MUNICIPALS 2007: SEGUINT TENDÈNCIES
Es confirmen totes les tendències que vaig apuntar durant la darrera contesa electoral: abstenció altíssima, fragmentació de les candidatures i entrada a l’arena política de noves formacions anteriorment sense representació.
En general hi ha una disminució de vots molt més enllà de la disculpa de l’abstenció. El PSC consolida la seva hegemonia en vots a Catalunya però amb resultats a la baixa. A Barcelona el bon paper de CiU ( de 9 a 12 regidors), pot entendre’s com un crit d’atenció no només cap al PSC sinó en general cap a les dues altres formacions del tripartit: ERC i IC.
CiU tenia en aquestes municipals l’oportunitat de veure com reaccionaria el seu entramat municipal i si l’ensulsiada seria molt escandalosa. De bracet amb el PP, CiU perd vots (al contrari del que passa als partits d’esquerra) i perd ciutats importants com és Tarragona, malgrat que el govern Nadal amb el PP ja estava molt desgastat i era cantat que a Aregio li seria difícil substituir a Nadal. Resisteix Sant Cugat del Vallès.
ERC i IC experimenten un augment de vots que segueix la inèrcia del tomb a l’esquerra general. Un apunt negatiu, la pèrdua a Reus, feu socialista però plaça sentimental per ERC, de més de 2000 vots. Un apunt curiós, l’entrada de la CORI a l’ajuntament amb els seus 1831 vots, molt per damunt de formacions com Ciudadanos.
Comentari a banda mereixen l’entrada de la CUP i de Plataforma per Catalunya a diversos ajuntaments. Els primers constitueixen una alè necessari per l’independentisme constituint-se com una opció activa a l’independentisme estàtic d’ERC i revitalitzant el discurs d’una conscienciació sobiranista partint de la base municipal. Pel que fa als segons, el discurs xenòfob esgrimit no dóna opció ni a dir que és bo que hi hagi pluralitat quan aquesta es basa en idees que van en contra dels preceptes democràtics i del respecte. Ahir a la nit es parlava de pactes entre els partits grans per actuar units contra aquesta lacra.
En general hi ha un despistament de l’electorat que busca un referent polític que parli amb la seva veu. Ahir a la nit, en el programa especial de Televisió de Catalunya, els polítics que hi participaven, van riure’s de l’afirmació de la Mònica Terribes quan apuntava que s’havia superat l’època dels líders carismàtics i que hi havia una altra classe de polítics. No penso que això sigui dolent a priori, el dolent és que no s’hagi sabut, per parts dels aparells, de buscar la fòrmula de substituir una cara per una feina feta.
En aquest sentit, fa temps que estem abonant el camp electoral per proliferació d’opcions populistes que més enllà de servir de vehicle cap al descontentament (simpàtic el de la CORI, perillosíssim el de Plataforma per Catalunya) no aporten gaire cosa més. Cal que els partits replantegin moltes coses per saber aturar aquesta circumstància, encara ara incipient, però que avança.