Els dies i les dones

David Figueres

OMPLIR-SE’N

Dosificar les visites al poble on et va tocar fer la primera marranada així que el personal sanitari et va fora del confortable ventre de ta mare. Deixar passar les setmanes i aprofitar alguna efemèride concreta per mirar al cel, buscar la simpatia i la connivència dels brillantets que baden la fosca i, simplement, deixar-se anar.

D’aquesta manera, hom pot regalar-se una horeta i mitja de lectura ben agradable al tren entre escarafalls de tot de negres joves que s’amunteguen al darrer vagó fugint del revisor de torn, que la teva germana et vingui a recollir, tota cofoia, amb el cotxe nou que s’acaba de comprar. Que sense gairebé temps de deixar la bossa et portin a sopar a casa de l’altre germà on també s’hi ajunti altra gent i tot siguin crits i a veure qui la diu més grossa amb dos tallers posteriors a escollir: com treure gelat d’un pot o iniciació al magnetisme domèstic.

Dissabte, al matí, que et trobis recorrent parets i explicacions d’un pompós centre dedicat a un prohom de la ciutat, que encabat et portin a celebrar aniversaris familiars pendents en una pizzeria. Que tot just temps de fer una becaina et truquin dient que t’han trobat entrada per una obra de teatre que tot i que ja has vist, no et fa res de tornar a veure. Tornar-te a emocionar i explicar-ho davant un gintònic i una bona amistat, després.

Diumege que et tornin a venir a buscar per anar a fer una costellada en un mas. Que si reuneixi més gent. Que es begui, que es mengi, que es rigui. Que hom s’adoni que un s’ha fet gran, perquè en aquest mas on ara el M. alimenta a sa mare a xuclets menuts, un hi ha pujat de dia, de tarda, de nit, a peu, amb cotxe, amb bicicleta, begut, serè, alegre, trist, enfadat i fins i tot malalt.

Que tornis a Barcelona amb cotxe cansat, retut, humanament extasiat i sense entrendre que hi hagi gent que per aconseguir ni una centèsima part del que tu en un cap de setmana has tingut, se’n vagin de rebaixes a Nova York o tot un any a l’Índia a trobar-se, a omplir-se, diuen, d’aneu a saber què.



  1. Els paradisos són a prop, a la gent que ens estima,a les coses conegudes que ens van acollir i ens han deixat un llast inconfusible…Que t’he de dir que no sàpigues…

Respon a Victòria Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Quadern d'atzars per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent