Els dies i les dones

David Figueres

JAUME POMAR EN EL RECORD

0
Vaig conéixer Jaume Pomar el 2008 a Blanes. A tots dos se’ns va concedir un dels Premis Recull d’aquell any.

A ell, el Rafael Cornellà de retrat literari per una semblança de LLorenç Villalonga i a mi el Salvador Reynaldos de periodisme.

Recordo que vam estar xerrant d’això i d’allò just abans del dinar. He de confessar que jo, en aquell moment, no sabia qui era. Va ser després, en arribar a casa i buscar informació sobre Pomar, que em vaig fer una mica de vergonya per haver tractat amb tot un “homenot” de les illes, per dir-ho en termes planians, amb tanta lleugeresa. Coses de cadell.

Avui, que malauradament m’he assabentat de la seva mort, em sap greu la seva pèrdua, com sempre que me’n sap la mort d’un home de lletres savi i que més enllà d’haver deixat una obra molt interessant, va treballar per la difusió de la cultura dels Països Catalans.

El meu condol als seus familiars i amics.    

(Foto: Joan Torres) 

GANXETISME

0
Publicat el 30 de juny de 2013
Devem ser uns quants els reusencs que, vivint fora, ens agrada tornar a la ciutat on ens van parir, per Sant Pere. Jo ja fa uns anys que m’agafo vacances de Sant Joan a Sant Pere per viure la Festa Major amb tota la intensitat que es mereix. També es veritat que la gràcia està en allargar una setmana més el lapse de descans per tal que, tot plegat, es posi a lloc i no tornis a la feina com si vinguessis d’una abducció extraterrestre. En el meu cas, una setmana a les Muntanyes de Prades, entre papers, llibres i rebolls, serviran per fer la descompressió.

Que la Festa Major de Reus és una cosa viva i popular ho demostra la manera com es viu: al carrer. Entre les dates referides, els reusencs (tan els que participen directament en alguna de les colles d’elements festius, com els simples badocs) desfiguren la ciutat amb la seva presència gairebé omnipresent.

Saber participar d’aquesta doble opció és la clau.

Ésser company de viatge del Bou de Reus m’honora i em fa feliç. Vestir-me la samarreta verda i sortir pels meandres del centre enforcant a tots aquells que no fan les coses com caldria, m’és una delícia; sabent que tot plegat no seria possible sense els qui durant tot l’any vetllen perquè les coses surtin com han de sortir. 

El badoc el faig seguint els Ball de Dames i Vells que enguany ens han obsequiat amb un inefable “Sant Pere Style” que ha arrencat aplaudiments a tot arreu on s’ha representat. Any rere any, la gent de la Gata Borda, sense abandonar el broc gros, ens obsequien amb puntades de bisturí dignes d’esment. El discurs del doble de l’alcalde Pellicer (parodiant el que el batlle va fer durant la xarlotada aquella de la mòmia del General Prim) és d’antologia.

I com cada any, Reus, amb tot això formant part del passat, s’aixeca l’endemà de Sant Pere amb la ressaca justa i necessària. Haurem vist com es posava en perill les barraques per irresponsabilitat política. Haurem xiulat al consistori fortament escortat per Guàrdia Urbana i Mossos…

Però sobretot, sobretot, haurem tornat a deixar-nos fer venir pell de gallina amb la ballada dels gegants, amb la cançó dels nanos, amb la mulassa, la Tronada… tot amb la nostra canalla asseguda a les nostres espatlles perquè no es perdi detall i tot i que molts encara amb prou feines parlin, vagin aprenent a dir: Visca Reus i Visca Sant Pere!

           

           

  

FINS A SEMPRE SANI GIRONA

0
Publicat el 12 de juny de 2013
Remenant a la xarxa topo amb la malaurada notícia de la mort del Sani Girona.

Vaig conéixer-lo, com molts altres em penso, a les jornades sobre la Catosfera que es van fer a Granollers el gener del 2008.

Recordo el Sani com un home ple d’energia i entusiasme. Anava amunt i avall parlant amb tothom, saludant a tothom. Atabalat. Excessiu. Curull d’entusiasme en tot que endegava o volia endegar.

Em penso que vam coincidir després en alguna de les presentacions del llibre La catosfera literària, amb el Toni Ibanyes, l’altra ànima del projecte. 

Després vam continuar tenint relació per mail. Sempre t’anava al darrera assegurant-te que eres la persona idònia per una proposta que tu ja veies que no podia acabar bé de cap manera. 

Tot i així, persistia i persistia fins que ell mateix s’adonava que potser sí que s’havia excedit.

Sigui com sigui, sempre vam tenir una relació cordial i ara em sap molt de greu que ja no sigui entre nosaltres.

Això d’escriure damunt les tecles no serà el mateix sense tu, Sani!

(Pispo la fotografia del blog del Toni Ibanyes on el podem veure amb en Sani, que porta calça curta).      

             

          

QUAN L’AMOR ÉS L’EXILI

0
Publicat el 10 de juny de 2013
No se’ns avisa quan accedim a la sala. Hauríem d’haver portat bisturí i escalpel. Guants de plàstic. Un manual de dissecció, potser. I és curiós, però així que es fa el silenci, així que s’aixeca el teló que no hi és, ens ho trobem tot posat a la mirada. Això si em fet els deures com cal. Samuel Beckett era un home de cabells grisos. De paraules grises. Els seus diàlegs quequegen. Els seus mots omplen silencis que si es poguessin empassar produirien indigestions colossals. Un irlandès amb molta mala llet. Se’n serveix Pere Arquillué. Se’l trobem estirat i lívid. Una llum rectangular damunt seu. Blanca. Inert. La veu fa el primer tall. No hi raja gens de sang. Espereu-vos, tot arriba.

Fa vint-i-cinc anys, José Sanchís Sinisterra, n’havia fet una versió teatral d’un text de l’oncle Samuel. No pas un text dramàtic sinó novel•lístic. Els innombrables. Tocs autobiogràfics. La mort del pare. L’abandó de l’aimada. És que potser hi ha res més? Ara és Miquel Gorriz i Àlex Ollé que hi tornen partint d’aquella aventura. Eficaç la traducció d’Anna Soler. De fet el formol ja es va poder olorar al Grec del 2010. Pels qui llavors no vam tenir temps d’estirar els calaixos niquelats, ara tenim una nova oportunitat. Primer amor. A la Sala Villarroel de Barcelona. I a fe de món que val la pena de ser-hi en aquest primer enamorament.

Tornem a la veu. Aquesta veu que Arquillué ha deixat, per exemple, a Gabriel Ferrater. Per què no es diu més poesia als nostres escenaris si tenim veus i tenim versos a cabassos? Ho deixem dit. La veu, però. Un jardí de tombes. Els derelictes de marbre amb les seves inscripcions. Els epitafis. La tranquil•litat dels qui només parlen amb records i silencis. Li plau passejar-hi entre els morts a aquest home de cabells llepadíssims i d’ulls bovins. James Joyce, un altre irlandès encara amb més mala bava, s’hi frega les mans. Son pare, en morir, el va fer fora de la seva habitació, el seu petit reialme. Sense saber on anar, decideix buscar aixopluc en un banc, prop del canal. Brut, desarrelat, el paisatge. Es va vestint l’home mentre es despulla. Una samarreta. Uns pantalons. Unes xancletes i l’amor. El primer de tots. El darrer de tots.

Ella es diu Lulú. Ell detesta la seva companyia. Li demana que no vingui. Que el deixi amb la seva història. La que va construint. La que es feta d’esgarips i deixalles. De cinismes amargs i de somriures corrosius. Un lluita monòtona i constant contra tot intent que el Technicolor es pugui veure mai sigui sota la porta. No, ho hem de dir, Beckett no és això. Riem. Riem molt amb el que aquest desgraciat ens conta. Riem perquè és a l’única cosa a què ens podem agafar. Perquè l’home que no vol saber què és l’amor, acaba escrivint el nom d’aquesta Lulú en una tifa de vaca seca. S’adona que no pot viure sense ella. Sense ella, ell no és.

L’amor acaba malament. Ella se’l emporta a la seves dues habitacions amb cuina. Ell vol retrobar el seu imperi en un trist sofà. Té una olla per fer la seves necessitats. La veurà sense roba, només amb unes tristes mitges. L’amor acaba malament. L’home que pot explicar-nos la seva història des d’una barra de bar de carretera, en un jardí d’un frenopàtic o quan l’alba s’escapa de la nit en un parc amb arbusts perfumats amb pixats de gats i gossos. L’amor acaba malament. L’home ho és tot menys un galant. Ella és una prostituta que no fa res per amortir el soroll de tots els amors que li deixen entre les cames. I malgrat tot, ell no se’n pot desfer. I malgrat tot, ens ho ha d’explicar encara que nosaltres no li ho haguem demanat. L’amor acaba malament.”L’amor és l’exili”, diu en un moment donat el protagonista.

Mentrestant, la llum d’abans, la que oferia tot d’oportunitats per traçar-hi no sabem si ferides o cicatrius damunt aquella pell morta, ara és una calidesa que un brivall, amb una politja, fa pujar perquè tot sigui una mica menys fosc. Pertorbador i molest però amb més llum. I és que a Pere Arquillué no li cal gaire més. Ell tot sol ho omple tot. Destacable i subratlladíssima la tensió que sotmet el seu cos durant l’hora i cinc minuts que ens fa feliços. Estimable treball de la ballarina i actriu reusenca Eva Roig. Cos i veu, a una, ple d’inflexions, de ressorts mofetes, patètics, hilarants, mai sense caure ni en el tic simplista ni en el divisme adotzenat. Sense donar mai res per fet o sabut, Arquillué construeix síl•laba a síl•laba, un monstruós decadent humà que no pot defugir, encara que vulgui, la seva condició vulnerable a la seva pròpia essència. Interpel•lant al text o directament al públic –bonísssims els “salut” als espectadors constipats i els “Passi-ho-bé” als vaixells que abandonaven les rates- ens brinda un treball admirable, immaculat, grandiós; com el tall precís d’un bisturí damunt la bellesa podrida del que som, bellesa al cap i a la fi.

(Article publicat a Núvol el 12/6/13)  

JORNADA DE PORTES OBERTES A VILAWEB

0
Publicat el 6 de juny de 2013
No recordo la data exacte. Només sé que un amic em va dir: “T’has d’obrir un compte de correu electrònic. Això és el futur!”. A casa vam contractar una connexió, una d’aquelles que feia tot de sorollets i que es penjava cada dos per tres. Amb penes i treballs, però, vaig poder accedir a una cosa que es deia Vilaweb i a través de viaranys digitals vaig aconseguir obrir el meu primer compte de correu electrònic. Llavors, enviar i rebre correus electrònics, era una mica com jugar a un joc de marcianets. Era divertit. I degut a la precarietat de les connexions, hom, ni de lluny, obria el correu cada dia. 

A partir d’aquí vaig estirar el fil de Vilaweb. Vaig començar a ser-ne lector assidu. Em meravellava l’enfocament de les informacions. Cada vegada més veia que la manera d’entendre la societat i el país que el diari digital m’oferia, s’amotllava a la meva manera d’entendre terra i gent. Veient com de mica en mica els grans mitjans de comunicació s’allunyaven d’informar de segons què, la cita diària a Vilaweb, constituí llavors, i avui encara, la manera de legitimar informacions que et feies creus que ningú no en digués res. 

Ha plogut molt d’ençà de llavors. Internet s’ha convertit en un monstre meravellós i terrorífic a la vegada, amb tot, Vilaweb (el propi diari i tot el que se’n deriva) ha estat el meu filtre, la meva manera d’obrir-me a un món que canvia a velocitat vertiginosa; d’obrir-me a un país que entre tots tenim el deure i l’obligació de construir amb la fermesa estricta del nostre capteniment natural de fer les coses ben fetes. D’exemples en el sentit contrari aviat farà 300 anys que en tenim per donar i per vendre.

Ahir vaig baixar a l’antiga fusteria del carrer Ferlandina. Per commemorar que aquesta meravellós tinglado arribava als 18 anys d’existència, se’ns hi va convidar.
Sempre és un plaer entrar-hi, passejar-m’hi entre el clec-clec sord dels teclats que pugen notícies placa amunt, placa avall. Del caliu de la llum blanca amanyagant compromís i professionalitat excelsa. Per no repetir-me us dirigeixo aquí.

Vicent Partal donava l’esquena als vianants del Raval barceloní que obrien boques de pam en veure tots els congregats escoltant a qui sempre té coses interessant per dir. El poti-poti que se’n derivà, com sempre, trenat per opinions, informacions, comentaris, crítiques, fou enriquidor. Vilaweb pot sentir-se orgullós de tenir els subscriptors que té. Rics i variats. Crítics i preocupats per un país que potser de tants anys de fer-nos creure que el cel ens caurà al damunt, no es acabem de creure que ben aviat serem amos de núvols i estels.

Un plaer passar un vespre entre parets taronges. Sempre s’hi aprèn alguna cosa a Can Vilaweb. Felicitats per aquests 18 anys de vida. Molta vida. 

Podeu veure el vídeo de la trobada aquí

 

STAND BY

0
Publicat el 3 de juny de 2013
Deu ser que els humans no som tan diferents dels televisors. Que també tenim el nostre comandament a distància (allò que sempre n’hem dit mandu) amb un botonet per apagar l’assumpte, la cosa, el que som. Així: “click”. Però sense marxar del tot.

No, només és la imatge que se’n va. Nosaltres quedem. Som com aquella llumeta vermella que ens alerta que, més enllà de tot, hi ha la possibilitat de tornar-hi. Doncs això, que no recordo no haver estat mai tant de temps sense escriure res en aquesta llibreta sense espiral ni res, perquè els espirals, ja me’ls faig jo tot solet dia a dia.

D’aquí aquest apunt d’ara intranscendent. Sense substància, si voleu. Només per fer-vos saber que la llumeta s’ha apagat. Que tornen a circular lletres per aquest bloc. Que torno, tot i estar tot jo, en múltiples viatges a emprendre que abasten àmbits públics i privats.

Que la roda no para mai. Perquè si para vol dir que el hàmster s’ha quedat sense esma i un hàmster sense esma, creieu-me, fa molt mal efecte.     

DERELICTES

4
Publicat el 13 de maig de 2013
Dijous passat no era un bon dia per a celebracions. A l’Aragó es treien de la màniga una llengua nova i el Tribunal Constitucional deia que la Declaració de Sobirania no era “d’eixe món”, o almenys el món que ells consideren. Vaig llegir en una piulada que aviat fins i tot es posarien amb el pa amb tomaca. Temps al temps.

Sigui com sigui, aquest que ara us escriu, ho estava de celebració. I és que a Cerdanyola, vag tenir el gust i l’honor de rebre el Premi de Poesia Miquel Martí i Pol instituït per l’Ajuntament de Cerdanyola i la Universitat Autònoma de Barcelona, que encara que hi vaig fer un pas una mica fugaç, estudiant Humanitats, és i serà la meva universitat.

A la satisfacció de rebre el guardó i la seva dotació econòmica -gens desdenyable- saber que a finals d’any correrà per les llibreries el recull premiat “Derelictes” editat per la mateixa UAB. En definitiva, la millor recompensa que pot obtenir tot lletraferit.

Aquests dies he rellegit els poemes. El més nou, va ser escrit fa quatre anys. El més antic calculo que deu ser de finals dels anys noranta del segle passat. Sóc un escriptor lent. Em meravella i m’admira els poetes que són capaços de treure un llibre cada any.

Fruit d’una crisi personal -que es d’on surten els millors poemes- vaig encaterinar-me en la imatge d’aquests bucs que queden ancorats davant de la costa. D’aquestes naus que no poden ni avançar ni enfonsar-se. Això és un derelicte. Tots ens hi hem trobat en situacions així. Només s’ha deixar que passi el temps damunt de nosaltres. 

A partir d’aquesta imatge vaig anar desgranant els poemes que formen part del nucli del recull. Però quedava un aplec curt, així que vaig desar aquells poemes en un calaix i vaig anar engrandint-lo pels seus flancs. Vaig fer un exercici de provar d’explicar-me a partir de poemes que partien de situacions anteriors a la caiguda i d’altres que la superaven.

D’aquesta manera va quedar un àlbum de paisatges extingits, de persones que ja no són amb mi: algunes perquè han marxat, altres perquè ha canviat la relació que hi tenia i d’altres perquè s’han mort. En contrapartida, però, versos que parlen de vida. De molta vida. I del fet d’escriure. I del fet de no escriure. La meva adolescència i joventut.

Revisitant-los, veig clarament que el recull és un compendi d’algú molt llunyà de qui sóc ara. Com un testament d’instantànies. Poema a poema, reconec aquell que era, ara, sublimat vers a vers.

Afortunadament, però, tot el que dic, haurà de quedar en un no-res quan a finals d’any tingueu a les vostres mans el llibre i us el feu vostre (se’m va escapar una llagrimeta quan vaig saber que la col·lecció porta el nom de Gabriel Ferrater), si és que he fet bé la meva feina, sense tenir en compte les paraules de més amunt que una vegada els mots quedin impresos, només serà una opinió més de les moltes, que espero, susciti.

Al cap i a la fi, ja ho va dir Jean Cocteau: “Els poetes són uns mentiders que sempre diuen la veritat de les coses”.    
  
   

        

   

          

EL CEL

0
Publicat el 29 d'abril de 2013
He de confessar que quan em va regalar el dibuix, vaig pensar que la franja blava era un riu o potser el mar.

Va ser ella mateixa que girant-lo em va dir: “Això és el cel, padrí!” i me la vaig mirar tot pensant que efectivament tenia tota la raó del món: això és el cel i no cap altra cosa.

Feliç quart aniversari, Montsant!

UN ACORD, UNA VINYETA, UN MOVIMENT, UN ACTE, UNA SEQÜÈNCIA, UNA ESTROFA: NORANTA ANYS DEL PEN CATALÀ

0
Publicat el 25 d'abril de 2013
La Biblioteca de Catalunya acull, entre les seves parets, moltes orquestres de mots. La nit del PEN, però, és de solistes que toca parlar. El PEN Català celebra noranta anys com a entitat. Com a dialogador nonagenari amb totes les literatures. De la parla catalana, al món. Del món, a les Illes, al Principat, al País Valencià i a Catalunya Nord; també a la Franja. Sense escarafalls de jaqués, sense escarafalls de fracs, Jaume Subirana, tornat de la Universitat d’Austin, Texas; tornat de regirar papers, ens dirà què ha estat el PEN Català en sis moments clau. Compàs de lluita en clau de solidaritat. (Segueix llegint)

Al primer acord que sona hi ha la destrossa de moltes dones, de molts homes. La Primera Guerra Mundial ha deixat perplexa molta gent. Això no es pot repetir, diuen. Això no pot tornar a passar, criden. C. A. Dawson Scott funda a Londres el 1921 el PEN Internacional. Vol fomentar el diàleg entre les literatures del món. Es convida totes les literatures a formar-ne part. ‘La literatura no coneix fronteres, i ha de mantenir-se com a element d’intercanvi entre els països per damunt dels conflictes polítics o internacionals’, diu el primer punt de la Carta Fundacional.

La segona vinyeta es dibuixa el 1922, a l’abril, a l’Hotel Ritz de Barcelona. Josep M. López-Picó, Joan Crexells, Josep M. Batista i Roca, Josep Millàs-Raurell i John Langdon-Davies funden el PEN Català. La nova lleva del noucentisme –cap dels constituents amb prou feines si passa de trenta anys– vol agafar el relleu dels grans. Fer-ho al Ritz, tot just obert, vol ser distinció de futur. Són joves enèrgics, activistes culturals. Una baula nova a la cadena trenada. Les literatures han de parlar i s’han d’escoltar. I volen que la catalana se senti i s’escolti. La carta que s’envia a Londres: ‘Us escrivim en representació de la Nació Catalana.’ En el primer congrés internacional, el maig de 1923 a Londres, a més de diversos països, hi ha dues delegacions que són registrades literalment: la de Barcelona i la de Madrid.

En tercer moviment s’obre el 1933. Un altre congrés internacional. Dubrovnik. La delegació alemanya n’és expulsada. Creus gammades. El pas de l’oca. Molts encara valoren els beneficis d’utilitzar els deixebles de Hitler. El PEN Internacional serà de les primeres organitzacions internacionals de denunciar-ne la pell de xai, de fer-ne veure, rere el musell, els ganivets esmolats. J. V. Foix hi assisteix com a delegat del PEN Català. N’arrenca el compromís d’organitzar a Barcelona un congrés internacional el 1935.

Temps convulsos. Octubre de 1934. Lerroux. Companys. L’estat català. Són empresonats Pompeu Fabra, Pi i Sunyer, Ventura Gassol, Companys… Des de Londres diuen: què, això del congrés? A Barcelona responen: què de què? Es farà. S’hi han compromès. Londres tampoc no s’arronsa. Barcelona veurà passejar Rambla amunt, Rambla avall, 165 escriptors de 25 representacions. H. G. Wells, Eduardo de Filippo, Tommasso Marinetti… Presideix Pompeu Fabra. Marià Manent entra al Comitè Internacional Executiu. Èxit total.

El quart acte és el de la solidaritat. El 1936 tot s’escola aigüera avall. El PEN Internacional no para d’enviar menjar a Catalunya. Hi ha els telegrames, les cartes que s’envien a Londres. Pompeu Fabra ara és un bust, una universitat, l’ordenador de la nostra llengua, però el 1938 era un home més que sofria la guerra i entre bomba i bomba, amb mànigues de camisa, agraïa la llet condensada, les llaunes de carn. Tocava allò. L’honorabilitat i el renom, més tard. En el futur. Llavors funest, tètric, desesperançat. Mercè Rodoreda i Francesc Trabal (també assistiran al congrés de Praga del mateix any) van a Londres a demanar paper per a poder editar la Revista de Catalunya el 1938, quan ja és gestionada per la Institució de les Lletres Catalanes. Doncs sí que va ser el PEN Internacional que va fer possible la impressió.

Tot un Carles Riba també viatja amb Clementina Arderiu a Londres. Escriu a un joveníssim Joan Vinyoli: ‘Fem d’una mena d’ambaixadors intel·lectuals de Catalunya i de la seva fe republicana i de la seva voluntat de permanència com a valor espiritual en el món. No crec que sigui excessiu de dir que no és ineficaç, la nostra acció.’ Riba protesta pel paperot de la Gran Bretanya, de França. Com s’ha abandonat la causa republicana. No s’oblidarà mai la solidaritat rebuda. Si Catalunya s’ha obert a qui ho ha necessitat, després, és perquè abans van ajudar-nos a no caure del tot. Oblidar això és oblidar bona part d’allò que som.

El novembre del 1938 es perd la batalla de l’Ebre. Les tropes feixistes entren per la Diagonal a final de gener del 1939. Poc abans, cal fer paquets i tocar el dos. Un dels dos bibliobusos de la Institució servirà per a encabir el fons del PEN. Ja a recer de la repressió, a Tolosa de Llenguadoc, Armand Obiols elabora una llista d’escriptors que formen part del PEN Català en aquell moment. Subirana ha trobat la llista a Austin. La recita. Els qui han marxat tenen una creu al costat del seu nom. Són la majoria. Els qui no en tenen són els qui s’han quedat. Emociona de veure que el gruix de la intel·lectualitat catalana del moment forma part de l’entitat. La llista, acompanyada d’un petit currículum, servirà per a poder distribuir-se amb vista a poder cercar feina als exiliats.

La cinquena seqüència ja és després de tot. El 1978 es vol connectar amb el passat. La calamitat del franquisme ha estat un trist parèntesi. Nosaltres sempre hem estat. Cal continuar essent, doncs. Res més. Mario Vargas Llosas presideix el PEN Internacional. No s’aconsegueix un congrés internacional però sí que s’aconsegueix que Catalunya aculli una conferència internacional. El 1973, en un autobús també (Barcelona – l’Espluga de Francolí), s’ha reconstituït el PEN Català. La conferència és presidida per J. V. Foix, que no s’havia exiliat, i Vargas Llosas. El PEN espanyol demana l’ingrés al PEN Internacional. Madrid, Barcelona, el 1923, ho recordeu?

La sisena estrofa és el 1992. El PEN Català, ara sí, organitza el 57è congrés internacional. ‘L’escriptor i els llenguatges literaris en el llindar del tercer mil·lenni’ i ‘L’escriptor i la nova Europa’. De nou a l’avantguarda. Mirar cap a Europa, cap al món. Aquest segon títol serà el preludi perquè el 1996 s’aconsegueixi d’aprovar la Declaració Universal dels Drets Lingüístics. Una fita més al servei dels drets de la llibertat d’expressió.

Són sis els moments que Subirana ha destacat, però podrien ser molts, molts més. El PEN Català ha estat i està al servei d’aquest país d’ençà que fou fundat. La vigència d’un dels punts fundacionals sembla que s’hagués escrit expressament per als temps que corren i no fa gairebé una centúria. ‘El PEN creu que l’avenç necessari del món cap a una forma millor d’organització política i cap a un nou ordre econòmic més just fa imprescindible la llibertat per a exercir la crítica dels governs, les administracions i les institucions’. Projectes com el de l’Escriptor Acollit, esdevenir un dels referents de la Xarxa de Ciutats Refugi, la magnífica revista digital VISAT dedicada a la traducció, la denúncia davant els estaments internacionals arran de l’intent de genocidi cultural per part del Partit Popular de la llengua i cultura catalana, són només uns quants exemples de la vigència, la necessitat i l’empenta del PEN Català com a referent de la defensa de la llibertat d’expressió des d’aquí cap al món.

Compromís que, com s’ha pogut veure, no ha estat un caprici d’intrigants de saló. Tots els intel·lectuals i escriptors de més prestigi i renom de les nostres lletres han reivindicat el PEN Català, s’hi han implicat i l’han engrandit. La fermesa dels seus principis per a denunciar, per a ser la pedra a la sabata dels dictadors –explícits o implícits– existeixen tan sols en la mesura que la nostra causa és la causa de tots, com la causa de tots és la nostra. No hi ha llibertats d’expressió. Hi ha la llibertat d’expressió.

Caldria que els historiadors s’arromanguessin per començar a ordenar aquest material, estudiar-lo, fer-ne tesis. La importància de la cultura d’un país està en les institucions i aquesta feina cal que es difongui, aquest llegat històric importantíssim que parla de penúries però també del compromís ferri per a no deixar-se vèncer per les constants dissorts infligides com a país, com a cultura, per avançar cap al futur bo i compartint, denunciant, les dissorts, els abusos, els crims, que es cometen a tot el món.

(Article publicat a Vilaweb el 16/04/13) 

ABEURAR-NOS LA PELL

1
Publicat el 23 d'abril de 2013

 

ESPECTRE

Aquest poema d’ara l’escric mentre et vesteixes.
Tu seràs lluny, molt lluny, quan ja l’hagi acabat.
Perquè ara no ho sabem, però és veu, que tu i jo,
mai més no tornarem a veure’ns nus els cossos
ni a abeurar-nos la pell ni a besar-nos la vida.
No et preocupis per mi. L’he escrit altres vegades.
Ara em toca enyorar-te. Recordar-te ben viva
en els milions d’escenes que em queden per muntar:
el dia que ens amàrem, per primer cop, desig
 maldestre i confortable i llevar-nos la roba
i ofrenar-nos l’amor a batzegades sordes,
com si tinguéssim por que algú ens pogués sentir;
o aquelles lentes tardes, ja del tot despullats
de vergonyes imbècils, estirats, reposant,
sols per agafar forces i tornar a dibuixar-te
ara el coll, ara un pit. Tota tu la bellesa.
I és estrany -ara et poses de nou les arracades-
que jo no faci res per impedir que marxis,
que fugis ja per sempre del temps que hem compartit.
És per això que em quedo mirant-te des del llit
com tu busques la bossa, t’amolles els cabells
i t’acostes a mi, ja del tot feta rosa,
per deixar-me un petó, cast, petit, a la galta,
per agafar l’abric i aturar-te un moment
i mirar-te de nou, just davant del mirall,
com s’esvaeix l’espectre d’aquell que vaig ser jo.

                                                       David Figueres

Bon dia de Sant Jordi a tothom!  

RECICLANT

0
Publicat el 17 d'abril de 2013
Com que ja és temps d’obrir balcons i finestres i jo acostumo a fumar al balcó, a casa em diuen coses perquè a vegades fins i tot el vent es gira en la meva contra i deixo el menjador del pis ben empudegat. És per això que em toca baixar a satisfer el meu vici, al carrer.

Ell porta una carpeta i una mena d’identificació clavada al seu pit esquerre. S’està dret davant els tres contenidors que hi ha. Penso que potser sigui un d’aquells enquestadors que van a preu fet. Com que el banc on m’acostumo a seure és davant seu, temo que hauré de passar pel tràngol de deixar-me assetjar per les seves preguntes. M’apiado del brivall, però, perquè servidor, quan era més jove, també s’hi va dedicar a això de l’enquesta; i a coses molt pitjors.

M’assec i encenc el puret. Ni cas. Penso que potser no sóc el perfil de persona que busca. Però passen dues o tres persones -dones, homes, grassos, prims, un amb una samarreta de Nirvana- i no reacciona. Ara escriu al mòbil. Em comença a intrigar. No és fins que arriba una dona vestida amb una bata de fer dissabte i amb un d’aquells carrets d’anar a comprar i es queda palplantada davant el contenidor blau, que ell passa a l’acció. 

La dona se’l mira desmenjada. Ell se li atansa. Plego les paraules “informació” i “triar”. Des d’on sóc no els puc sentir correctament. L’acció, però, em serveix per desmentir que es tracti d’un enquestador. La samarreta de color verd -d’un verd apagat per unes quantes rentades- hauria d’haver estat el primer a delatar-lo: “Barcelona amb el medi ambient”. M’havia fet a la idea de contestar absurditats i me n’hauré d’estar.

El noi, esmerlit, deu tenir una vintena d’anys a tot estirar i mentre parla amb la dona, aquesta, diligent, ha començat a treure llibres del carret. Torno a connectar l’antena. La tarda no està del tot perduda. Els llibres són tots iguals, luxosament enquadernats. Una mena d’enciclopèdia, però els volums no són tant gruixuts. Intento descobrir de què es desfà la dona, que va atenent al xiquet concentrada en la feina de fer desaparèixer part de la seva biblioteca. 

En un moment donat, un dels volums, queda de cara a mi i puc veure perfectament unes lletres grosses de la portada. M’esglaio. S’hi pot llegir “Franco”. Tots els exemplars, iguals, van sent engolits per la capsa de plàstic. El noi va fent-li comentaris com si res i la dona va desfent-se del seu passat, del nostre, del de tots; dins del contenidor, perquè aquell paper es recicli.

El noi aprovarà que la dona hagi triat el contenidor correcte per desfer-se dels llibres, i jo en pujar a casa i donar un tomb digital per les declaracions d’altres dones fetes aquests dies, dones dedicades a la política, voldré que la dona dels llibres, aquesta tarda, no hagués actuat amb tant de civisme i que aquell paper s’hagués destruit directament, sense que se’n pogués aprofitar res.

Perquè encara que els sospitosos d’haver recollit tot aquest bolic de pasta de paper ens facin creure que potser sí però que en tot cas el resultat és toooooooooota una aaaaaaaaaaaaltra cosa que no té res a veure amb l’ahir, tots ho sabem perfectament d’on venim i de quin material s’han nodrit les nostres idees. Tots sense excepció. Fins i tos ells. 

(Com comprendreu, no m’he sabut estar de furgar dins el contenidor i quedar-me un dels volums, encara que sigui de record. Aquesta és la “selecta” col·lecció de la qual es desfeia la dona)   

 
 
   
 

        
  

      

CARRASCO I FORMIGUERA

0
Publicat el 9 d'abril de 2013
El 9 d’abril del 1938, el polític Manuel Carraco i Formiguera era afusellat a la presó de Burgos. D’aquell assassinat, doncs, avui en fa 75 anys.

Diumenge passat, tal i com informava Vilaweb, se’l va homenatjar a la mateixa presó on fou ajusticiat. Entre els actes organitzats, un grup de familiars, va llegir algunes de les cartes que Carrasco havia escrit des de la presó, als seus.

El 2008 el PEN Català va publicar un recull d’escrits de diversos escriptors d’arreu del món que reunien una mateixa particularitat: que havien estat escrits quan aquests escriptors havien estat empresonats.

Per tal de complementar aquesta publicació, el PEN Català, ens va demanar a l’Eva Roig i a mi, si podíem preparar una petita lectura dramatitzada amb alguns d’aquests textos. Vam acceptar l’encàrrec i vam fer diverses actuacions. Va ser tota una experiència de la qual en guardo un gran record.

Ho vaig escriure en un apunt, llavors.  

Un dels textos que vam incloure en aquesta tria va ser precisament una de les cartes que Carrasco havia escrit a la seva família. La carta, que us adjunto més avall, està datada el 28 de març del 1938, és a dir, només 12 dies abans de l’afusellament.

En el repartiment dels textos, em va tocar a mi llegir-la. Recordo que en els primers assajos, més d’una vegada, se’m va trencar la veu i havíem de parar. Ara que escric això i he tornat a llegir la carta, m’he tornat a emocionar.

La carta no és pas cap testament polític de gran volada, només són les paraules d’algú que intenta donar ànims als seus i a ell mateix malgrat saber, tots plegats, potser, que la sentència ja era ferma. La carta d’algú que potser ingènuament o potser aferrant-se a una certa frivolitat per fer més suportable l’angoixa i el captiveri, encara tenia esperances que tot s’arreglés d’una manera o altre.

Avui, setanta-cinc anys després, el partit polític continuador de moltes de les idees i capteniments d’aquells que van matar al polític, mana a l’estat espanyol. Un estat que, com a tal, viu agònicament els seus darrers anys. I és de d’aquesta agonia, des d’aquesta ferma voluntat de saber que els dies que estarem dins d’això que en diuen Espanya estan comptats, que el nostre homenatge ha de ser més sentit.

Senzillament perquè amb l’assoliment del nostre estat, del nostre país, demostrarem que la seva mort va servir per alguna cosa: per no fer-nos defallir en la recerca de la nostra llibertat. La de fer-nos ablamar la memòria per saber d’on venim, l’única manera que tenen el pobles de saber cap on volen anar. (Segueix llegint)
   

   

         
  

Presó de Burgos, 28 de març de 1938

Estimadíssima Dolça meva,

Vaig rebre el divendres dia 25 la teva sentida i molt afectuosa carta del 17, però fins ara no ha arribat la que m’anunciaves que et proposaves d’escriure. Voldria dir-te, abans de res, que estic orgullós de tu, ara més que mai, i que el em dóna més ànim és veure’t tant serena, encara que també em torba bastant el fet que puguis sentir-te confiada erròniament. I com que em demanes que no t’amagui els meus pensaments, no puc amagar-te que cada dia que passa sense que la meva situció experimenti cap variació no pot ser causa de confiança, ans ben el contrari.

En passar el que ha passat, vosaltres ja ho vèieu clar, mentre jo opinava d’una manera diferent, però, després de la lliço que ens ha donat la realitat, tan sols hem de valorar la situació oficial, i la meva és la mateixa que tenien els meus companys molt poques hores abans de la seva fi. Això és incontrovertible. I, a mesura que passen els dies, cada cop tinc més l’evidència que feu i desfeu tot el possible i l’impossible, que toqueu tots els ressorts sense aconseguir el que ens interessa.

La lògica i l’evidència posen de manifest que si es manté una pena és per a que sigui acomplerta en qualsevol moment. No creguis, però, que em trobi en la inquietud angoixosa en la qual lògicament i humana m’hauria de trobar. Et ben asseguro que no és així.

Comprovo que s’està repetint dintre meu, d’una manera ininterrompuda, un miracle constant que em consola i m’aguanta amb la seva realització, malgrat que des d’altres punts de vista em meravella i, de vegades, em fa por, perquè és possible, humanament pensant, que arribi el moment en què el miracle no es realitzi i, llavors, què seria de mi?, de la meva salut?, del meu seny?, de nosaltres? No vull ni tan sols pensar-ho.

Llavors m’abraço a tu, al teu amor, i em sento capaç de tot, fins i tot de suportar aquesta indefinició que en realitat és insuportable. I confio en Déu i en tu. I no parlem dels altres, ja que pots suposar que penso contínuament, aquests dies, amb en Quim, la Maria, en Jordi, els meus germans i en la teva família… És clar que passem moments, dies o nits terribles, però, per mitjà d’una espècies de gimnàstica de l’esperit, es multiplica per cent l’elasticitat dels mecanismes de reacció.

Amb una evocació teva, amb una jaculatòria fervorosa als meus protectors, amb una distracció oportuna del meu bon amic i company Lluís, es vencen amb una facilitat increïble les crisis més greus, i em vaig acostant a l’ideal d’un abandonament perfecte i d’una plenitud de confiança en la misericòrdia infinita…

Afigura’t que hem empenyt en realitzar obres de teatre en col•laboració, i llavors resulta que, els dies en què seria més explicable una angoixa important, ens arriba el toc de silenci mentre estem combinant escenes d’una comèdia policíaca…

ELS GATS QUE VENIEN SOTA LA FINESTRA

1
Publicat el 2 d'abril de 2013
Francesc Parcerisas seu al caire d’un terrat amb les cames penjant. Sembla que és a un poble de la Provença. El primordial, ara però, és que truqui a Picasso el més aviat possible: una coneguda seva vol fer una exposició d’uns plats grans del mateix artista. Com se sol fer en aquests casos, Parcerisas agafa una mànega de regar i parla amb el pintor malagueny. Vol connectar la coneguda amb Picasso. Ho fa. Parlen. No hi ha sort. El genial pintor no pot autoritzar de cap de les maneres l’exposició que se li proposa. Després, Francesc Parcerisas, es lleva tot d’una del llit i apunta el que acaba de somniar. És a Pequín. Escriu el seus somnis. (Segueix llegint )

Aquests i d’altres quedaran registrats en un llibre. La primavera a Pequín. Un dietari. Com el seu nom indica, a dins, a més dels somnis, la crònica d’una estada a la capital de la Xina el maig del 2011 com a professor convidat. Un recorregut per diversos indrets d’aquesta colossal ciutat de més de set milions d’habitants.

Fa uns dies, el llibre va ser presentat a l’Ateneu Barcelonès que és l’entitat on si vas amb bambes o amb roba informal no et deixen entrar. Si vas amb sabates correctes i abillament a joc, tampoc. Senyors de l’Ateneu, s’ho faran mirar? Gràcies.

El professor Anton Maria Espadaler acompanya Parcerisas aquest vespre al cinquè pis del carrer de la Canuda. Acte concorregut. Parcerisas hi fa de professor de poesia a l’Escola d’Escriptura. Juga a casa. Comença el professor de literatura medieval citant André Gide i el seu Viatge al Congo. Es veu que van preguntar al francès: “Vostè què hi va a fer a allà baix?”. Gide va contestar molt correcte: “Ho sabré quan hi arribi”.

Segons Espadaler, cal anar als llocs desconeguts amb una mirada en blanc. No voler projectar una idea preconcebuda del que anem a veure o experimentar. Viatjar per deixar-se sorprendre per tot el que el lloc desconegut pot oferir-nos. En aquesta sentit, el text de Parcerisas, fa bona aquesta tesi: la seva mirada és la d’un badoc que no espera res més que deixar constància del que veu.

Partint d’informació literària, no socio-política, Parcerisas, diu Espadaler, s’endinsa a la Xina sense caure en els plantejaments tòpics. No es tracta d’un llibre de viatges, és un dietari i com tot dietari, ha d’obrir un diàleg. Qui l’escriu no pot ser un fanfarró, no pot ser algú que tingui la veritat absoluta de les coses i es posi per damunt del lector.

Parcerisas, en la seva intervenció, donarà la raó al seu presentador. Deixa clar que es tracta d’un llibre de creació, no pas una guia sobre la Xina. Tan sols m’he limitat a deixar constància del que he vist per la finestra, diu el poeta. Només he mirat. Detesto les opinions aferrissades. Cal ser indulgents amb tot allò que és nou.

Durant aquest cap de setmana, aquest cronista amateur, s’ha deixat venir aquesta primavera no pas de Pequín però sí de Barcelona. Ha estat un plaer deixar-se ensenyar la ciutat, Pequín, no Barcelona, amb la precisió d’una llengua que Parcerisas no deixa mai que se li escapi de les mans. Res d’esllanguiments ni de piruetes estilístiques. Les descripcions són acurades, sempre al servei de la mirada. Els personatges que hi surten, a penes esbossats. El que veu, torne’m-hi, és l’important. Ni tan sols el que hi sent. Només la mirada, subjectiva –no pot ser d’altra manera- i subjugada a la constant badoqueria que li provoca trobar-se en un entorn tan allunyat del seu. El contrast amb la Barcelona del cada dia, evident. Una pàtina de nostàlgia a penes mussitada. Necessària per tenir una mesura de comparança. Cap entotsolament en el Jo carrincló. Un passeig per les grans avingudes, pel metro. Però també per les tines d’aigua bullent que hi ha pertot, pels pals de fregar que només escampen aigua. Les mil infusions de tots els colors i aromes…

Potser perquè només amb les anotacions del que veu quedaria un llibre massa eixut, Parcerisas, complementa la seva visió, amb la transcripció d’alguns dels somnis que té. El contrapunt és curiós. Serveix com a frontissa per deixar constància de la sensació onírica que pot apoderar-se de tu en un país tan diferent del teu. La mateixa precisió estilística anivella les lectures i les fa jugar a ballmanetes.

A tot això, cal afegir les versions que Parcerisas fa de diversos poemes xinesos. Com a bon coneixedor de l’anglès i bon poeta que és, fa les traduccions al català des d’aquesta llengua. En comptem gairebé una seixantena. Tot i que els poemes a vegades complementen algunes de les entrades, una vegada enllestit el llibre, ho recomano, val la pena fer una lectura només dels poemes. Un altre viatge se’ns bada. Per complementar aquestes versions la imprescindible Pedra i pinzell. Antologia de la poesia xinesa clàssica de Manel Ollé.

Alguna dia s’hauria d’escriure llarg sobre els poetes i el dietarisme. Seguint l’estela de la curiositat pel món xinès, Marià Manent i el seu Vel de Maia (el contrast entre l’exuberància de la natura del seu exili a Viladrau i les notícies sobre la Guerra Civil, període que descriu el dietari) I més cap aquí, també havent-se interessat pel món xinès, els imprescindibles llibres de notes de Jaume Subirana.

Sense tenir una relació amb el món xinès, Enric Sòria o Feliu Formosa, també serien una bona mostra d’aquesta relació entre poetes i dietaris que potser entre els nostres narradors no s’ha donat tant o potser s’ha donat d’una altra manera.

I és que el llibre també és un tractat sobre el llenguatge. Citant precisament Sòria quan al seu llibre Mentre parlem diu: “El llenguatge ens condemna a la trivialitat. O al silenci”. Parcerisas escriu: “El llenguatge que descriu el món que anomenem “obejctiu” malda, en els seus millors moments, per defugir aquesta trivialitat, però el llenguatge que descriu el fum que ens surt del cap i que ens sol semblar tan important malda, cosa encara més preocupant, per donar respostes al silenci”.

Haurem d’arribar al fina del llibre, i al final del viatge, és clar, per trobar-nos amb la mateixa modèstia, gens falsa, quan Parcerisas clou: “Mentrestant he anat anotant les coses que em sorprenien, que cridaven la meva atenció i he procurat fer-ne una descripció subjectiva però acurada. M’hauria agradat saber-ne moltes coses més, però he fet com els gats que venien sota la finestra: observar gandulejant”.

(Article publicat a Núvol el 17/3/13)

UN CENDRER, UN TELÈFON, UNA MÀQUINA D’ESCRIURE

1
No ho sóc massa de mirar pel retrovisor; de girar el cap enrere. D’encaterinar-me en el que ha estat. Vull creure que sóc, a cada moment, allà on vull ser. Que girant la cantonada m’atracarà un temps millor i em deixarà sense res del que tinc ara. Amb tot, no em desplau donar-m’hi quan l’ocasió s’ho val. Quan hi ha alguna circumstància que s’ho mereix.

Aquests dies, al Centre de Lectura de Reus, Àlvar Calvet, Ester Fabregat, Àngel Pomerol, Jordi Abelló i Ester Ferrando participen en l’exposició Lectures del Centre. Una relectura personal de diversos llocs o no-llocs, com se’ns avisa, del prestigiós ateneu.

Sense desmerèixer cap de les propostes dels altres artistes, la tirallonga de reflexions personals de més amunt, me les ha desbocat l’obra, o millor dit, les obres, de l’Ester Ferrando i la seva Analepsi. Tres objectes que abans podien trobar-se al Centre i que participen del passat de la casa i per extensió, del passat personal de l’artista reusenca. (Segueix llegint)

També una mica del meu i de tots aquells que vam trobar en la històrica associació, un aliat, una mica desballestat i naftalític, però útil encara per satisfer les nostres inquietuds i per aprendre de la millor manera com es pot aprendre: equivocant-te una i mil vegades.

Ara podria anar-me’n per les branques i fer-me el saberut enfilant tot de connotacions metafísiques d’alta volada al voltant del fet de recordar, d’evocar, d’emular. Me n’abstindré. Ho farem d’anar per casa. Senzillament perquè crec que l’Ester, amb el que ens ofereix, bandeja tota conceptualitat i apunta els tres objectes directament cap a una quotidianitat rescatada que somou per la seva capacitat simbòlica de fer-nos traslladar a un altre lloc sense moure’ns d’on som; o millor dit, a un altre temps, sense sortir del que ara ens marca les busques del rellotge.

De tota manera i tot i que amb l’Ester hi hem compartit un grapat de coses entre aquelles quatre parets del carrer Major, abandonar l’obra a la diòptria de l’espectador és inevitable que aquest, si té dos dits de front, en faci associacions més enllà de la voluntat de l’artista. Al cap i a la fi, si l’art no és capaç de fer-nos estirar aquesta mena de fils, ja em direu…

Així, els cendrers a la Sala Ramon Amigó, ens fan pensar en aquell temps on fumar als llocs públics era del tot normal –ara que proliferen les sèries i les pel•lícules ambientades en els anys 80, el xoc del que fa fins dos dies era usual, és ben curiós – però també que el temps de poder-te asseure tranquil•lament en aquells sillons on es deuen haver bastit els més fabulosos projectes, on es deuen haver fet les confessions més inimaginables, han passat. Han fugit. Esvaïts com el mateix fum del tabac.

El telèfon amb monedes, tot just sortint de la Sala Fortuny, adquireix connotacions més enllà del que representa, també. La litúrgia de buscar les monedes –encara pessetes!- de marcar el número de l’interessat, demanar per tal… Esperar, a vegades, una estona, per si la comunicació no havia estat possible i tornar-ho a intentar més tard. Ara en un trajecte de no més d’una hora amb tren, podem confirmar “sí, que ja arribem, eh?, audiós” fins a dotze vegades amb els nostres flamants mòbils.

La màquina d’escriure de la biblioteca és el tic-tic-tic-tac-tac de les bibliotecàries apressades teclejant les fitxes dels llibres; el rac-rac-rac de després en treure’n aquells fulls, però també com l’estri anacrònic ha estat superat per la velocitat hiperbòlica de la internet, de les xarxes socials, on el martelleig de les síl•labes és abassegador i continu. Gairebé obscè.

Em sembla que va ser Oscar Wilde el que va dir que a més de ser qui som, sempre som una mica aquells que ens agradaria haver estat. I és que ens agradi o no, hi ha escenaris, persones, objectes, que ens tornen als diferents temps que hem viscut, que hem rigut, que hem estimat, inexorablement. Un cendrer, un telèfon, una màquina d’escriure. De l’ahir cap al demà. Sempre. Sempre. Sempre.

(Fotografia: un dels cendrers a la Sala Ramon Amigó)