Els dies i les dones

David Figueres

MONTSERRAT ABELLÓ: POESIA VITAL

Ahir, la gent de l’Ateneu Popular de Nou Barris, va voler retre l’enèsim homenatge a la poeta Monserrat Abelló. L’incansable Manel Ladrón i el grup de teatre de la casa, Bidó Teatre, van llegir els seus poemes. Amb la Montserrat, una altra poeta, la reusenca Iolanda Pàmies que presentava el seu darrer llibre.

Si he de ser sincer, de la Montserrat Abelló no sé què m’atrau més: si la seva intensa vitalitat a prova de qualsevol dissort o la seva grandiosa obra literària. De fet aquesta pregunta pot respondre’s sola perquè l’una és indestriable de l’altra. La Montserrat hi destil·la, condensada en cada poema, aquest devessall d’energia que gasta. Malgrat que els seus poemes sorgeixin de la fragilitat del cada dia, tenen al darrera l’esperit incansable d’una dona que no para de treballar i treballar.

Puc dir amb humilitat que m’uneix amb la Montserrat una amistat sincera d’ençà que, per escriure un article sobre la seva vida i obra, m’obrí les portes de casa seva. Sentir-la parlar sobre l’exili xilè, de com Joan Oliver l’animà a publicar els seus primers poemes; de les seves grans amigues Maria-Mercè Marçal i Àngels Anglada, de la Sylvia Plath i de tantes altres coses, és un d’aquells privilegis que els atzars de la vida m’ha atorgat i que agraeixo profundament.

A la Montserrat li queda corda per estona. Els seus ulls s’injecten de la vitalitat d’haver-se encarat amb la vida des de la voluntat de viure-la amb tota la intensitat possible, seguint sempre endavant, sense aturar-se mai ni un segon. No em perdo mai cap dels actes on participa. Les seves paraules impregnades de la saviesa no dels anys que ha viscut, sinó dels molts projectes que endegarà, de la tossuderia per comprometre’s dia a dia amb la seva tasca de dona i de poeta, la fan digne del meu respecte més absolut i la més grans de les admiracions.

  



  1. Cada cop, cada fissura us diu

    tot el que sóc i he estat.

    …/…

    Quan ja res no demanes.

    I frueixes callada escoltant

    la remor lleu d’aigües

    silents, que transcorren segures

    i lentes

    I ja no e torba el brogit

    de rius ni torrents.

    Sentiràs com et corre la sang

    dins les venes.

               Montserrat Abelló

      

Respon a Victòria Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Negre sobre blanc per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent