ORMETJOS
M’ho havien avisat. Tant de temps les xarxes a l’aigua, acaben per podrir-se.
He agafat el bot després de ploure. Ni recordava on te les havia llençat les xarxes.
La mar era un mirall de gris. Era un mirall perquè era jo qui m’hi veia d’aquest color.
Lentament, sense pressa, he anat recollint.
Com qui recull la memòria en un moment donat que no caldria i se li enreda a les mans i a les venes i li entra a la sang, la memòria.
Tu m’hi vas entrar també. Barrejada amb la sal. Amb la salabror del temps que s’havia d’encetar i anar endolcint-se, però no ha pogut ser.
No m’ha costat gaire fer-m’ho desmuntar tot.
No m’esperaràs a la riba quan torni, com altres vegades. Ni t’enriuràs més de les meves botes Katiusca. Les que ara faré servir per no deixar-me engolir per fang.
Tot i no haver-ne sabut cap de secret del teu cos, la banda sonora serà la que segueix.
Almenys per un grapat de mesos.
Fins que no arribi a port.
NOVA CANÇÓ DE L’AMOR PERDUT
Avui hem trencat el nostre camí,
avui l’hem deixat i sols hem partit.
Agafaré es ormetjos
i tornaré a començar,
que s’infant ja és home,
i queda molt per trescar.
Res no em deus, res no et dec,
res no ens hem de tornar.
Els moments passats són hermosos,
ja tinc amb què continuar.
Noves mans trobaran secrets al teu cos,
ses meves callaran,
no diran si en saben molts.
No hi ha hagut cap mena d’odi
en el nostre partir;
hem baixat tots dos els ulls
i hem pres el nou, el nou camí.
Ses barques tornen a port,
el sol es comença a aixecar,
sa boira es posa a la mar
i als vells carrers de ciutat,
on el sol hi entra,
on el sol hi entra molt tard.
Lletra i música: Joan Ramon Bonet.