NUADES
Allò que ens diferencia dels animals, ho explicava Eduardo Punset al "Saló de Lectura" presentant el seu darrer llibre, és la nostra capacitat d’imaginar. Ara ve, aquesta capacitat no sempre s’ha d’interpretar com una capacitat amable.
Mentre que la zebra que està pasturant tranquil·lament, no adverteix el perill del lleó que està a punt de cruspir-se-la fins que no el veu i llavors la por la immobilitza, a les persones no ens cal que el desastre ens sobrevingui per deixar d’avançar.
La imaginació que pot engendrar grans obres d’art, també ens pot fer avinents totes les catàstrofes possibles basant-se només en suposicions: tant l’amor pregonat als quatre vents pot ser tan sols un miratge sense correspondència que ens neguem a acceptar, com la desesperació més absoluta l’exegaració d’una dissort anodina.
Tan la desesperació com la felicitat, no són sentiments absoluts. Amdós són passatgers. No podem imaginar-nos eternament capficats en un problema, com tampoc podem esperar que la vida sigui una eterna conversa telefònica entre dos enamorats (T’estimo molt. Jo més. No, jo molt i molt més…).
Viure de l’ara, que ens cantava Lennon, participa tant del record que tenim de quan ens van/vam fer mal com dels moments que ens van/vam saber fer pessigolles a l’ànima d’algú altre.
Encara que endeguem recerques artúriques a la recerca de la veritat, la imaginació sempre ens nuarà amb les nostres febleses particulars.