitat ens ve donada per la ferida que encara és visible i la sal que vol que hi llencem per atiar el dolor i tornar a cantar des d’aquest punt. Aquesta nova porta ve encapçalada pels versos de la Maria-Mercà Marçal, of course, i per assumir que la sal també pot ser allò que hi ha en les llàgrimes i en el mar, com ens parla Khalil Gibran.

Sis poemes girats cap endins. Si abans el viatge era perfilat amb un retolador, dins d’aquest nou calaix, els poemes, tots ells numerats, són cal•ligrafia oriental pintada entre llençols i miralls i penombres quan:

trobes encís en la meva pell freda,
en la meva sang de sal.

Perquè des de l’amplitud, la solitud, la fredor o la distància del llit:

Sota la vànova estesa del pensament,
hi ha un fluxe postmodernista de sal:
per amerar les ferides
per mantindre-les enceses per que no es tanquen.

Malgrat el refugi, malgrat el recer, resignar-se no a parlar des de les cicatrius sinó des de la mateixa ferida. No des del rastre sinó de la essència. I és que ara potser no ens movem d’on som, però igualment hem de trobar els ports on sentir-nos segurs. Se’ns avisa:

Amb tanta sal, no puc beure.
Amb tanta sal, no puc viure.

Ho apuntàvem. El poema IV ens marca a la pell una espurna d’adéu, o potser de retrobament. Hi mantindrem el misteri. Si és que existeix com a tal. Transmutació de penes. Transmutació de pèrdues?

Que em buscares l’esquena
per sota els llençols i a besos em tornares
la sal que em falta.

Un poema més fins avançar al darrer. Un altre d’aquests poemes on aturar-nos-hi per descansar i aprendre. Un poema desencisat. Bellíssim per la llum que s’hi entreveu. Bellíssim per l’erotisme que s’intueix. Llum de plataja deserta a l’hivern.

No, ja sé, que no anirem mai junts al cinema.

Llum de petjades desconegudes a la riba que al mar llepa omplint-ne els solcs.

Cap promenade sur la plage sense sabates.

Llum de córrer de gossos badocs amb pilotes o pals o desencisos que els llencen els seus amos.

Cap hotel amb llit de matrimoni i desdejuni inclòs.

I un vent que es gira. Que fa desar petjades, gossos, amos i llum i sal.

Sal. Molta sal en les pells,
I besar-la fins a finir-la.

Arribem així, a la darrera de les illes que se’ns donen per fer aquest viatge. A D’escriure no sabem l’estat des d’on hem de llegir-ne els poemes. Deu poemes on se’ns imposa descansar, relaxar-nos, amb un somriure o dos. Perquè si bé hem caminat i caminat i hem sentit, cal distanciar-se de tot plegat i aprendre que cal continuar, no aturar-se:

Ni de detindre’ns massa
temps en cada naufragi.

La interrogació. La del verb escriure. La conjugació del verb amb diversos matisos, però sense deixar de banda d’on venim, d’abans, de quines pèrdues ens hem distanciat. 

Quan jo era poeta, no era altres poetes:
sense un fetus, sense mare,

Del tot sols davant el perill, eh? Acompanyats només del mateix de sempre:

la fredor de la terra
la fortor de l’absència
la ficció de l’amor.

Saber traspassar la cortina. L’argent del mirall. Desvestir-se, més que despullar-se:

I també és cert que fingisc, a voltes en el fons, a voltes en la forma el resultat de la jugada.

I així, deixant l’abric de poeta i màrtir al penjador, saber batre’s en retirada amb poemes d’una mala bava considerable com Joves poetes on els seus darrers poemes resen:

I ens inscrivim en encontres de joves poetes
que es fan cada quatre anys,
on, per presentar-te has de dir
nom i cognoms, i obres publicades.

Doncs ja ho sabeu: Alba Camarasa, La farina que admeta. Un grapat de bons poemes

TRASTOS

0
No gaire lluny de casa sembla que obriran un d’aquells magatzems compartimentats per a llogar-hi estances on deixar-hi trastos. Antigament els trastos es desaven a les golfes de les cases. Ara, sense golfes, sense cases, sembla que aquesta és una bona solució. Com un jubilat, més d’un vespre, m’hi he quedat encantat com les serps veient una cortina d’espurnes d’un que solda, escoltant el batec de malls i radials a dins…

Mudem. I amb cada muda, ens desprenem de coses. Deixar-les enrera, abandonar-les, a vegades ens pot donar una idea prou certa del que vam ser; tot i que la majoria de les vegades, les andròmines emmagatzemades, només serveixen per esbossar un somrís lleugerament nostàlgic que amb prudència cal no deixar anar més enllà del moment.

Hem estat molts els qui hem passat tardes i vespres i nits rient d’aquesta Espanya de pandereta, de paper d’estrassa. D’aquesta Espanya obscura i maldestre. D’aquesta Espanya que sembla no haver après res de res. Una Espanya de bona gent atrapada per uns dirigents que s’han passat per la goma dels calçotets fer un país de veritat.

Aquesta negligència l’hem patit i la patim els catalans. En el fons, quan llistàvem la caricatura, quan engegàvem pel broc gros, ens pensàvem, potser, que en alguna banda, algú, podria portar-nos la contrària i esgrimir arguments que desfessin la mascarada, la bufonada.

Ara ja em vist que això no és possible. Que des de la grandesa de la seva petitesa, no han sabut fer res més que brandar davant de tothom un paìs, una realitat, a cop de tocar-se les gònades intentant fer passar a tothom per l’adreçador sense importar si això era correcte o podia suscitar alguna mena de reacció de malestar.

Catalunya ha iniciat un camí de no retorn. Cal començar-nos a mirar totes aquestes actituds com una cosa del passat. Cal construir, des de les nostres possibilitats, un present, un futur, que estigui d’acord amb allò que volem ser. Aprendre dels qui cal aprendre. Emmirallar-nos amb els qui van saber parar màquines, escoltar-se i tirar endavant.

Els darrers cops de cua d’una intransigent idiosincràsia feta de Werts i de Rajoys i tota la patuleia del PP és molt possible que encara ens tregui de pollaguera uns quants anys més, però a qui cal plànyer de veritat és als espanyols que es quedaran tancats en el redol d’uns plantejaments que no els serviran per a sortir de res. Allò de que contra Catalunya es vivia molt millor.

Suposo que seran moltes les invectives que encara haurem de suportar. I crec que el punt àlgid de tot plegat, serà la celebració de la Consulta. Però hi haurà un magatzem on haurem anat desant totes aquestes estupideses que dia a dia PP i PSOE perpetren contra nosaltres. Un espai on poder explicar als qui vindran, que allò és un borrador d’una llei educativa que volia posar la nostra llengua en quart lloc d’importància. Que allò és la xifra que annualment se’ns robava en forma de pressumpta solidaritat. 

Com una gramola plena de pols, com un balancí que xerrica, com el quadre d’un avantpassat de grans bigotis, tot plegat, servirà per explicar-nos qui no volem tornar a ser mai més i de tot el futur que tenim per anar omplint el lloc de coses inútils, inservibles. Per anar-les omplint de trastos.   

               
   

   

   

  

  

LA NIT DE LES NITS

4
Els temps estan canviant. Això ho cantava Bob Dylan. Demà la vida continua. Les coses no han sortit com potser molts es pensaven. Però no podem defallir. Hi ha una majoria sobiranista al Parlament. I encara som. Sempre som. Sempre hem estat.

Navarro i la seva pissarra no han acabat punxant. Convergència i el poble i els braços oberts han sabut convéncer al personal però no prou. Esquerra aconsegueix ser la segona força amb seguretat. El PP guanya un escó. Els 9 de Ciutadans veurem per on surten. Iniciativa també guanya. Les CUP entren a l’Olimp de l’hemicicle amb 3 representants. Solidaritat surt de mapa superat en nombre de vots per Plataforma per Catalunya…

Una legió de militants del PP vinguts de tot Espanya han intentat sabotejar les eleccions de manera barroera. Ho torno a escriure. Una legió de militants del PP vinguts de tot Espanya han intentat sabotejar les eleccions de manera barroera  

Ens havíem acostumat a les riuades de gent. A les il·lusions il·lusionadores. Ara o mai. Caixa o faixa. Frenem. Les esquerres guanyen a Catalunya. Frenem. La centralitat de la Consulta per a ésser és abassegadora. Els dies són curts o llargs segons les estacions, no pas degut a la nostra voluntat. Això sempre ha estat així. Hi ha futur i hi ha esperança. Clar que sí. Tirem endavant. Aquest vídeo és lúcid i il·lustratiu.

Ha estat una nit divertida. Uns quants companys blocaires hem pogut saber com les gasten a Vilaweb. N’hem vist les entranyes. El dedins. I això ja ho tenim. La Casa Gran. Hem menjat pizza. Hem begut cervesa.

Demà serà demà. Ja ho he dit. I només podem tirar endavant. Només això. Com a país. Com la gent que ens mereixem tenir el que desitgem. Els temps estan canviant. Per a millor, segur. La resta, ja es veurà.